Pels volts de 1993 vaig conèixer una activista mexicana que em va alertar del que passaria en poc temps al seu país. Feia poc que Bill Clinton havia accedit a la presidència dels Estats Units, i en una de les seves prioritats programàtiques hi havia la d’un Tractat de Lliure Comerç (TLC), entre Estats Units, Canadà i Mèxic, que tombaria totes les mesures aranzelàries i promouria una àrea de lliure circulació de capitals i empreses. Mentre que la premsa del moment en parlava menys que poc, i quan ho feia, ho associava a la idea de progrés, prosperitat i el mantra del creixement econòmic, aquella noia, mare de família, sense estudis universitaris, que no arribava als trenta anys, vaticinava la pitjor de les catàstrofes. Vaig pensar en tot això quan, el mateix dia que el TLC entrava en vigor, l’1 de gener de 1994, a la serra Lacandona, a l’estat de Chiapas, un misteriós Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional encetava un procés revolucionari. Pocs analistes relacionaven ambdós fets. L’atracció de l’insurreccionalisme llatinoamericà –encetat precisament amb el mite de la Revolució Mexicana de 1910– desbordava unes esquerres occidentals que ja havien abdicat de la mateixa idea de revolució a casa seva, i no dubtaven a externalitzar les seves esperances insurgents als espais exòtics d’Amèrica Llatina, mentre que la dreta aixecava el fantasma del comunisme que, només cinc anys enrere, havia vist com s’ensorrava el Mur de Berlín.

La qüestió és que bona part de les profecies que m’havia fet aquella activista, es van anar complint fil per randa. L’interès del gran capital per reconvertir l’agricultura de subsistència d’amplis espais agrícoles en explotacions mecanitzades i concebudes per a l’exportació a escala industrial va implicar una època terrible de privatització de la terra, de reconversió del sector primari i de traumàtica expulsió de milions de camperols vers les grans ciutats i vers l’estranger, especialment els Estats Units. En el primer cas, molts van anar a parar a les ciutats del nord on algunes de les empreses industrials nord-americanes s’havien traslladat a la recerca de salaris miserables, condicions d’explotació apocalíptiques i recurs criminal a l’assassinat d’activistes i sindicalistes. És ben conegut i emblemàtic el cas de Ciudad Juárez, on els feminicidis s’havien convertit tristament en una activitat endèmica. En el segon cas, l’excedent de població del camp, en unes ciutats mexicanes saturades (i de salaris miserables) va empènyer milions de mexicans vers els Estats Units. No pas vers unes fàbriques que estaven traslladant fora de les fronteres, sinó en el més precari sector serveis, vers altres explotacions agrícoles, i sobretot en aquell àmbit en el qual ja tenien certa experiència: en l’economia informal. Això és el que explica que hi hagués tants mexicans, primer; i la resta de centre-americans, després, en la clandestinitat econòmica que ha propiciat tants milions de persones en situació irregular, i que són els que més temen les ràtzies de la policia aquests dies.

Aturem-nos en les grans migracions internes de les zones rurals i l’economia, més o menys de subsistència, dels ejidos –una estructura de propietat de la terra de caràcter comunal–. Aquest èxode, especialment de dones a treballar a les temudes “maquilas” del nord de Mèxic, o com a cuidadores o de servei domèstic al poderós veí del nord, deixant la canalla al territori, va propiciar no només un desarrelament profund, sinó que moltes criatures van créixer sense els pares, i, en fer-se adolescents, com bona part dels antropòlegs socials i psicòlegs constaten, van trobar les famílies substitutòries entre el crim organitzat, les bandes juvenils, les maras, i en activitats econòmiques més lucratives com el narcotràfic, que, en un país com Mèxic, d’estructures estatals febles, àmplia corrupció, i agreujat per l’abraçada governamental del neoliberalisme desregulador i desigualador, van propiciar, com vaticinava aquella noia a qui sembla que només escoltava jo, en una catàstrofe. De fet, Ciudad Juárez, ciutat on el crim organitzat, associat a les complicitats dels governs locals, van propiciar la tragèdia perfecta. Robert D. Kaplan, un dels millors especialistes en geopolítica capaç d’elaborar meravellosos llibres de viatge va escriure una vegada “la policia mexicana no és corrupta: és obertament delinqüent”. 

Al nord del Rio Grande les conseqüències del TLC no van ser millors. Si bé les polítiques neoliberals de Ronald Reagan ja havien fet estralls des de 1981 –destrucció deliberada dels sindicats, retallades dràstiques en polítiques socials, exempcions fiscals per als rics i càrrega impositiva creixent per als treballadors–, el dogma del lliure comerç va implicar una onada de deslocalitzacions industrials. Això vol dir una “detroitització” de la societat nord-americana: això és, una desertització de les tradicionals zones industrials –el Rust Belt– que va enviar a la mort econòmica milions de treballadors nord-americans. Les feines amb bons salaris en ocupacions protegides per uns sindicats potents i ben organitzats es van esvair. Molts antics i orgullosos obrers, que com Walt Kowalski, l’antic treballador de la Ford interpretat per Clint Eastwood que havia instal·lat el canvi de marxes del Gran Torino que conduïa, ja no van tornar a treballar. I les generacions posteriors, si no havien pogut emigrar a l’altra punta del país en ocupacions de coll blanc, o bé es menjaven els mocs, o bé s’havien de conformar amb McJobs –aquesta mena de feines, com l’ocupació a les cadenes de menjar ràpid de McDonalds– pèssimament pagats, sense assegurança mèdica, i que constituïen un acte d’humiliació col·lectiva i paradigma de descens social vers la infraclasse. En el seu darrer llibre, Emmanuel Todd descrivia algunes d’aquestes poblacions que havien vist el trasllat de les fàbriques a Mèxic, a la Xina, a Corea, on la decadència demogràfica implicava també una desertització –Detroit, seu de les grans companyies automobilístiques, n’és un bon exemple–, una reculada dramàtica de l’esperança de vida, com havia succeït a la Rússia posterior al col·lapse del comunisme, una epidèmia de problemes mentals i on l’alcoholisme, la drogoaddicció i la delinqüència havien convertit àrees senceres en una mena de zombieland. A tot això, com bé descriu la magnífica pel·lícula d’Eastwood Gran Torino, l’antiga i orgullosa classe obrera blanca començava a ser reemplaçada per immigrants dels països del tercer món, on també la delinqüència i la degradació social propiciada pel desarrelament –la fugida del caos propiciat per la globalització– amplificava aquesta espiral depressiva.

Això vol dir que el TLC va resultar una catàstrofe? Que el lliure comerç va ser negatiu? A veure, a partir de la meva formació d’historiador he de dir que tota revolució econòmica, com tota revolució sense adjectius, té els seus guanyadors i perdedors. Els arquitectes d’aquesta política de llibertat econòmica venien amarats de l’eufòria de la recent victòria a la guerra freda i de creure ingènuament en la superioritat del capitalisme liberal enfront a models d’intervenció estatal. Era una època en què els gestors polítics –entre els quals el matrimoni Clinton– s’havien après de memòria el mantra de la fi de la història de Francis Fukuyama. I pensaven que el lliure comerç aportaria prosperitat i creixement econòmic. I això va ser una realitat… per a una minoria, concentrada en els estats de la costa Oest i Est, i algunes ciutats dinàmiques vinculades a les finances, l’especulació i les noves tecnologies, entre els estrats benestants i una part dels llicenciats universitaris –especialment d’aquests sectors econòmics– i també per a les elits privilegiades llatinoamericanes que viuen en urbanitzacions tancades i vigilades que disposen d’àmplia mobilitat. A la pràctica, allò que se’n deien classes mitjanes són les que més van patir, en molts casos van experimentar dramàtiques mobilitats socials descendents, i que són les que han empès amb la força del seu ressentiment aquesta mena de tsunami anomenat Trump.

No s’entén, doncs, els aranzels duríssims que entren en vigència aquesta setmana sense aquests precedents. Un 25% contra Mèxic i Canadà (els antics socis del TLC). Es tracta d’una esmena a la totalitat de les polítiques comercials de les darreres dècades. Cal afegir que, durant el mandat d’Obama (2009-2017), aquest lliurecanvisme es va ampliar mitjançant un seguit de tractats de lliure comerç arreu del món que responien a la intensificació del conjunt de tractats similars derivats de l’OMC, on no només es liberalitzaven productes i mercaderies, sinó també serveis, i que feia, a la pràctica, que qualsevol inversor i capitalista disposés de tot el món a la recerca dels treballadors pitjor pagats i en pitjors condicions –sovint també en condicions de semi-esclavitud, com succeïa a la Xina– , o l’adquisició d’habitatge públic i serveis estatals –com fan els temuts fons voltors que implementen a casa nostra el feudalisme immobiliari– per optimitzar els seus ingressos.

El lliure comerç i les desregulacions totals d’aquests darrers trenta anys han tingut conseqüències de tota mena, més enllà dels drames socials ja explicitats en aquest escrit. A la pràctica, ha afeblit als Estats Units, que han deixat de fabricar elements estratègics –ja es va veure durant la pandèmia que la major part de països no estaven en condicions ni de fabricar coses tan simples com mascaretes sanitàries–. Han propiciat moviments migratoris massius que estan desestabilitzant tant les societats emissores com receptores. Han empès la Xina a la posició de primera potència econòmica mundial in pectore –amb la ironia que es tracta d’una economia planificada amb intervencionisme de l’estat que fa servir el capitalisme com a un mètode, no pas com a occident, on aquest ha esdevingut un axioma religiós–. Han abocat tones de ressentiment a una atmosfera que ha propiciat aquesta mena de gran crisis climàtica ideològica on el fantasma del reaccionarisme comença a congriar negres tempestes.

I, la gran pregunta? Què passarà amb tot això? Una de les utilitats de la història és la constatació que no es pot tirar enrere. Els processos socials i econòmics no són reversibles. No hi ha cap arcàdia perduda al final del camí. I el pitjor de tot, potser cal admetre que ningú no té ni idea què succeirà a partir d’ara. Els analistes polítics del sistema, els publicistes oficials que fan de profetes de la catàstrofe, que albiren grans contraccions econòmiques, expansió inflacionària i crisis socials saben tant com un servidor: res. De la mateixa manera que els partidaris del TLC (i tota la resta de polítiques desreguladores), malgrat el seu optimisme no van preveure quines serien les conseqüències de les seves idees i dels seus actes, no tenim ni idea de què passarà. Tenint en compte els precedents, el pessimisme em sembla el posicionament més raonable. Aquella activista mexicana, sense pràcticament estudis, ni una gran formació política ni econòmica va acabar tenint més raó que el més brillant d’analistes d’aleshores. Ha estat una llàstima perdre el seu contacte, perquè probablement, si és que no l’han assassinada, com ha passat amb tants sindicalistes al seu país, m’oferiria una opinió més vàlida que la majoria de coses que estic llegint aquests dies. L’economia mexicana actual està completament desestructurada, amb milions de persones atrapades a banda i banda de la frontera sense una comunitat rural d’on van ser expulsades que els pogués acollir. Tornaran les fàbriques als Estats Units? I d’on treuran uns treballadors que ja no tenen formació industrial, sense autoestima, en molts casos dependents de subsidis o de la seva dosi diària de fentanil? El problema de les grans idees és que mai no es pensa en les seves conseqüències.