Probablement, els historiadors del futur, a l’hora de copsar els canvis socials profunds, hauran de recórrer a una font com els grups de whatsapp. No pas com a una eina per extreure dades o fets, sinó per copsar allò que els alemanys en diuen zeitgest o esperit dels temps. Perquè, de la mateixa manera que la correspondència pública i/o privada, l’important no es limita necessàriament a allò que trobem escrit, sinó a allò que no surt, no es diu, o els actors no s’atreveixen a explicitar, sinó a entendre com evolucionen les maneres de pensar dels actors i testimonis, el canvi de sensibilitats, o com determinades qüestions decauen del debat o apareixen de manera espectral.

Ben segur, més d’un dels lectors podrien trobar algun exemple del que estic dient. A tall anecdòtic, servidor de vostès, que està en grups de whatsapp de tota mena, des de professionals a personals, de pràctics a reflexius, de banals a transcendents, s’hi troba en alguns, conformats per algunes desenes de persones que conec des de fa dècades, d’un ampli espectre polític que, a més, amb el pas del temps i les experiències, ha anat variant profundament. I observo un fenomen particularment curiós que podria simbolitzar, fins a cert punt, allò que succeeix en la conversa política del país. Marcats per orígens per aquella etiqueta que fa quatre dècades podria considerar-se com a “progressisme” en diversos aspectes socials, polítics i d’actituds personals, els canvis de tota mena, accelerats en la darrera dècada, ha anat variant en les publicacions i les opinions polítiques, no pas d’una manera explícita, sinó tot el contrari. És un grup on es barregen enllaços a articles, memes, imatges, declaracions d’intencions, crides a determinats projectes de solidaritat o de donar suport a determinada candidatura o causa particular amb aquelles altres qüestions de caràcter més pràctic: quedar regularment per recordar vells temps, ressuscitar velles glòries i trobar-nos en un punt comú de la geografia entre un col·lectiu que, pel que fa a la meva generació nascuda a la Barcelona de la dècada de 1960 ha patit una dispersió geogràfica a mesura que l’especulació i la incomoditat del cap-i-casal ha expulsat bona part del talent local.

Com deia, observo un fenomen especialment interessant. A mesura que les esquerres han renunciat al seu projecte de transformació político-social (combatre el capitalisme, reduir desigualtats, lluitar contra l’especulació, potenciar el desenvolupament del tercer món, millorar les expectatives econòmiques dels treballadors, estendre el temps lliure…) per passar a concentrar-se en qüestions més “emocionals” (les disputes sobre el gènere, l’ecologisme i la crisi climàtica, la causa palestina, la immigració, els nous feminismes…) s’incrementa la participació d’uns, mentre que decau la d’altres. Aquests uns, a més, en aquesta època on queda clar que bona part de les causes van com més va més discutides, fan intervencions més freqüents i abrandades, mentre que altres, que mai discrepen públicament, hi col·loquen alguns emojis d’aprovació més o menys tèbia o, com passa cada vegada més, sovint, s’hi abstenen de participar. En les periòdiques trobades, cada vegada més espaiades, les converses al voltant de la taula incorporen les mateixes qüestions on, normalment, els protagonistes porten la veu cantant, ningú –o pocs– discrepen de la línia oficial. És normal que això passi quan, en un col·lectiu, un estat d’opinió moralment acceptable genera allò que se’n diu “unanimisme”, és a dir, una teòrica coincidència comuna sobre una qüestió que pot ser doctrina oficial entre un determinat espai i on expressar públicament dubtes o reticències pot ser considerat com a una mena de deslleialtat o una actitud maleducada. 

Tanmateix, a l’hora de conversar de manera bilateral, perquè és habitual que persones d’aquest grup on hi ha relacions d’amistat i companyonia de dècades, en contextos relaxats, apareixen discrepàncies respecte a aquesta mena de discurs oficial compartit de manera aparentment unànime. I així, es detecta allò que alguns estudis demoscòpics registren quan es pregunta de manera anònima i individual. Que una part substancial de la ciutadania percep la immigració com un problema (de pressió demogràfica, de seguretat, de fracàs, si més no parcial, d’integració…) que del suport a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de l’època en què la crisi de 2008-2012 arrasà la classe mitjana del país s’ha passat a una por i hostilitat contra les okupacions il·legals, especialment quan les protagonitzen estrangers; que l’ecologisme comença a fer-se antipàtic quan es dedica a fer la vida més incòmoda al comú de la gent (zones de baixes emissions, contenidors fiscalitzadors i controladors), amb dubtes sobre la qüestió palestina (les violacions massives i col·lectives de dones jueves i els assassinats massius del 7 d’octubre, així com unes mobilitzacions de suport on es veuen sovint dones tapades i paios barbuts cridant amb ulls desorbitats alluakhbar! van destruir bona part de les simpaties pel moviment); que els nous feminismes projecten una imatge de la dona com a víctima intrínseca i sense remei i de tots els homes com a maltractadors potencials (quan és obvi que ningú dels presents al grup presenta cap de les característiques atribuïdes) o que la qüestió trans és presentada com a una qüestió de la més absoluta centralitat, quan és obvi que ningú no veu massa clar que això afecti pràcticament ningú, especialment en una societat en què pràcticament tothom ha normalitzat que els individus puguin estimar-se qui vulguin i com vulguin.

I és aquí on cada vegada es veu força clar que alguns dels membres del col·lectiu, els qui es dediquen a altes hores de la matinada a fer de gestors de continguts amb els enllaços i arengues abrandades, s’han creat una bombolla impermeable a una realitat on els seus amics de tota la vida han anat variant d’opinió sense que les coses aparentment hagin canviat… si no fos perquè els estudis d’opinió i les diverses crides a les urnes s’entesten a demostrar el contrari. Precisament, les eleccions americanes i l’estrena del nou president, amb una agenda que, sense exageració, podríem qualificar de reaccionària, van desfermar la darrera tempesta als nostres mòbils aquests darrers dies. La relació amb el món virtual de les xarxes socials (i whatsapp probablement sigui l’única que no fa servir algoritmes esbiaixats) és cada vegada més incompatible de la relació de cada persona amb la seva realitat, la personal i la social. Perquè, efectivament, com que molts tenim fills que ja ultrapassen la vintena i han de relacionar-se amb un món més hostil, incert i pessimista que quan nosaltres teníem la seva edat, ens toca gestionar una complexitat que va més enllà del sempre confortable món dels idealismes. El món s’està movent sota els nostres peus, i no pas en la direcció que esperàvem ni la que voldríem. I embenar-nos els ulls només ens pot portar vers l’abisme.