Aquest conte forma part del recull Contes pidolaires, un exercici d’estil per tal de poder explicar la vera realitat i el dia a dia dels catalans sense caure en el parany de la neollengua opressiva, i l’actualitat absurda, indiferent, insubstancial i irrellevant. Per aprofundir en els motius que m’han dut a escriure només contes a la revista Mirall, llegiu el meu últim article periodístic.
Havíem sortit a fumar al jardí. La lluna plena enlluernava les ombres del jardí nocturn: era la lluna de mig mes, la lluna plena—senyal de no-sé-què. Fèiem una pausa en els rituals i festivitats, pesadíssims tots. En la fresca de la fosca la conversa es deixondia de manera banal mentre provàvem de recuperar el fil impossible d’un pensament ja perdut. La pesantor de les pregàries i dels calzes estipulats ens havien deixat exhausts. Érem, pròpiament, els fills bajans de la història d’aquella nit, farcida de preguntes que mai podrien tenir resposta—perquè era millor de no rebre mai la resposta d’una pregunta que no s’hauria d’haver produït.
De sobte, a la línia rosa un soroll ens va desvetllar de la feixuga. Ara les fulles dels rosers, ara les fulles del llessamí eren sacsejades per un escàpol mal cuat. No hi vèiem gens, però ho sentíem tot. Fixats els nostres ulls en la drecera imaginària de l’esperit apressat, es va dibuixar la silueta de la rata, sota la llum implacable de la lluna encesa. Corria la rata, paret amunt, fins a tant d’esmunyir-se per la teulada de la casa veïna. Talment havia aparegut, entre roses i llessamins, la negra del cel estrellat va engolir la rata—mentre devia galopar entre teules esberlades i trossos de morter.
No hi vam poder dir res. No hi vam saber dir res. La rata havia passat. La rata ens havia engolit, amb la seva pressa poruga, i se’ns havia endut les paraules i les idees. Romanien, immutables, les fórmules del ritual que havíem estat masegant com el ferrer que engrunava el ferro que forjava. El fum tímid dels pitis s’havia corprès d’una visió aixina: per un instant havien deixat de consumir-se tot esperant una resposta als llavis, que mai arribaria. La conversa deturada i aterrida es va acabar allà, amb la rata. La fi del piti sempre és violenta i fatídica, esclafat entre els dits i la duresa de qualsevol superfície. Vam retornar a les pregàries de la nit, mentre la rata ens havia manllevat alguna cosa fonda que ni la lluna plena podia il·luminar.
Però la rata no va marxar mai del tot.
L’endemà, tot el jardí era ple de fulles rosegades. Aquí i allà, la rata s’havia fet senyora del jardí. Tot duia la marca de la rata, el seu signe vital essencial: el ròssec. La rata prenia furtivament el que no podia ni albirar. Això no obstant, ho acabava guanyant i vencent tot perquè la rata fugia i s’amagava per damunt de qualsevol superioritat biològica. La rata sobrevivia, excel·lia en la vida mal viscuda—que tanmateix a penes mereixia de ser viscuda. L’horror dels estadants, és a dir, nosaltres, va ser immensa en veure que la rata no havia mai marxat. Ens vam escandalitzar—on s’era vist que hi vagi haver rates a aquestes alçades de la civilització? L’autoritat pública, tan forta que era, no podia controlar un exèrcit d’animalons repugnants, els més repugnants de tots els del regne animal? Les rates ens havien profanat alguna cosa més que meres fulles de rosers i llessamins: s’esberlava la tranquil·litat d’una seguretat. No hi havia cap certesa que el que avui era just i perfecte, demà no es convertiria en la deixalla propietat d’una rata.
Aquella mateixa tarda vaig agafar un llibre de pregàries: m’interessava de pesar figues sobre les lloances i súpliques a un déu que no existia. Les pàgines que volia llegir eren rosegades. Les lletres quadrades, de patacuic infernal, eren trossejades, esmicolades. Les súpliques imperfectes dels homes, les lloances beatífiques dels àngels—tot era reduït a lletres perdudes i paraules foradades. La rata era senyora. Rat is Lord. Alarmat, em vaig dedicar a inspeccionar, un per un, tots els llibres de la biblioteca. La compulsió del control, del domini d’una possessió perduda m’empenyia a cercar en un llibre i un altre llibre, llibre rere llibre, la marca de la bèstia. De copdescuit, la rata era senyorívola de tots els llibres. Primer m’havia robat les roses, ara em robava els llibres.
Hauria volgut fer un tuit d’aquella afronta tan salvatgina, d’aquella agressió que requeria d’una resposta, però em vaig adonar que no trobava el telèfon. Vaig intentar d’obrir l’ordinador però la rata havia engolit la majoria de les tecles. En un joc viciós, aquella bestiola errant m’havia deixat només la marca de la seva propietat: una r, una a, i una t. I res més. La rata havia ultrapassat tots els límits de la decència. La rata s’apropiava del meu món, de les meves coses. Vaig sentir la necessitat de sortir de la casa. Potser em calia d’anar a buscar la policia… Un cop al carrer, vaig topar-me amb un conegut. Astorat, entreveia una rata: aquell individu s’havia transmutat en rata. Badant en l’ensurt, un cotxe gairebé em va passar pel damunt: el conduïa una rata malcarada i amb cara de velocitat. Els transeünts eren tota una corrua de rates. Nens rata, mares rata, homes rata, repartidors rata—rates blanques, rates negres, rates marrons. Mai de la vida m’hauria imaginat que sospiraria per un gat. I així ho vaig dir. Els pensaments se m’esmunyien en paraules. Les rates d’ulls viciosos es van regirar i em van mirar. Gat, havia dit gat. Les rates, que eren tan senyores de tot el que trepitjaven i grapejaven, ara s’espaordien de la pitjor terror davant una paraula tan simple. Gat.
Em vaig haver de moure ràpid. Les rates se sentien amenaçades. Potser jo era l’amenaça. No volia quedar-me a comprovar-ho. La por del rival es transformava en odi. Les rates m’odiaven. Ja no volien apropiar-se de tot el que era meu; ara m’havien de liquidar. Era l’obstacle que els impedia de ser dominadores de la terra que trepitjaven. No sabia pas com podia evitar aquelles ratotes de mida humana. No volia fugir perquè jo tenia tot el dret de ser on era: era casa meva, era el meu poble. Però les rates m’havien sentenciat. Havia invocat el proscrit gat. Havia dit gat i ara les rates eren assedegades de l’odi suprem. Vaig pensar que la millor manera d’escapar-me d’aquelles rates era retornant al refugi de ca meva. Allà les rates no em podrien fer res.
Un cop dins, veia com una munió de rates s’anaven apilant davant les finestres, sota els balcons. Es removien, es rebolcaven, es rebregaven entre elles, s’enfurien, s’entristien. Xisclaven i callaven, ensenyaven les dents o feien la figuereta. En menys d’un quart d’hora ja hi havia centenars de rates—potser milers. Assedegades, van començar a rosegar portes i carreus. Engolien tot el que trobaven i ho convertien en merda i deixalla: això era una rata. A dalt de tot, a la biblioteca, estava admirant aquella obra d’art que les rates creaven. D’una girada d’ulls encara podia veure les restes dels llibres rosegats per les rates. Era l’esfondrament imminent. No quedaven llibres, no quedaven les pedres que sostenien l’edifici. La fi s’acostava. Era el temps de la rata, l’edat de la rata.
Vaig recordar que tenia verí, el mata-rates de tota la vida. Segurament el meu pare l’havia deixat al rebost. D’una revolada vaig córrer a buscar-lo. N’hi havia prou per endur-me tot el país de les rates. Vaig decidir que el sacrifici suprem bé valia un mata-rates. Me’l vaig prendre, com qui es prenia una aspirina. Al moment, l’exèrcit de rates embogides esbotzava la porta esmicolada de la casa que, amb les parets ben rosegades, s’enfonsava sota el pes d’ella mateixa. No vaig tenir temps ni de lamentar la fi de l’heretat de tantes generacions que desapareixia en un mer instant d’insaciable destrucció: les rates em van començar a queixalar. Pobres rates, no sabien que a cada queixalada segellaven la seva perdició!
Sóc en una mena de cel. Almenys puc imaginar que és el cel, perquè així me l’han explicat sempre. Estic una mica decebut, a banda de queixalat, perquè jo sempre havia fet mèrits per anar a l’infern. En qualsevol cas, tot és molt brillant, lluminós i eteri. No hi ha res ni ningú. No hi ha ni damunt ni davall. No hi ha horitzó. Tots és aquí i ara, infinit. Adés és ara, i demà és avui. És una sensació molt estranya, i molt alliberadora. Tinc una rata al meu costat. De totes les rates que havia vist, aquesta és la rata primera, la rata original, la que va començar tot el devessall de rates que van venir després. Em mira amb cara de curiositat i de no haver trencat mai un plat en sa vida. Prest, l’agafo per la cua i li trenco el coll entre les meves mans celestialment rabioses. La rata fa un esgarip i expira. La deixo caure als meus peus. Allí jau la rata, morta. Tot el poder destructiu, tota la força de la munió de milers de rates rau en aquella rata morta. No ha deixat ni un bri de terra, ni un bri de vida. Però, com tota bona rata, ella també ha acabat morint. M’hauràs rosegat les pregàries però m’he guardat sempre l’acció última—com una paraula llancívola decidida a dir-hi la seva, fins al final.
I allí roman morta la rata.
