Ho explicava l’historiador Tony Judt a El món no se’n surt que ja no hi havia conversa política. Judt, probablement el millor historiador europeu de les darreres dècades del segle XX, sabia de què parlava. Londinenc d’extracció humil que va créixer durant els anys immediatament posteriors a la segona guerra mundial, exemple de l’èxit de la meritocràcia associada a l’estat del benestar, mercè al seu talent aconseguí ser un dels acadèmics més brillants de la seva generació, professor de les més prestigioses universitats i autor d’alguns llibres que han acabant influint poderosament en els historiadors posteriors. Tanmateix, també va ser testimoni directe de com la revolució conservadora de Thatcher-Reagan va acabar amb tot això tot fent-nos endinsar en aquesta era fosca de desigualtats, malestars i una completa desorientació moral i política.
Tornant al seu llibre, El món no se’n surt, dictat a unes alumnes seves mentre que l’ELA l’havia deixat prostrat en una cadira de rodes fins a la seva mort, pocs mesos després el 2010, esdevé una mena de memòries i testament intel·lectual. I, a mesura que l’he llegit i rellegit, començo a entendre’l millor. Anglès de naixement, que va passar a les universitats de la Ivy League dels Estats Units les darreres dècades de la seva trajectòria, va adonar-se de la degradació del món que l’envoltava, especialment l’universitari. Quan es referia al fet que “ja no hi havia conversa política” afegia, literalment que la “privatització de la vida diària fragmenten i divideixen l’espai públic d’una manera que amenaça la llibertat dels altres” que “l’impuls contemporani de viure en aquests espais privats amb persones semblants a un mateix (…) també empenyia els estudiants afroamericans o jueus a formar grups separats a la universitat, a menjar a part i, fins i tot, a estudiar principalment sobre ells mateixos matriculant-se en assignatures sobre la seva identitat” i que “aquestes actituds d’autoprotecció no només priven als seus beneficiaris d’accés a una varietat més àmplia de béns intel·lectuals o públics, sinó que fragmenten i redueixen l’experiència de tots”.
En altres termes, Judt, que coneixia bé el món universitari nord-americà, va anticipar el que al llarg de la dècada posterior a la seva desaparició, acabaria per autodestruir el món acadèmic occidental. Es tracta d’un fenomen estrany en el qual s’ha esvaït la confrontació d’idees, s’han impulsat polítiques de cancel·lació, s’ha coartat la llibertat d’expressió i, en certs casos, s’ha desfermat una cacera de bruixes, aquest cop desfermada per allò que podríem denominar “esquerra”, malgrat que tingui poc a veure amb allò que Judt i un servidor podríem entendre per “esquerres”. I aquest és un fenomen que ha sabut aprofitar una dreta reaccionària i desacomplexada que ha impulsat Trump vers la Casa Blanca, tot palesant un divorci creixent entre una “esquerra acadèmica, benestant i intel·lectual”, i una població atemorida pels canvis socials i esclafada per la globalització.
Es tractaria d’una reconfiguració social, política, ideològica a partir de bombolles dogmàtiques. Si en la primera dècada del segle ja es podia percebre als Estats Units aquest “impuls de viure en aquests espais privats amb persones semblants a un mateix”, a partir de la proliferació del pensament “woke” –la Teoria Crítica de la Raça, el moviment queer, els estudis decolonials…– juntament amb un activisme agressiu i intransigent – l’antisemitisme disfressat de propalestinisme, l’ecoactivisme, els feminismes antifeministes…– i l’hegemonia de la filosofia postmoderna i el relativisme cultural, han reblat el clau. En el món universitari, en l’activisme social, en les polítiques nominalment d’esquerres, s’ha produït una deserció de l’àgora pública en favor de bombolles autoreferents. Bombolles constituïdes per activistes que renuncien al pensament propi i a la universalitat, i actuen com a fanàtics creients de determinades causes en què la irracionalitat confereix més força i la raó dialèctica esdevé anatema. I hi ha diversos mecanismes en què es manifesten. La part més cridanera és el sabotatge, l’amenaça o el linxament simbòlic – la “cancel·lació”–. Que quan en una facultat, o en una llibreria, algú vol expressar idees discrepants, per posar un exemple, contra el transgenerisme, o l’avortament, o qüestionant la violència de gènere, s’impedeix que pugui parlar. Va passar, per exemple, amb l’enyorada Carme Junyent quan va coordinar un llibre que qüestionava el llenguatge inclusiu. Ha passat amb la Sílvia Carrasco, feminista de llarga i prestigiosa trajectòria, que discuteix el transgenerisme i que ha hagut de ser protegida per la policia per presentar un llibre o a qui se li ha impedit fer actes públics. Hi ha altres fórmules no tan virulentes, de més baixa intensitat encara que no menys efectives (l’objectiu d’aquests grups és intimidar la dissidència), com ara acusar de feixista a qui no combrega amb les seves idees. I, per descomptat, hi ha altres fórmules potser més subtils, encara que no menys intolerants, com ara, en una classe, exigir a professors i companys, que es tracti als individus en base al seu sexe sentit, i no pas al biològic, a l’administratiu i al que l’objectiva evidència indica, i denunciar a qui no respecta llurs “sentiments” o contradiu llurs creences.
Perquè, efectivament, tota aquesta epidèmia de bombolles es fonamenten en la subjectivitat i en els sentiments. Bombolles protectores que impedeixen a l’individu que voluntàriament ha decidit formar-ne part haver d’interactuar amb la realitat objectiva o d’altres subjectivitats, bombolles de narcisisme compartit i capriciós, en què a la manera d’infants consentits, persones biològicament adultes afirmen sentir-se incòmodes davant interaccions que no confirmen els seus biaixos personals, o davant de realitats que contradiuen la seva percepció o prejudicis. A tall anecdòtic, servidor de vostès s’ha trobat amb persones de trenta anys, amb estudis universitaris que, en una discussió política en què hi pot haver cert nivell de tensió dialèctica –sense perdre les formes de la urbanitat ni el respecte–, s’han posat a plorar desconsoladament i marxar de manera sobtada.
I això és terrible, perquè una política de bombolles, efectivament no només impedeix tota conversa política, sinó també ens priva de la capacitat de buscar espais comuns que impliquin l’imprescindible intercanvi d’idees que és el que permet la negociació permanent de què es forneix la democràcia. Un país fonamentat en bombolles compartimentades fa que els individus siguin impermeables a la veritat, a la realitat, a l’objectivitat, o simplement a poder interactuar amb aquell que és diferent, i per tant, a renunciar a un “nosaltres”, deixant-nos inermes davant els conflictes que ens envolten en un món perillós, i en què les teocràcies (ja siguin religioses o laiques) perceben la nostra feblesa com a una gran oportunitat.
Podem fer molta broma sobre aquestes bombolles que segresten el bon criteri de bona part de les generacions més joves. Tanmateix, un servidor ho viu com a una qüestió dramàtica. Més enllà de poder fotre’ns de les delirants teories sobre que “Shakespeare o Guimerà” són racistes, que les dones poden tenir testicles, que l’islam és feminista o que el canibalisme és gastronomia, caldria estar debatent ara mateix sobre quins són els motius i els efectes que fan que la irracionalitat s’hagi ensenyorit de la polis. O com ha pogut passar que la política ha estat substituïda per una teologia transvestida d’activisme. Potser perquè, en el fons, sembla que occident, a partir del paper esterilitzador del postmodernisme o el relativisme, sembla haver desertat de la realitat objectiva, de la raó que ens va permetre emancipar-nos de la foscor medieval per abraçar els ideals il·lustrats.
