En els darrers temps s’ha popularitzat una vella cita de Hannah Arendt: “Mentir constantment no té com a objectiu fer que la gent cregui una mentida, sinó garantir que ja ningú no cregui en res. Un poble que ja no pot distingir entre la veritat i la mentida no pot distingir entre el bé i el mal. I un poble així, desposseït del poder de pensar i jutjar, està, sense saber ni voler, completament sotmès a l’imperi de la mentida. Amb gent així, pots fer el que vols”.

El terratrèmol de l’elecció de Trump, que la setmana vinent retorna a una administració, sembla, amb més determinació, més poder, i menys capacitat de resistència d’una democràcia afeblida en un sistema polític desacreditat, permet adonar-nos de com assistim a profunds desplaçaments en la tectònica de plaques política i social d’un segle que, pel que fa al primer quart, s’enfonsa en un cromatisme de foscor. Bona part dels analistes, han adduït que aquesta onada reaccionària s’ha fonamentat en les mentides. Altres, culpen a les xarxes socials i el nou dimoni pelut, l’Elon Musk armat amb el seu algoritme. Una esquerra descol·locada repeteix, en lletania, el mantra que tot allò que no combrega amb el seu catecisme, és ultradreta.

Malgrat que servidor de vostès no està gaire content amb el que passarà a Washington a partir del 20 de gener, i que considera que el senyor Musk és un perill públic, els demano que retinguin la frase de Hannah Arendt. Ni Trump, ni Bannon vuit anys enrere, ni Musk, ni les xarxes socials, van inventar la mentida. Aquells que reclamaven (i reclamen) el monopoli de la veritat des dels mitjans convencionals van cometre allò que Julen Benda, ja fa més de segle, va denunciar com a La trahision des clercs (que sovint s’ha traduït com a “La traïció dels intel·lectuals”) i que podríem definir-ho de com la intel·ligència s’ha prostituït per defensar els interessos de la minoria que els paga tot faltant al deure de treballar per al bé comú de la majoria. Aquests mitjans que s’esguerren les camises i amb els ulls desorbitats parlen de la intoxicació de twitter, van ser els primers a mentir, i en el seu cas, el tema era molt més greu perquè l’ofici del periodisme té una especial responsabilitat ètica davant la comunitat política.

A Catalunya ens hem doctorat en tècniques de manipulació política, de lawfare jurídic, encara que també periodístic. L’ús dels mitjans de comunicació per destruir el moviment independentista, manipular l’opinió pública escampant mentides i difamacions per tal de deshumanitzar els catalans, no es va fer des de les xarxes (un dels pocs llocs on era possible fer servir la resistència i mostrar la dissidència), sinó des de mitjans considerats “seriosos”. Les imatges, els noms dels professors de l’Institut Palau de Sant Andreu de la Barca, van sortir publicades a El Mundo, amb una voluntat clara de destruir la vida d’una desena de professionals que han passat per un veritable calvari personal i professional, i de fer-lo servir de repressió preventiva i exemplaritzant contra el col·lectiu docent. Malgrat que al cap dels anys els propis tribunals espanyols (que, depenent de les clavegueres de l’Estat, ja són de per si un instrument de repressió i opressió política) han exonerat a aquelles persones, a la pràctica han vist arruïnada la seva carrera i reputació, i que probablement mai podran sentir-se segurs davant d’una classe sense que cap compensació pugui atenuar el seu dolor. O què dir de les invencions de El Periódico sobre la imaginada trama russa del procés? Per no dir la quantitat de mentides en quantitat industrial que es van fer per posar la immensa majoria de la societat espanyola contra els catalans i uns independentistes a qui ens dibuixaven amb cua i banyes. A tall anecdòtic, recordo una conversa amb un noi, un funcionari andalús de l’Estat a qui havien traslladat a Girona i que m’havia confessat que la seva família, entre llàgrimes, l’havien suplicat que no vingués aquí perquè temien per la seva vida, com si l’haguessin enviat al Vietnam. Per contra, servidor de vostès va enviar a la premsa “d’esquerra” alguns articles  per explicar el que passava al nostre país que eren rebutjats l’un rere l’altre, fins al punt que finalment, a Diario 16, un mitjà digital de poca difusió i d’una línia editorial poc esquerranosa, me’ls va publicar amb centenars de milers de visites (i uns quants insults espanyols).

La batalla de les mentides, aquesta guerra bruta de desinformació que vivim actualment, aquests aiguamolls pudents on xipolleja una part substancial de la professió no la van iniciar les xarxes. I l’Elon Musk i el poder que li confereix twitter, no és massa diferent de tots aquells que es planyen llastimosament. I em ve al cap una altra de les cites que durant aquells anys també es van popularitzar i que em vaig fer un munt d’utilitzar als meus escrits, corresponents a la pèssima experiència catalana de George Orwell: “Ja de jove m’havia fixat que cap diari explica mai amb fidelitat com succeeixen les coses. Ara bé, a Espanya, vaig veure per primera vegada notícies de premsa que no tenien cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que es pressuposa en una mentida corrent […]. En realitat vaig veure que la història s’escrivia, no des del punt de vista del que s’havia esdevingut, sinó des del punt de vist del que hauria d’haver passat segons les diferents línies de partit […]. Aquestes coses em semblen aterridores, perquè em fan creure que, fins i tot la idea de veritat objectiva està desapareixent del món”. 

I, malgrat ja han passat alguns anys respecte els moments de màxima intensitat històrica del procés, l’ús dels mitjans per deformar la realitat no s’ha atenuat pas, ans al contrari. El repartiment de la publicitat institucional n’és un exemple, i l’ús de la publicitat privada en un moment en què el forat negre de Madrid està experimentant una evolució vers una nordcoreanització econòmica, política i comunicativa, n’és una altra. Aquest mateix mitjà des del qual escric, que ha vist reduïdes dràsticament les aportacions públiques n’és un exemple de com la repressió econòmica coarta, a la pràctica, la llibertat de pensament. Així que, quan s’assenyala Musk i Twitter per inventar-se coses (cosa que molt probablement fa), no queda pràcticament ningú amb prou autoritat moral per retreure-l’hi.

I és així com, a còpia de mentides d’uns i intoxicacions dels altres, hem arribat a l’imperi de la mentida. Això vol dir, com ens recordava Arendt, que han aconseguit destruir el nostre senderi per distingir entre el bé i el mal. Encara pitjor, que al final el bé i el mal, com la veritat i la mentida, esdevinguin referències irrellevants. Perquè, primer per la suïcida actitud de l’esquerra de perseverar en el seu gran error històric, d’abandonar la moral i endinsar-se en la dimensió focaultiana del relativisme, que combinat amb el nihilisme ètic que implica el neoliberalisme arribat des de la dreta, ens hem quedat així d’estúpids, amorals i vulnerables que, en les circumstàncies actuals, hem deixat les democràcies inermes davant la foscor. I voldria recordar aquell brillant lema que apareix al Washington Post (per cert, adquirit per un altre dels magnats globalitaris, Jeff Bezos), Democracy Dies in Darkness.

I una altra frase per recordar, aquesta volta de l’expresident Bill Clinton. “El futur serà català o talibà”. Sentència profètica; si els grans canvis no es fan mitjançant la voluntat democràtica tot aplicant els mecanismes d’expressió popular (el vot), i es permet que les dictadures esclafin un dret universalment reconegut com el d’autodeterminació, òbviament el resultat és el que és. El 2017 es va impedir la democràcia en el seu ús més radical. Quatre anys després, els talibans es van imposant mitjançant la força i el terror. El món d’avui no és català, és talibà.

Que ningú no plori si avui som a punt d’experimentar un terratrèmol reaccionari. La democràcia, a còpia de feblesa i manca de determinació, es va autodestruir. Les esquerres van renunciar a distingir entre el bé i el mal (i no dubten a mentir irracionalment per ser coherent amb els seus nous axiomes per ridículs que siguin de l’estil “les persones amb penis i testicles poden ser dones si així ho volen”). Les dretes han abandonat, com ens recordava Emmanuel Todd, el codi moral del cristianisme i han abraçat el dogma del neoliberalisme hiperindividualista i anòmic. El resultat: ja no importa la veritat o la mentida, de la mateixa manera que tampoc importa la distinció entre el bé i el mal. Les persones defensen allò que referma els seus prejudicis. No estic en condicions de saber si allò que s’explica sobre les bandes de violadors paquistanesos té un grau de veracitat raonable. Tanmateix, això poc importa per a les persones que estan profundament insatisfetes amb els canvis profunds de composició demogràfica a causa d’una immigració islàmica que, en bona part han decidit esdevenir impermeables respecte els codis i valors de la societat d’acollida. Definitivament, malgrat les declaracions de la líder d’AfD, Hitler no era comunista. Tanmateix, això no importa per als alemanys que volen sacsejar el sistema polític i que, o bé odien, o bé s’han sentit traïdes per l’esquerra. És obvi que les persones que som crítiques amb una opció política com l’islamisme que considera les dones amb un estatus inferior al de les mascotes no som feixistes, tanmateix, aquest és l’apel·latiu que ens dediquen aquells que viuen la seva militància i activisme amb fe mil·lenarista. És el problema de viure en l’imperi de la mentida: ja no importa la realitat, sinó la seva percepció subjectiva; ja no és possible una veritable conversa política, sinó que hem arribat a un punt en què bona part de la gent prefereix viure en la militància de les seves creences. I és així, com vaticinava Arendt, que poden fer qualsevol cosa amb tots nosaltres.