Quan es va saber que Luigi Mangione, el ciutadà americà que va matar el CEO de UnitedHealth, no era un txitxarel·lo sense cervell, la seva història personal va quedar determinada: boig privilegiat i semi-feixista.
Mangione ha deixat un manifest. També ho va fer l’any 1995 Ted Kaczynski – nom de guerre Unabomber- , l’home d’IQ 167 que enviava bombes per correu postal i va fer anar l’FBI de corcoll durant 17 anys. Però mentre Kaczynski es va prendre la molèstia d’argumentar a favor dels seus actes fent ús d’una retòrica que em va recordar a Baruch Spinoza, Mangione només els reconeix. De fet, l’objectiu últim de Kaczinsky era cridar l’atenció i que es publiqués el seu manifest. Kaczinsky era optimista respecte de poder convèncer la opinió pública i que això tingués conseqüències en l’organització social. Trenta anys més tard, Mangione no és optimista en aquest sentit:
A aquestes alçades, no és un problema de consciència, és una qüestió de jocs de poder. Evidentment sóc el primer d’encarar-ho amb aquesta honestedat brutal. (…) Un recordatori: Els EUA té el sistema de salut més car del món i, per contra, som al número 42 en termes d’esperança de vida.
Aquest manifest no té res de filo-feixista, ni de manosfera, ni de trumpista. Hem sentit les raons de Mangione moltíssimes vegades a polítics progressistes com Bernie Sanders. Després de dècades de concentracions indecents de capital amb conseqüències negatives per a la majoria de persones com la mala salut de l’americà mitjà, ara sabem perfectament que compartir un enllaç progressista, votar progressista, anar a manifestacions i gastar superioritat moral no serveix per canviar absolutament res. Luigi Mangione és, estimats lectors contraris a aquest procés de concentracions de capital, el vostre heroi: està tan carregat d’amor per tots els que pateixen mala salut que es disposa a anar a la presó o esser executat si amb això aconsegueix fer pagar algú que s’ha enriquit amb el patiment de tants.
El tractament de boig de Mangione és encara més ridícul al món post-covid. Recordem les mentides, la incompetència, els confinaments forçats i el públic aplaudint. A dia d’avui encara trobem molta gent que justifica tots els disbarats perquè “no es podia saber”. O a Catalunya, els que justifiquen els polítics del procés “perquè ningú s’esperava que Espanya reaccionés així”. Jo, estimats lectors, vaig sentir el doctor Joan Guix, director general de salut pública de la Generalitat de Catalunya, dir, el 9 de març del 2020 al vespre, en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Estem més preocupats per la grip estacional”. Jo, estimats lectors, entre l’1 i el 26 d’octubre del 2017, vaig sentir Oriol Junqueras a Catalunya Ràdio dir: “El finançament, com les urnes, ens el portarà l’Esperit Sant”.
Les persones que en algun moment han cregut i encara creuen aquests polítics no són titllades de filofeixistes ni de boges. Són els mateixos em miraven malament i m’insultaven quan em saltava el confinament amb les meves filles per passejar pels carrers de la Barcelona buida. Tots aquests obedients, tan valents a l’hora d’exhibir el seu comportament alineat amb el grup, tots aquests estan bé del cap. Són els mateixos que a l’institut o a l’escola, a poc a poc, decidien que no valia la pena posar-se a favor d’aquell company a qui es començava a criticar. Els que callaven quan els xacals encerclaven i mossegaven la víctima que serviria per reforçar la consciència de grup a través de la impunitat. Aquells que van créixer en atreviment essent sempre molts contra pocs; els mateixos covards, covardes, que passen el dia dient i publicant el seu posicionament a favor d’assumptes sobre els quals hi ha consens dins del seu grup. Són els que xerren, xerren, xerren, els que parlen de política, els preocupats per Black Lives Matter, els defensors de la Gaza de Hamas, els dels arguments enrevessats, els nous catòlics esperant guanyar-se el cel, perdonats de tot, no resolent mai res. Són, en definitiva, la majoria.
El grup, la manada, el partit, la família… Allà on enterren la veritat a favor de la convivència, allà on els fabricants de normes estúpides demostren que no estan bojos. El grup, el comportament acceptable per estúpid que sigui, la impunitat, els silencis i els temes tabú. I ara, el grup és el que manté la gent en la inacció més absoluta davant el que diuen creure, voler o pensar. Un aplaudiment val més que mil gestes incompreses.
Perquè realment, quan hom és part d’un grup, pensa, vol o creu alguna cosa? Quan algú és part d’un grup, sovint només pertany.
Dimarts 10 de desembre de 2024, l’escriptora Blanca Llum Vidal rebia el Premi Carles Riba que dóna Omnium pel seu poemari Tan bonica i tirana. Em diuen que és una gran poetessa, jo no l’he llegida. Amb paraules boniques i precises, la poetessa va recollir el premi recordant que la literatura no canvia el món.
No, perquè hem dissociat el que pensem, diem i volem del que fem. Perquè les explicacions són sempre massa complicades i perquè abans d’emprendre qualsevol acció sembla que ens hem de preocupar de massa temes. És vostè comunista? Per què discuteix sobre Gaza? És vostè feminista? Què li importa si es menja carn o no? La virtut intel·lectual contemporània és tan enrevessada que impedeix cap acció. I mentrestant, anar copiant arguments filigrana dels que sempre fan veure que ho saben tot i estan de tornada tot combinant neologismes de la cultura pop d’internet amb alguna expressió una mica tècnica d’educació clàssica.
I els singulars? Segur que estan bojos, com Mangione. La majoria que rebutja la violència explícita empra i promou, contra els singulars, la violencia del verí, la difamació i la mentida: la violència que torna la nit tan negra que ningú es mou per por d’ensopegar. Una violència on mai se sap qui s’enfronta, ni qui colpeja, ni qui cau. La violència de la B d’ERC i dels altres aparells d’intoxicació, vaja.
En la sortida del mas us animem a abandonar les grans causes sobre les que no tenim poder d’acció. Estimar a pocs, recuperar la connexió entre empatia, pensament, paraula i acció. Guanyar terreny a poc a poc. A marginar els mentiders i recuperar la confiança. Parlar només d’allò sobre el que podem actuar és una cura d’humilitat respecte del poder real que es té. Parlar de bombardejos ens fa semblar més importants que parlar de la talla d’unes sabates. Però és més sincer.Llavors les nostres paraules recuperaran la força d’engendrar accions. I amb el compromís ferm de relligar la paraula i l’acció, la literatura tornarà a parar guerres, a protegir boscos, a evitar desnonaments, a fer justícia. Pel camí potser hauran de passar coses traumàtiques, potser morirà algú. Però, sobre quants morts i patiments es va construir la posició laboral del CEO de UnitedHealth?
Deixem de parlar de Mangione i fem el que tinguem a l’abast.
