Un dels personatges del mes passat ha estat Lily Phillips. Aquesta britànica de 23 anys ha obtingut la seva warholiana glòria a les xarxes a partir d’una peculiar proesa. Va assegurar haver mantingut relacions relacions sexuals amb cent homes en vint-i-quatre hores, tot batent –segons la protagonista– un rècord mundial. I, de fet, es portar un equip de filmació per enregistrar formalment aquesta activitat, executada i coreografiada en un Airbnb de Londres. La noia, una mena d’estrella d’Only Fans, una coneguda xarxa social dedicada a la pornografia on els usuaris “creadors de continguts” pengen i monetitzen les seves experiències sexuals, va anunciar un nou repte per aquest any: batre el seu propi rècord tot arribant a la xifra de mil.

Podria semblar una anècdota. Tanmateix, sembla que un percentatge que s’acosta al deu per cent de les noies nord-americanes han penjat contingut pornogràfic a la xarxa esmentada. No sembla pas un cas aïllat. De fet, un estudi de la Universitat de Kingston de 2017 apuntava que entre el 6 i el 10% de les estudiants universitàries britàniques recorrien a la prostitució ocasional i altres activitats associades com els club d’strip-tease o l’amistançament relativament estable amb homes madurs i elevat poder adquisitiu –sugar daddy, d’acord amb la nova denominació de la tradicional figura de la cortesana balzaquiana–. En el seu moment va haver un cert nivell d’escàndol. D’aquesta qüestió ja s’alertava en un article de The Guardian de 2006, i un altre de més recent de The Independent de 2017, que relacionaven aquesta situació amb la multiplicació de les taxes universitàries durant l’època del laborista Tony Blair, i el creixent endeutament econòmic dels estudiants.

Ara, tanmateix, en aquesta era de digitalització i de canvis profunds en la configuració ètica que el neoliberalisme ha imposat, les motivacions semblen ben bé unes altres. Allà on hi havia certa repressió de la sexualitat, la vella aspiració de l’esquerra de l’amor lliure s’ha trobat amb una liberalització del sexe en què l’exhibicionisme, en una era de xarxes socials on l’existència es mesura en nombre de seguidors i likes, ha esdevingut una finalitat en si mateixa. Ni el pensador soixanthuitard Guy Débord, autor d’un profètic assaig de 1967 La Societat de l’Espectacle, podia sospitar el grau en què l’experiència humana, fins i tot en els seus espais més íntims, seria objecte de reconeixement públic, deixant enrere qualsevol altre mecanisme de censura o contenció social. I, tot citant a un altre teòric de la comunicació, Neil Postman, sembla que hem arribat finalment a l’estat suprem d’allò que també vaticinava, fa quatre dècades del mandat Divertim-nos Fins Morir.

La reconversió del sexe en un espai lúdic i deshinibidament públic ha desbordat les teories utòpiques que els anarquistes individualistes de finals de segle XIX i de les primeres dècades del XX. Servidor de vostès, que els va dedicar una tesi doctoral que enguany farà vint-i-dos anys de la seva lectura i divuit de la seva publicació, va abordar la qüestió entre sexe i política en un capítol específic. Una part minoritària –fins a cert punt, marginal– dels anarquistes francesos, holandesos, nord-americans i catalans consideraven que la millor manera de destruir el capitalisme consistia a desmantellar les famílies tradicionals i a emancipar la sexualitat tant dels preceptes religiosos com de les normes morals convencionalment acceptades. Van ser des d’aquests espais que es va procurar crear alternatives com ara les comunes que, si bé amb algunes experiències anteriors a la segona guerra mundial, es van materialitzar amb la contracultura de les dècades de 1960 i 1970. Tanmateix, una de les teories més interessants, formulada per l’anarquista francès Émil Armand va ser la de les camaraderies amoroses, que, per entendre’ns és pràcticament el mateix que es correspon a la denominació del poliamor: relacions sexuals promíscues, ocasionals i sense compromís. Ja existien experiències prèvies entre grups de nihilistes russos a finals del segle XIX –es diu que el monjo Rasputin va liderar una d’aquestes sectes abans de trobar la protecció de la tsarina i la cort imperial russa–. Tanmateix, ha estat amb el neoliberalisme, una ideologia hiperindividualista que considera que la millor manera d’imposar el mercat com a principi suprem que requereix de la dissolució de qualsevol nexe comunitari, que aquestes pràctiques i mentalitats s’han estès de manera considerable.

I, de fet, caldria considerar Lily Phillips com a una de les seves profetes d’aquesta utopia sexual en què es desvincula completament sexe i amor, aquest binomi sempre problemàtic. El problema –un dels problemes– és que aquestes ànsies d’emancipació sexual acaben tenint danys col·laterals gens banals. Ho va descriure a la perfecció Zygmunt Bauman, qui en un llibre de 2005 va exposar amb cruesa que aquesta liberalització sexual i afectiva, que teòricament havia d’alliberar els individus de les càrregues mentals i espirituals de la moral convencional, a la pràctica el que havia fet era imposar la lògica del capitalisme global en les relacions interpersonals. En altres paraules, que homes i dones esdevenien objectes de consum compulsiu, maltractats per la lògica del consumisme, i per tant, reconvertits amb celeritat a la categoria de residus humans, éssers abandonats a la intempèrie afectiva i a la impossibilitat de nexes profunds i estables.

En una conversa recent, el biòleg i genetista David Bueno em recordava que les persones, condicionades per l’experiència acumulada de desenes de milers d’anys, implicava la necessitat de disposar d’una tribu i un clan. La primera, composta per les 200-300 persones, és el gruix de gent amb qui ens relacionem habitualment i amb qui podem buscar formació, educació, reconeixement i participació comunitària. El segon, correspon al nucli dur de les nostres relacions personals –de 4 a 20 persones– que és el veritable espai de protecció, i amb qui habitualment compartim llaços de sang. Si sense la primera la vida és difícil, sense la segona, la supervivència és pràcticament impossible, si més no, a nivell afectiu i ens condemna a la infelicitat absoluta. És en aquest sentit que l’amor i el sexe (regulat) constitueixen els factors que ens permeten construir aquest espai íntim i necessari per a la vida quotidiana.

El sexe desregulat, contràriament al que pensaven amb certa ingenuïtat els antics anarquistes, no ens ha portat a la destrucció del capitalisme. Ans al contrari, el sistema n’ha fet negoci, com demostra la plataforma Only Fans, o com ha estat tradicionalment la prostitució en les seves variades formes. Tanmateix, sí que ha destruït aquells espais comunitaris –especialment la família– que és allò que sempre ha estat valorat per l’esquerra abans que les revolucions de maig del 68 ho canviés tot. Més de vint anys després de la meva tesi doctoral començo a entendre les agres crítiques que la majoria d’anarquistes –especialment els anarcosindicalistes catalans, que van maldar per contruir una societat més justa allunyada de les desigualtats fruit del capitalisme– dedicaven a uns individualistes que anaven per lliure. La reconversió del sexe i l’amor en un mercat desregulat, sí sembla destruir els nexes col·lectius i familiars, deixant els individus a la intempèrie i vers una sensació de solitud cada vegada més aclaparadora al món occidental.

No m’agradaria semblar moralista. Tanmateix, les idees tenen conseqüències. I les idees que poden semblar bones no sempre disposen dels resultats esperats. Segons l’INE, i pel que fa a Espanya, en cinquanta anys, el nombre d’allò que els demògrafs anomenen “celibat definitiu” (que defineix a aquelles persones que, a l’edat de 39 anys no han viscut mai en parella), s’ha multiplicat per dos, i ha passat del 10 al 20%. Més enllà de les dificultats materials i econòmiques (també propiciades per un capitalisme neoliberal que fa fa la precarietat perpètua un dogma), això s’acaba traduint, al món occidental, en una caiguda de la natalitat per sota del nivell de reemplaçament demogràfic. Enfront als 2,1 fills per dona en edat fèrtil necessaris per mantenir el mateix nombre de població, el 2023, segons l’Idescat, ara som en un nivell de l’1,1, el mínim històric. Les famílies duren menys (més de la meitat dels matrimonis acaben en divorci). La constitució de les famílies és cada vegada més tard i la durada, menor. Això, evidentment, té traducció en termes socials, encara que també, personals. Malgrat la molta literatura i la inacabable guerra de sexes que fa que homes i dones semblin condemnats a decepcions i desencontres mutus, no sembla que l’alternativa –sexe banal i amor efímer– faci que les persones estiguin millor. Ans al contrari, els índexs de deteriorament de salut mental als quals assistim, de manera accentuada en la dècada actual, així ho afirmen.

Els resultats: vivim en una societat més feble, més precària. I això, molt especialment a un occident envoltat de civilitzacions hostils, ens fa completament vulnerables. Com a acadèmic he fet una mena de jurament hipocràtic segons el qual no puc creure en teories conspiratives. Ara bé, tenint en compte d’on ve tot plegat i cap a on estem anant, com diuen els gallecs, haberlas haylas. El sexe banal sembla avui una arma d’autodestrucció massiva.