Si els discursos nadalencs dels líders polítics han comptat tradicionalment amb un elevat grau d’impostura, en el context actual, caracteritzat per una crisi de representativitat política, contenen altes dosis de provocació. Vaja!, que se’ls podrien estalviar. Ho és en grau suprem la intervenció del Borbó, en una època en què s’amaguen les valoracions demoscòpiques d’una monarquia que molts voldrien que tingués un final a l’estil Ceaușescu, i ho és també les declaracions públiques dels darrers presidents d’una Generalitat devaluada des que l’exili ostenta la representativitat simbòlica de la nació.

Sento un gran respecte personal pel president Illa, amb qui vaig tenir una interessant conversa sobre educació mesos abans de ser elegit president. No crec que enganyi ningú. La seva idea de presidència d’una institució sense capacitat de prendre decisions pròpies, s’adiu força bé a la que altres comunitats autònomes governades pels socialistes, i per tant, tributàries de les estratègies de Ferraz, practiquen: resistència davant la guerra civil d’intensitat variable que practica el franquisme sociològic, polític i econòmic de Madrid. Resistir sense obrir nous fronts a un president assetjat, no pas per ser bon o mal polític, sinó perquè ha gosat no acotar el cap respecte els poders fàctics (tant és així que el Borbó no para de muntar-li emboscades, com la de la de Paiporta, amb grups d’ultradretans curosament triats per practicar fel·lacions simbòliques a uns i cops de bastó literals a d’altres). Sánchez no és cap perillós revolucionari, cap Che Guevara de l’esquerra, ni està fent polítiques socials esplèndides (dubto que tragués més enllà d’un aprovat pietós en un examen de socialdemocràcia), tanmateix, incomoda l’onada reaccionària que comanda jutjats, bancs, mitjans de (des)inormació i altres espais que enyoren un autoritarisme franquista combinat amb el thatcherisme més desbocat.

Per això, una de les missions d’Illa és mirar de tornar un país traumatitzat vers la cleda d’un autonomisme cada vegada més light. Un país traumatitzat, no tant per la repressió com per l’engany. Ens pensàvem que vivíem en una democràcia, i ens vam trobar amb un aporellos sociològic, amb una nació espanyola disposada a sacrificar a l’altar de la unitat qualsevol simulació de democràcia, de drets, o de simple dignitat personal. Una Espanya que es va dividir entre qui va escridassar-nos, insultar-nos, menysprear-nos i agredir-nos i qui va callar de manera còmplice, ja fos per acord tàcit amb la repressió, ja fos per covardia. Hi va haver honroses excepcions, com la de Ramón Cotarelo, qui, instal·lat com a nou veí a Girona, ha de suportar el més cutre del caïnisme woke nostrat. 

En els seus discursos, Illa proposava el retorn a la fraternitat. Més o menys com es va anar articulant en els darrers anys del franquisme i els primers anys de la Transició. La revolució, la guerra civil i la repressió brutal que van haver de patir les generacions dels meus avis i pares, és fins i tot per a mi, un historiador que ha estudiat aquestes qüestions, encara un misteri pel nivell de caos i concatenació de tensions, violències i desgavellament intern d’una societat catalana, que com totes les societats europees, és políticament diversa, antagònica i problemàtica. Una fraternitat que havia comportat, per exemple, trobades d’intel·lectuals, aliances polítiques, fins i tot sociològiques, amb personatges com Joan Manuel Serrat que pretenien exercir de pont entre dues nacions enfrontades. El PSC de les dècades del vuitanta fins a l’inici del Procés, amb les seves dues ànimes, era un exemple perfecte d’aquesta confluència de nacions amarades d’un progressisme relativament confortable abans que la globalització i la involució aznariana convertissin Espanya en aquesta mena d’Espanyistan en què els interessos del gran Madrid neootomà fessin saltar pels aires bona part dels consensos i la “conllevancia” tàctica que havia permès fer funcionar el sistema durant alguns anys.

Tanmateix, la fraternitat d’aleshores va fracassar. La nació espanyola, fonamentada en l’uniformisme religiós des de l’era de la Contrareforma, i des del jacobinisme despietat des dels Borbons, no accepta ni acceptarà mai la diferència. És més, com hem pogut comprovar en les darreres dècades (i amb el tracte colonial contra els Països Catalans, expressat, sense anar més lluny, en el disseny ferroviari o l’expoliació fiscal), fa que ni la conllevancia sigui possible. Que ens odiessin seria més suportable. El problema és que ens menyspreen. Hi ha una negativa talibana a reconèixer-nos com a nació. Hi ha un component de fanatisme religiós que empeny el nacionalisme espanyol a extingir-nos com a país. I, finalment, hi ha l’experiència acumulada de dolor i repressió, a llarg, mig i curt termini.

No és possible cap fraternitat. Espanya mata, difama, bombardeja, menteix, manipula, enganya, menysprea, roba, comet totes les indignitats possibles contra qui considera els seus enemics (és a dir, nosaltres). Entre Catalunya i Espanya no hi pot haver altra relació que la de l’odi, el ressentiment i la desconfiança mútues. Ho hem recordat perfectament com una colla de desaprensius, amb el suport de totes les institucions de l’Estat, de com es va arruïnar la vida dels docents de l’Institut Palau de Sant Andreu de la Barca. Hem pogut comprovar com l’amnistia ha estat una (previsible) estafa monumental, de la qual només s’està beneficiant aquell que va fer servir una violència brutal contra gent pacífica i desarmada. Hem vist com la relació entre Espanya i els Països Catalans és el de tracte colonial (sí, amics wokes, Catalunya rep un tracte colonial, encara que siguem blanquets i europeus). I també, hem pogut comprovar com, ja fos per una suïcida ingenuïtat, ja sigui per un indecent oportunisme, s’ha corromput bona part de l’independentisme polític deixant-se entabanar per promeses que sabem que no es pot ni vol complir. En aquest sentit, aquesta gent tan d’esquerres que parla de fraternitat amb els pobles d’Espanya, ha quedat tan desacreditada que ja ni es pot reconèixer. 

No és possible cap fraternitat, ans al contrari. Ni oblit, ni perdó, ni appeseament. Com a país, la nostra obligació col·lectiva és tractar de perjudicar, en la mesura de les possibilitats de cadascú, els interessos espanyols. I buscar aliances, si cal, a l’infern, per establir l’única relació possible: la de dos estats sobirans que continuaran mirant-se de reüll amb ressentiment durant generacions. La història és així: conflictes entre nacions que volen oprimir i altres que es volen alliberar. No hi ha cap altra literatura possible.