M’apunto el dia de la Puríssima a fer una classe de Cyclo. El Cyclo és similar a un spinning, però balles damunt de la bici i també fas peses. No sé a quin racó dels meus hemisferis cerebrals els va semblar una idea brillant provar aquest esport, però va succeir i vaig anar convençuda i il·lusionada.

A la sortida de la sessió quasi em desmallo perquè estava marejada, però no per l’efecte de l’esport sinó per la gran revelació que vaig viure en aquella sala entre llums de neó i feromones.

Em trobo amb quaranta dones i tres homes, tots damunt de la nostra bicicleta donant-ho tot sense moure’ns de lloc. Les dones que hi havia allà estaven compromeses, us ho prometo. Compromeses amb elles mateixes, amb la seva salut, amb els seus músculs, amb la seva resistència cardiocirculatòria i em vaig preguntar: aquestes ties (i totes les ties d’aquesta part del món), ja hem desmotat el secret: ho podem fer tot.

Aquest secret que es volia guardar millor que el dels Reis mags perquè enganyar als nens està bé perquè és la màgia de Nadal, però que me’n dius de la màgia del patriarcat? Ara ho sabem, som capaces de qualsevol cosa i clar, la pregunta que em faig és evident: per a què necessitem ara els homes?

Perquè una dona que fa cinquanta minuts de Cyclo no necessitarà que li obrin un pot de tomàquet, ni que li facin els comptes, ni que li expliquin com resoldre un problema.

Veia l’altre dia un vídeo de la Reese Witherspoon on exposava la quantitat de vegades que en el cine en un moment de tensió un personatge femení li pregunta a un de masculí what do we do now? La Witherspoon deia: tu has vist alguna vegada en el món real que una dona en un moment de crisis pregunti a un home what do we do now?

És evident, el patriarcat s’havia esforçat a tapar el nostre poder darrere de “les dones no podeu ser amigues entre vosaltres” “si t’engreixes no t’estimaran” “estàs massa rossa o massa morena o massa prima o massa grassa” “calla que estàs més guapa” “això no ho pots fer que no ets prou intel·ligent” “competeix amb les dones per trobar un home que guanyi diners.”

I clar, amb les mentides aguantades en el temps ja se sap que passa: peten.

Ara les dones sabem que la medicina està estudiada i feta tradicionalment pel cos masculí. El cos de la dona quasi no s’ha estudiat o es comença a estudiar ara perquè clar “que complicades que sou les dones, que t’ha de venir la regla?” I entenc com de perduts van els homes amb nosaltres “us obro o no us obro la porta?”

I em pregunto ara que les dones ho fem tot i a més ho fem tot tan bé “que volem dels homes?”

Dependrà del rol que tingui aquest home a la nostra vida, per descomptat, però quan penso en una parella masculina m’adono que el meu desig és que em faci la vida més fàcil i que me l’embelleixi. Sí, vull que m’obris la porta. Sí, vull que em diguis que soc preciosa. Sí, vull que em convidis de tant en tant. Sí, vull que escoltis els meus problemes sense donar-me 1000 solucions (perquè possiblement ja les hauré pensat abans). Sí, vull una abraçada. Però sobretot vull que quan no et pregunti what do we do now confiïs en el meu bon criteri i no dubtis ni una nanosegundo en el metaverso que la solució que plantejo és la millor.