La perspectiva del penjat és molt interessant. Pot semblar que la realitat es vegi cap per avall, falsa, distorsionada. Però no és així. Ben al contrari. La realitat, que és una mera il·lusió, es torna autèntica i verament real quan un hom se sotmet a la inversió. El món invertit és el món de debò. No s’hi arriba gairebé mai. És un món on no hi ha cap màscara que es pugui subjectar. Tot vel cau. No s’aguanta cap mentida: acaben totes lliscant devers el fons de l’abisme existencial sobre el qual un hom penja.
Jo sóc un penjat. Fa molt de temps, però tampoc tant. És un estadi que, d’ençà la sortida de la meva novel·la El tigre, s’ha manifestat amb una força extraordinària—espiritualment abassegadora i determinista. Ha estat el destí en el qual l’harmonia còsmica m’ha regalat le pendu del tarot per a un temps que ara cloc. Hem talat totes les branques. Nuus els arbres, subjecten l’home suspès per la corda: és el ballarí introspectiu que se sotmet als vents vitals i es deixa gronxar pels vaivens d’una activa inacció. L’arbre i l’home units i separats alhora. Així, el passat 13 de novembre de 2024 el penjat físic va fer brillar el penjat metafísic. Tot plegat es va desplegar per als qui van poder assistir a l’action poético-plastique que vam fer amb l’Aleix Baez i en Vik. Allí vam crear, de manera efímera i a través del cos, una comprensió sensible, no pas intel·lectual-argumentativa, de l’Adrià del meu Tigre i la seva aventura de l’Esperit. Alguns presents van restar xocats; d’altres meravellats; i uns quants preocupats que aquella acció existís.
Me la pela.
Us ho vaig dir ben alt i clar aquell dia: ens és igual. Ens fastigueja la vostra societat i les vostres normes, les vostres convencions, les vostres ficcions, les vostres ferides, la vostra natura insectívora. Ens avorreix profundament la vostra absoluta manca de vida. I en som implacables, perquè no hi tenim res a perdre. Tal volta siguem pocs, però som. I allà penjat, proclamant coses que no es poden proclamar, molts van haver d’empassar. I els qui no van escoltar les nostres proclames, van sentir el calfred del rampell anal fossin on fossin.
És per això que amb les visions i revelacions que es guanyen tot penjant sobre l’abisme existencial he entès la futilitat de continuar escrivint sobre coses que no importen, sobre coses que no ataquen mai l’arrel del problema, sobre coses amb les quals Moloch riu i riu. Els qui em llegeixen no hi guanyen res digerint les meves explicacions amb arguments i anàlisis volgudament seriosos i pretesament importants. Tot això no serveix de res. És vanitat, ja ho he dit. La realitat no s’entén millor—perquè les explicacions que ofereixo no dibuixen la realitat de debò, sinó que van a remolc de la irrealitat, de la bogeria col·lectiva moderna. Amb aitals articles i estratègies anem desarmats, tots. Els homes dempeus no podem anar desarmats. Per extensió, la nostra pàtria no pot anar desarmada. Les coses que pensem, expliquem i vivim han de permetre’ns de crear alguna cosa nova, millor, real. To build the city of Dioce. No estem fent res de tot això. Certament, no estem fent res, tot i que ens afoguem diàriament en una hiperactivitat de coses completament absurdes i indiferents. Només ens rabegem en una immundícia espiritual extrema, recapitulant tot el que plau a Moloch i a la usura—mentre l’un endrapa i endrapa homes trencats i insectes, l’altra brought whores for Eleusis…
És per això que per ara no escriuré més banalitats insubstancials a la revista Mirall.
Lectors, m’acontentaré de fer màgia i d’oferir-vos contes—el format literari en el qual tots els catalans ens hem refugiat quan no hem pogut explicar l’èpica i la veritat mitjançant la nostra llengua en la reina literària que és la novel·la. No tindré cap pretensió d’explicar-vos el món, ni d’analitzar-lo, ni de raonar sobre les causes de res. Us oferiré, això sí, tot el que l’amor pot crear—the morning and the evening star. Perquè l’amor és l’única cosa que ens relliga entre l’ací i l’allà, entre damunt i davall, entre els homes dempeus. Perquè l’amor és l’única creació possible que fereix Moloch. Perquè l’amor és l’únic indret on es pot crear la confiança còsmica. Perquè l’amor és l’origen diví de la bellesa. Perquè l’amor és on la realitat de la natura pot recrear-se de nou i renéixer.
Crear idees.
Crear religió.
Crear cultura.
Crear bellesa.
Crear persones.
Els meus contes pidolaran engrunes de la poca amor que ens resta per tal que en surti el pa sencer. Seran contes pidolaires.
If love be not in the house there is nothing.
The voice of famine unheard.
How came beauty against this blackness
Twice beauty under the elms—
To be saved by squirrels and bluejays?
