La filtració del projecte de modificació del decret del currículum del batxillerat ha congriat una d’aquestes tantes tempestes mediàtiques que marquen el curs polític, i que de moment han propiciat un d’aquests gestos poc freqüents en l’executiu català: una promesa de rectificació. En les polèmiques d’aquests darrers dies hi ha hagut un merescut protagonisme de professors de català, escriptors i intel·lectuals. I no hi havia per a menys. De tirar endavant, el paper de la literatura (tant la catalana com la castellana) passaven a la categoria de residuals, i sense possibilitat de passar indefectiblement per la selectivitat, es rebaixava a la condició de maria. Segon tret de gràcia després que el curs passat s’acabés amb les lectures obligatòries –que és tant com la renúncia a un cànon català– i la seva substitució per… allò que decidissin uns mestres massa escandalitzats pel fet que a la primària haguem reculat dos mil·lennis i mig i s’hagi renunciat, en nom de la innovació, al sistema tradicional de lectoescriptura (el ma, me, mi, mo, mu tan ensopit com eficaç). Si això ja és greu per a països amb un aparell de l’estat a favor, en casos com el d’un català en situació entre greu i crítica, és com assistir al debat sobre la imminent eutanàsia lingüística. Si bé el cas de la llengua ha acaparat inicialment el debat, davant una opinió pública sensibilitzada respecte a les humiliacions quotidianes del català, la jivarització de les matèries científiques resulta tant o més escandalós. No es tracta només de la reducció d’hores i la creació de macedònies epistemològiques, és que la seva substitució és d’una inconcreció esfereïdora.

No tenia, en aquest article, voluntat de centrar-me en aquesta polèmica concreta. Altres, sovint amb més coneixement directe que el meu, ja ho han estat fent. A servidor de vostès, que ja fa quatre dècades era estudiant de magisteri, i he estat des d’aleshores relacionat inninterrompudament amb el món educatiu, m’interessa més la preposició “perquè”, la clau on insistia als meus alumnes de periodisme que es trobava la veritable essència de l’ofici. I per això, més enllà de la importància de l’interès particular –i legítim– de cadascun, ens trobem amb altres dades interessants. La primera, reconeguda per la mateixa consellera Niubó, es tracta d’un mandat derivat de la llei educativa vigent, la LOMLOE. La segona, els problemes de l’educació catalana són força similars en el context occidental, especialment entre els països de la Unió Europea. Finalment, malgrat que tothom tendeix a mirar-se el melic, les avaluacions internacionals detecten una tendència generalitzada a una davallada de resultats, almenys des de l’inici del segle (i molt especialment en els darrers quinze anys).

La LOMLOE 3/2020 de 29 de desembre. Una llei aprovada fa quatre anys pràcticament sense debat públic. En l’anonimat. Més o menys com les lleis trans que converteixen en delinqüent qualsevol que es negui a reconèixer el sexe sentit dels individus o capaç d’extreure la pàtria potestat a les famílies en cas que s’oposin a què un menor faci teràpies de conversió (Llei 3/2023 de 28 de febrer, arts. 79-90 i DF 1-6). Un text legal que, sense modificar massa l’estructura del sistema, la seva aparença externa, sí va aplicant modificacions per dins amb principis de dotar, més que autonomia, de potestat a les direccions dels centres per customitzar currículums d’escoles i instituts d’acord amb una lògica neoliberal de competitivitat (res de nou, tenint en compte que això ja ho promovia la Llei d’Educació de Catalunya de 2009). Ara bé, i aquí hi ha elements més que preocupants, hi ha un component important del que podríem considerar “enginyeria social”. Aquesta llei orgànica, la setena en trenta anys, dedica bona part de les seves planes a deixar anar elements programàtics de l’Agenda 2030: perspectiva de gènere, cultura de la pau i no-violència, la multiculturalitat, el canvi climàtic… que si bé poden semblar raonables, acaben tenint un biaix que alimenta les teories conspiratives. Al cap i a la fi, quan ens preguntàvem què substituiria les hores que es deixen de fer de ciències o de literatura, hi ha matèries (algunes de les quals, de caràcter trimestral, per tant, amb escassa profunditat, sobre aquestes qüestions) que desenvolupen aquests elements (juntament amb la sempiterna “emprenedoria”). I, tot i que servidor de vostès està molt a favor de la igualtat de sexes, de la no discriminació, a entendre que seria desitjable erradicar el racisme, el sexisme i el classisme, i que és important que tothom desenvolupi consciència ecològica, penso que l’escola no és espai per a aquestes coses. La infantesa i adolescència passen ràpid i és important adquirir aquelles eines intel·lectuals per comprendre el món amb eficàcia i fer front a dilemes morals, i això només s’aconsegueix honestament amb adquisició de coneixement, de ciència i cultura.

Com es fan les lleis en l’era de la globalització? Aquest procés històric (i la pertinença a la UE) ha fet perdre sobirania a aquell invent del segle XIX anomenat estat modern, i per tant, els legisladors ja no són independents, sinó que estan lligats per un entramat de tractats internacionals (la constitució de la UE n’és el principal), convenis, pactes i subordinacions a un mercat i a grans poders globals que condicionen qualsevol text que redactin (i polítiques que implementin). Ho hem vist aquests dies amb aquells absurds que obliguen a acceptar tomàquets marroquins sense cap mena de control sanitari mentre inundem amb un tsunami de burocràcia, controls i fiscalitzacions als nostres pagesos. O que acceptem regles que eviten als nostres pescadors que pesquin a fi de sotmetre’ns a la lògica de la gran indústria extractiva. O que siguem incapaços de resoldre el problema de l’habitatge perquè no hi ha cap responsable polític capaç d’expulsar els fons voltor del saqueig de l’habitatge públic en aquesta mena de nou feudalisme immobiliari global. Doncs el mateix passa amb l’educació, almenys des que l’OCDE va fer servir els informes PISA per condicionar la legislació educativa, amb invents de l’estil del Procés de Bolonya que, davant la raonable necessitat de crear un espai educatiu europeu on es reconeguessin les titulacions i permetessin la lliure circulació de titulats, el que s’ha fet ha estat privatitzar i mercantilitzar les universitats, tot reconvertint-les en una mena de bordell acadèmic, on el capital privat, amb maneres de proxeneta, dirigeix la recerca i l’educació superior esdevé un negoci (cada vegada més low cost). En altres termes, que les polítiques educatives no les decideix la consellera Niubó, ni la ministra Alegría, sinó que els diversos lobbis empresarials, així com els il·luminats que es reuneixen cada hivern a Davos, són els que “orienten” aquelles reformes que consideren que han de desenvolupar cadascun dels diversos països. 

Això, com dèiem, alimenta les teories conspiratives. Servidor de vostès, com ja ha repetit més d’una vegada, com a acadèmic boomer que creu en la ciència, la cultura, i les institucions educatives com a pilars fonamentals al servei de la societat, es nega a creure els “bulos” que circulen per les xarxes, segons els quals, com explicava en un fabulós llibre de ja fa una dècada Nos quieren más tontos, dels professors Pilar Carrera i Eduardo Luque. Sense recórrer al comodí de George Soros, sí que explica el professor luxemburguès –i col·lega– Nico Hirtt, amb dades oficials, que les diverses patronals europees consideren que cal redirigir uns sistemes educatius que tenien com a missió educar de manera homogènia els ciutadans de cada estat a partir de l’adquisició de coneixements socialment i històrica consensuats, vers una societat dual on només una minoria (potser un de cada sis ciutadans) aconseguirà alguna d’aquelles ocupacions de la nova economia caracteritzades per elevats coneixements tècnics, mentre que la majoria de feines continuaran essent poc sofisticades. Amb estadístiques, sobretot del cas francès, Hirtt ens recorda que la immensa majoria de llocs de treball que es creen són: repartidors, agents de seguretat, monitors, recepcionistes, menjar ràpid, hosteleria, turisme i altres qüestions que requereixen d’escassos coneixements, i sí moltes competències, especialment de caràcter personal (bàsicament, ésser submís i ignorant). Per contra, allò que Klaus Schwab (antic president del Fòrum de Davos) va denominar com a “quarta revolució industrial” (bàsicament la informatització) farà desaparèixer la immensa majoria de les ocupacions de qualificació mitjana i mitjana-alta. Només cal veure què ha passat amb el món de les finances a casa nostra, i com s’han evaporat desenes de milers de feines a casa nostra. I aquestes tesis de Schwab es van formular el 2015, quan la IA tot just era a les beceroles. Una població educada, amb coneixements de ciència i cultura, i frustrada per la impossibilitat de disposar de feines dignes i adequadament retribuïdes constitueix una bomba de rellotgeria. I sobretot, podrien posar en perill un nou ordre mundial caracteritzat per l’acaparament de la pràctica totalitat dels guanys productius del darrer mig segle en l’1% més ric.

Com es tradueix tot plegat als nostres batxillerats creixentment devaluats? Doncs que la ciència i la cultura, allò que ens converteix en ciutadans conscients (especialment dels nostres drets i de la nostra condició humana), sobren. I que cal substituir-los per placebos, pantalletes i un scrolling alienador i perpetu. Perquè, hi ha una de les funcions secundàries dels nostres sistemes educatius que estan esdevenint centrals: la de guarderia d’adolescents, que permeten tenir controlada la població i que retarden la seva incorporació al mercat de treball, almenys una desena d’anys respecte al que succeïa amb la meva generació. Tothom sap que una de les mesures que s’estan implementant arreu dels sistemes educatius és el perllongament de l’educació obligatòria fins als 18 anys, que podria tenir sentit si el sistema educatiu tingués una lògica de la qual se l’ha anat desposseint, especialment en el que portem de segle.

D’aquí que s’aprovi tothom, per mantenir enganyada una població, a la qual se li nega fins i tot una avaluació mínimament sincera i honesta. O que s’estalviï qualsevol esforç o repte. Que, per tant, el sistema educatiu es desposseeixi d’una de les seves lògiques tradicionals: la de representar un entrenament de la vida adulta fonamentada en la superació progressiva de reptes. Fins i tot, negant la possibilitat del fracàs, una de les experiències primordials per poder progressar i enfortir el caràcter. O el de la conquesta de drets al preu d’assumir deures i responsabilitats. I és així com hem fet, especialment dels instituts, una mena de bombolles que ens aïllen de la realitat i que separen l’individu d’aquells elements humans que ens han acompanyat sempre com el dels ritus de traspàs, de la superació d’etapes vitals. Que s’ha creat una falsa sensació de confort (i que els estudiants, que no són idiotes, ho viuen sovint com a una mena de presó invisible), per estudiar aquesta ignorància que no deixa de ser el fruit d’una perversa enginyeria social. Una enginyeria social que és el producte perfecte d’una globalització amb mostres creixents de senilitat.