Fa poc, en una discussió política, el meu interlocutor va assenyalar el grau de progrés de les institucions democràtiques a partir d’una qüestió com la paritat de sexes en la representació política. Manies d’historiador polemista, si ens limitem a percentatges de dones diputades, no podríem estar més d’acord. En la primera legislatura de la Generalitat restaurada, encetada amb les eleccions de 1980 hi havia un 6%. En l’actual, ja som per sobre del 48%. Ara bé, si fem servir altres paràmetres més enllà de la composició cromosòmica, la cosa ha anat d’una manera ben diferent. En el primer Parlament, presidit per Heribert Barrera (fill d’un dels principals dirigents de la CNT, Martí Barrera), era més que habitual trobar entre els senyors diputats electricistes, reparadors d’ascensors, metal·lúrgics, pintors de paret o persones que havien treballat en sectors com els de la construcció. Normalment vinculats al PSUC o al PSC, sovint el sindicalisme havia estat la via que havia permès passar de la feina manual a l’alta representació de la ciutadania. Ara mateix no estic en condicions de fer una estadística, tanmateix, dubto que avui es trobin figures massa per l’estil entre els 135 escons de la Ciutadella. És més, suposo que la immensa majoria de senyors i senyores diputats deuen tenir estudis universitaris. I en aquest sentit, tenint en compte que, segons l’IDESCAT, només un 23% de residents catalans majors de 15 anys en disposen, podríem dir que, malgrat la incorporació de les dones, tenim una institució poc representativa de la ciutadania.

Servidor de vostès tampoc no representa un gran exemple d’això, perquè, malgrat provenir d’allò que se’n diu classe obrera, entre diplomatura, llicenciatura, doctorat, postgrau, docència universitària i grup de recerca ha passat més d’un quart de segle lligat a mitja dotzena de campus diferents. Potser és per això que me n’adono de com la universitat tendeix a esdevenir una bombolla que t’aïlla del món exterior, malgrat que en el meu cas, prop de dues dècades fent de docent a l’ensenyament públic em va vacunar d’aquesta mena de miopia sobrevinguda.

En qualsevol cas, el món polític, en base als seus representants, especialment entre unes esquerres acostumades a canviar la granota de treball pels críptics textos de Michel Focault i Judith Butler, ja fa temps que va decidir tintar els seus vidres per aïllar-se del món real i esforçar-se per malinterpretar els senyals de fora. El món ha canviat sota els nostres peus, malgrat que els instruments d’anàlisi continuen essent anacrònics, com ja ho eren fa un segle el marxisme o fa mig el postmodernisme i l’estructuralisme. I, a partir de la supèrbia intel·lectual, potser el més freqüent dels pecats capitals, es busca desautoritzar el 77% de catalans sense títol universitari, el 80% dels que no poden permetre la inversió de comprar-se un cotxe elèctric o una majoria de població sense capacitat ni voluntat de dominar certa neollengua encriptada en base a qüestions filosòfiques que només interessa a una ínfima minoria. I que tendeix a tractar de populista o ultradreta a totes aquelles expressions angoixades que expressa bona part d’aquella ciutadania que no se sent representada (ni reflectida) en unes institucions polítiques, al seu torn, impotents davant la esclafadora maquinària d’un poder anònim, atomitzat i invisible des de la perversa lògica de la globalització.

Els meus lectors ja coneixen la meva tendència a la provocació intel·lectual. Sense pretendre fer un assaig exhaustiu d’aquests senyals detectables per a qualsevol observador amb prou distància del món polític i esforçat per desprendre’s d’aquells prejudicis distorsionadors, plantejo algunes provocacions que caldria plantejar en els debats, a la manera de programa de desprogramació política:

Primer: ser conservador és progressista. Després de mig segle de thatcherisme social, la sensació col·lectiva és que, malgrat un innegable progrés tecnològic, la majoria de persones consideren que han vist davallar les seves condicions de vida i de treball i que els han furtat les perspectives personals i familiars. Malgrat que en el passat hi havia més ombres que llums, la idea que fa mig segle, complint determinades regles del joc (estudiar, treballar, tenint un capteniment responsable) es podia accedir a un habitatge, una feina estable, una família amb projecció i una certa respectabilitat social), és un sentiment de nostàlgia massa fort perquè el futur resulti atractiu. Hi ha una sensació profunda de pèrdua, que no sempre guanys importants com major llibertat individual, cert hedonisme, un progrés evident pel que fa a aspectes com la igualtat de sexe, poden compensar. En aquest sentit, plantejar polítiques socialdemòcrates com les dels trenta gloriosos avui semblen antisistema. I, de fet, recuperar una certa idea de societat més confiada i homogènia representa avui una idea de progrés social.

Segon: és la identitat, estúpid. La globalització, si bé ha ofert grans oportunitats pel que fa a integració econòmica, oportunitats de tota mena, viatges, entorns més multiculturals, ha tingut com a danys col·laterals un “nosaltres” afeblit. Una societat més oberta i heterogènia ha comportat indubtables guanyadors, malgrat que també certes pèrdues. La cultura i la llengua catalana, respecte a fa trenta anys, és una de les perdedores, amb una sensació (comprovable en les estadístiques) d’amenaça de supervivència en un país més plural… en què la identitat pròpia, i també certa cohesió nacional, són en perill de supervivència, substituït més per un caos hostil que per un melting pot. Si això passa a França o Estats Units, amb mecanismes econòmics i institucionals que no podem ni somiar, què no pot passar en una antiga nació negada els dies parells i menystinguda els senars? Això val també per a holandesos, danesos i uns europeus que veuen qüestionada la seva continuïtat, fins i tot en aspectes aparentment banals.

Tercer: el temps i l’espai. Contràriament amb les perspectives d’una millora continua, albirada fa més de mig segle, pel que feia a millors condicions laborals, millors salaris, major accés a l’oci… els canvis en el món del treball, analitzats de manera excel·lent pel sociòleg Richard Sennet, caracteritzats per la precarietat, el trasllat de bones feines industrials o de classe mitjana a països del tercer món, la inestabilitat laboral, la pèrdua de control a partir de la creixent pèrdua de poder dels sindicats i organitzacions obreres, la burocratització… ha propiciat una cultura del treball desposseïda d’elements solidaris i comunitaris, una sensació de pèrdua de control. I, pel que fa a l’oci, o bé s’ha acabat banalitzant en un turisme de baix cost i alienant, o a perdre el temps en pantalles i aplicacions que, més aviat, incauten temps de qualitat. I, tot plegat, a partir també de la globalització, ha implicat una gentrificació creixent a les nostres ciutats que dissol xarxes veïnals, arrelament al territori i un excés de mobilitat que genera un estrès territorial de gran brutalitat. I això, sense comptar que les comunitats senten la multiculturalitat o el fenomen dels expats com a una invasió poc subtil de l’espai on diverses generacions familiars havien conviscut.

Quart: materialisme contra idealisme. Les esquerres s’han convertit en addictes a cert idealisme farcit d’aquelles bones intencions que asfalten el camí de l’infern. Que el planeta pateix? Impedim que els pobres puguin accedir amb el seu vehicle dièsel de fa vint anys a les ciutats. O que vegin incrementada la seva jornada de treball diverses hores per setmanes per fer-los anar en un transport públic incapaç d’absorbir un descontrolat increment demogràfic. O que traslladem les fàbriques (i les ocupacions industrials) a espais amb menors requisits ecològics. Que cal obrir fronteres malgrat que això impliqui nous competidors en un mercat laboral dopat per baixos salaris o un mercat immobiliari dopat de molta desesperació. En realitat, i en aquest sentit, polítiques sagaces com Sarah Wagenknecht ho han intuït a la primera, la immensa majoria de la població el que vol és tenir millors salaris, ocupacions més estables, jornades més curtes i un millor repartiment del treball i la riquesa. I sense la sensació que per a determinats líders polítics, la sort de les tortugues marines importa més que el treballador d’automoció que es quedarà sense feina pels requisits despòtics dels lobbis de Brussel·les.

Cinquè: laïcitat pública, religió privada. Ha costat segles de sang, suor i llàgrimes per assolir una societat en què església i estat fan vida a part, i en què aspectes com la igualtat de gènere, la llibertat d’expressió i de pensament són assegurats, no només per les lleis, sinó pel consens ciutadà, per la normalització de la convivència. És per això que moltes persones perceben que la dona amb vel que s’asseu al nostre costat al metro com a una bufetada a la lluita de tantes i tantes persones que van arriscar la vida per assolir una societat fonamentada en la tolerància i la independència personal. L’aparició, en els darrers temps, d’un islamisme militant, desafiador dels valors culturals i polítics universals, és percebut com a una amenaça, un desafiament en tota regla a un sistema de convivència que tant va costar construir. Que et renyin i et facin sentir culpable per qüestionar, no pas un sistema de valors, ni una religió, sinó un programa polític que reclama el retorn a una societat comunitarista, segregada per grups religiosos, com succeïa a l’antic règim i el feudalisme, encara fa emprenyar més a una ciutadania que ha vist en les darreres dècades com han anat decaient una rere l’altra conquestes socials i ciutadanes. I que et titllin de feixista, precisament per defensar valors que van en contra del totalitarisme religiós, encara descontrola més la reacció política que pot derivar-se’n.

Sisè: occident ja no és el melic del món. Més aviat al contrari, mentre que la nostra cosmovisió i manera de viure es va esllanguint en un món globalitzat, assistim amb certa esgarrifança a l’emergència de civilitzacions i maneres de viure fonamentats en les desigualtats, el despotisme, la degradació de llibertats individuals i col·lectives representen el nou catecisme. I parlem d’uns poders internacionals capaços de comprar voluntats a partir de la riquesa incommensurable d’alguns poders de vocació totalitària. 

Podríem continuar. El que resta clar és que han canviat radicalment les coordenades polítiques que ens havien servit durant dècades per analitzar la realitat. I que aquestes, especialment des de les esquerres, ja no funcionen. Atès que les esquerres, ni fan els deures, ni plantegen fer-los, i fins i tot consideren els deures com a feixistes i l’esforç, el rigor i la responsabilitat com a valors carques, no les veig capacitades per plantejar sortides intel·ligents. És per això que, en el mercat de les idees polítiques, hi hagi barra lliure per a qualsevol oportunista sense escrúpols. De fet, ja ho estem veient arreu d’Europa i Amèrica. No és d’estranyar que des del menyspreu a “el poble”, aquest actor polític tan eteri i difícil de delimitar, titllin de populisme allò que la gent normal creu, pensa i vol.