La setmana passada vaig tenir l’oportunitat de compartir la presentació del 49è número de la revista Docència (un monogràfic sobre pantalles i educació) amb David Bueno, doctor en biologia, professor de genètica, i un dels més populars divulgadors científics. En un moment en què preocupants indicadors assenyalen una mena de pandèmia global de problemes psicològics, la seva opinió científica resultava més que rellevant. La qüestió de la salut mental sembla deteriorar-se d’una manera ràpida, especialment entre els més joves, sense que, a priori, les circumstàncies històriques no semblin extraordinàriament difícils ni opressives.

Per posar alguns exemples, tres de quatre joves nord-americans no passarien les proves físiques i psicològiques per a accedir a les seves forces armades (informe del Pentàgon de 2021), proporció que s’acosta a la meitat (55%) dels joves suecs. Res més allunyat dels meus plantejaments defensar l’exèrcit. Tanmateix, aquest és un indicador que podria complementar-se amb alguns estudis que constatarien la multiplicació de les baixes laborals entre els més joves, i que enllaçaria amb el fenomen que el professor d’economia Anthony Klotz va definir com a “La Gran Renúncia” (the Great Resignation). El 2021 Klotz va assenyalar una tendència creixent, catapultada a partir del Covid-19, que impulsaria a milions de treballadors occidentals (encara que també  al Japó, la Xina o l’Índia) a fer una mena de vaga general encoberta, a manifestar el rebuig per jornades llargues, impossibilitat de conciliar, salaris baixos i males condicions laborals. Paral·lelament, i no menys important, la caiguda de nivells educatius (no només a Catalunya) també ens hauria d’oferir pistes sobre quelcom que va passant, una mena de tectònica social que ens hi hauria de fer reflexionar a fons.

Certament, la pandèmia de 2020-2021, amb confinaments, tancaments, teletreball i altres fenòmens paral·lels sembla haver catalitzat una mena de protesta silenciosa que sovint pot prendre diverses formes, entre les quals la dels malestars psicològics. Malgrat no passar per cap situació d’estrès col·lectiu com guerres, crisis econòmiques o catàstrofes naturals, l’inconscient col·lectiu sembla dir prou. Sospito que els analistes oficials i amb accés als mitjans han tendit a banalitzar la situació o carregar les culpes als sospitosos habituals: la pandèmia, les pantalles, els mòbils, l’educació permissiva, les carències del sistema educatiu, la fragilitat dels més joves… Tanmateix, la intervenció de Bueno a la casa de cultura de Girona, atiat per algunes de les meves provocacions, ens va portar a coincidir en un factor clau que pràcticament ha desaparegut del debat públic, en una era on el neoliberalisme ha colonitzat la societat, i com deia la seva principal profeta, Margaret Thatcher, els cors i les ments.

Es tracta del temps. A l’hora de valorar els mals resultats educatius, la constatació d’’una important davallada, no només en les competències, sinó en els conexiements i les actituds dels darrers contingents generacionals, especialment a Catalunya, caldria recordar que els adolescents catalans són els que més hores passen a l’institut (30 hores setmanals, 1.050 anuals, més de les que treballa un alemany o holandès adult). Que, a sobre, els infants catalans de primària són els qui més tard surten de l’escola (entre les 4 i les 5, enfront les 2:45 de mitjana a Europa). Ens queixem del temps que passen a les pantalles, tanmateix, la seva jornada és extremadament llarga, i les nostres formes de vida contemporànies, fonamentades en una agenda aclaparadora d’activitats extraescolars (i pantalles) fa que no desenvolupin aquelles actituds, aptituds i necessitats de socialitzar entre iguals. Efectivament, si comparem la meva generació, la dels boomers, que a quinze anys vagarejàvem pels carrers i les places amb la nostra tribu d’amics, col·legues, coneguts i saludats, a la manera d’un grup d’afinitat anarquista amb un nombre oscil·lant d’entre sis i vint individus d’edats similars, que ens reuníem per emprendre qualsevol acció, per amar-nos, odiar-nos i introduir-nos en els clarobscurs de la vida, sense la supervisió adulta, sento una gran llàstima pels adolescents actuals. Com vam estar d’acord amb en Bueno, i plagiant les idees del filòsof coreà Byung-Chul Han, molt coincident amb el pensador empordanès Josep Sala i Cullell, estem privant de ritus de pas a les noves generacions, que així semblen arrossegar-se per la vida força extraviats.

Ara bé, el món dels adults no sembla funcionar millor. En el debat amb Bueno, va aparèixer aquesta idea que el nostre cervell, la nostra manera de funcionar, està massa associada a la nostra experiència heretada com a homes i dones del paleolític. Hem passat la major part de la nostra existència com a caçadors-recol·lectors. Si considerem a l’espècie “homo sapiens” una existència d’aproximadament 150.000 anys, fa només 10.000 que van dedicar-nos a això de l’agricultura i la ramaderia (amb una constatable degradació de la nostra salut física, segons indiquen els arqueòlegs). Per a una minoria, ens vam organitzar en civilitzacions al voltant de 7.000, mentre que, pel que fa a la revolució industrial (també per a una minoria de la humanitat) fa uns 250 anys ens hi vam posar (també amb un preu terrible en forma de davallada de la salut dels obrers industrials). Els primers rellotges mecànics són de fa menys de 1.000 anys. La generalització de les pantalles, amb prou feina, 30. En altres paraules, aquesta mena de vida que portem de jornades maratonianes, d’obsessió productivista, d’agenda tancada, de fiscalització horària és la cosa més antinatural del món. És un atemptat contra els nostres impulsos, a banda d’atacar la més mínima racionalitat. Com ens recorda l’antropòleg Marshall Sahlins, els caçadors-recol·lectors que, en cos i ment continuem essent, solien dedicar de l’ordre de quatre hores diàries a activitats que podríem considerar productives. Els artesans de l’edat mitjana i moderna, podien arribar a tenir més de cent-vuitanta festius anuals, entre regulacions de mercat, patrons, repòs regulat o processons cíviques. Això que fem ara és una bogeria i no té ni cap ni peus, especialment quan perdem el temps en feines de merda sense cap contribució al benestar col·lectiu, i ni tan sols un mínim sentit, com ens recordava l’enyorat David Graeber. Aquesta forma de vida, que bàsicament serveix perquè una minoria improductivi s’aprofita acumulativament de la dedicació de la immensa majoria, és la causa d’allò que es manifesta com a mala salut mental, i com els seus exponents ens esclaten a la cara. Especialment quan des de la pandèmia, molts hem comprovat com podem aturar l’economia, posar-nos a teletreballar, fer que l’administració planifiqui i intervingui… i que no passi res especial.

En una època en què la política ha renunciat a tocar els grans temes que li correspondria (com es gestiona el repartiment del treball i la riquesa des d’un punt de vista col·lectiu i com podem assegurar-nos que tots els membres de la tribu puguin viure una vida digna) el gran tema és el temps. Piotr Kropotkin, el príncep anarquista, ja ho va teoritzar excel·lentment al seu exemplar La Conquesta del Pa, i va arribar a conclusions similars a les de Sahlins i a les dels nostres ancestres més savis: quatre hores de feina, i la resta, a sociabilitat, tasques creatives, a badar o a reflexionar. Això és l’únic que caldria assumir políticament. Tothom sortiria guanyant… menys per a la minoria que s’ha apropiat del control de la societat, i molt especialment, als fabricants d’antidepressius.