Sostenia Rainer Maria Rilke que la veritable pàtria de l’home és la infantesa. Aquest gran poeta, nascut a l’extint Imperi Austro-Hongarès, d’expressió alemanya i francesa, d’amors dissortats i mort prematura, va haver de sobreviure a les diverses tempestes polítiques que van destruir l’Europa de la Belle Époque. Els seus versos són considerats el referent líric del segle XX, capaços de transmetre el pessimisme intel·lectual de l’època, així com va indagar en els problemes del cristianisme coetani, caracteritzat per una creixent solitud humana i la pèrdua col·lectiva de la fe.

La imatge de la pàtria perduda de la infantesa sempre m’ha fascinat. És molt possible que molts dels lectors puguin sentir-s’hi identificats. Al cap i a la fi, és aquest un moment fundacional, de construcció i fixació de la identitat, aquella mena de moment en què s’adquireixen els referents que ens acompanyaran tota la vida. Uns referents obvis: la llengua, la família, els amics, els espais, el paisatge…; i altres de més subtils: les aromes, les impressions, les sensacions, alguns records ancorats en la memòria… De fet, poques coses hi ha que produeixin tanta infelicitat com el desarrelament, la pèrdua d’aquesta petita pàtria que ens propiciava aquesta agradable sensació de formar part d’un tot, d’una comunitat, d’un temps i d’un espai…

Decisions com les de l’Ajuntament de Barcelona d’eliminar el pessebre a la Plaça Sant Jaume es pot considerar com un arrabassament de la pàtria; un ostracisme que ens empeny lluny del nostre passat; una expulsió del nostre país de la infantesa. En conèixer les intencions de la batllia del cap i casal, juntament amb altres notícies, com ara l’eliminació dels Pastorets en algunes escoles, i altres notícies anteriors de caràcter més…galdós, de l’estil de tions sense colpejar, pessebres inclusius, reines, magues o qualsevol altra cosa amb pretensions de no ofendre ningú, m’havia plantejat algun article més aviat sarcàstic. Personatges com Ada Colau, el wokisme nostrat i altres elements més propis del vodevil desposseït de tota gràcia en què ha incorregut alguns activistes d’expressió afectada, podia permetre criticar el papanatisme suprem en què determinats espais polítics i socials han decidit dissipar l’energia de la recerca de la justícia social i la seva transformació en una mena de ridiculocràcia tronada. Tanmateix, la cosa va més enllà de la befa fàcil, de tiones, crítiques al patriarcat contra la iconografia de la nativitat, o queixes dels vegans per l’existència de pastorets carregant xais de porcellana.

Perquè, tornant a Rilke, efectivament, el pessebre, juntament amb les decoracions de Nadal, l’arbre, els llums, els Reis d’Orient, les felicitacions en paper redactades amb la millor de les lletres possibles a persones a qui normalment no escrivies mai, representacions dels pastorets, amb inversemblants angelets i dimonis, formen part de la meva petita pàtria, i de la immensa majoria de la pàtria de la majoria dels contingents generacionals del nostre país. I, des de fa uns anys, no només em quedo amb l’arbre i les decoracions que preparo un parell de setmanes abans de Nadal, sinó que, després de dècades d’absència, he tornat al pessebre tradicional. Un pessebre, potser amb l’escassa traça que em caracteritza, encara que amb l’infant, la verge, Sant Josep, el bou, la mula, àngel, caganer, pastorets, palmeres, reis, rius, pous i qualsevol altre element que contingui tota mena d’incongruències de representació imaginada en base a quatre dades episòdiques i indirectes a uns evangelis escrits cent anys després.. Importa poc el meu escepticisme al voltant de la religió, o que, potser a conseqüència del meu coneixement acadèmic al voltant del cristianisme i la Judea coetània entengui que tota inconografia estigui farcida d’anacronismes. Ho faig perquè toca. Ho faig, conscientment, i com un acte de subversió.

Perquè, efectivament, en aquesta deriva d’aquests darrers anys de dilució de la presència pública de la religió, existeix tota una destrucció planificada de la tradició, on les forces obscures de la globalització apunta, i els ximples útils de l’esquerra woke, dispara. Anem a pams. El cristianisme, per molt, poc o gens religiosos que siguem, forma part de la nostra cultura i civilització, com la llengua forma part de la nostra catalanitat. Funciona en la cosmovisió existencial, ens acompanya en els ritus diversos de vida, transició i mort, i condiciona el nostre capteniment públic i privat. Representa un codi de circulació, que pot ser tan alliberador com asfixiant. Com a occidentals, el cristianisme, malgrat siguem agnòstics o ateus, representa el nostre medi social i cultural per on ens movem, com l’aigua per als peixos. I, sobretot, creen comunitat i sentit de pertinença. En aquest sentit, eliminar tots aquells elements simbòlics que ens ho recorden, forma part d’una deliberada estratègia, pròpia del neoliberalisme, de desposseir l’individu d’identitat, de desarrelar-lo de la comunitat. Ens treuen el pessebre (o silencien les campanes que molesten els turistes, o desposseeixen el sentit religiós de les festes) per deixar-nos completament sols, aïllats, sense referents, sense sentit de pertinença, sense pàtria. La globalització també representa això: només els individus alienats, sense arrels, són plenament manipulables. La religió fa nosa al mercat, perquè, després d’acabar amb l’arrelament al barri, de malmetre l’estabilitat laboral, de destruir la institució familiar, de desmantellar el sistema educatiu, representa un dels pocs elements col·lectius que ens quedaven. El neoliberalisme busca una persona sense pàtria, sense família, sense memòria, sense cultura, fins i tot sense sexe o gènere definit. Busca l’anòmia en el seu sentit suprem. I l’esquerra wokista hi cau de quatre potes perquè, incapaç d’entendre la política i fer un programa amb objectius materials o propostes concretes i reconeixibles, troba la seva oportunitat de perpetrar un acte d’enginyeria social, modelant individus a la seva imatge i semblança i sempre ha vist en les institucions religioses com a fre als seus experiments. Des del moment en què s’ha renunciat a la classe, sovint una part substancial de les esquerres ha decidit reconvertir els seus espais en sectes nihilistes.

Perquè, efectivament, la justificació de la destrucció dels nostres referents religiosos (per molt pagans que siguin els seus orígens) es fonamenta en diversos axiomes del progressisme. Un dels més coneguts és el del multiculturalisme. És cert que en les darreres dècades el paisatge humà de les societats europees ha implicat l’arribada de moltíssims individus de procedència no cristiana. I, a partir del paternalisme que acompanya bona part dels teòrics de les esquerres, la presència de naixements, crucifixions, ritus diversos, sembla que pot ofendre als nouvinguts (i diria que no s’hi han molestat a preguntar-los-ho). Resulta enigmàtic com les esquerres, que senten una veritable obsessió per atacar el cristianisme (en una societat que, efectivament se secularitza), hagin fracassat del tot en el fet que hindús o musulmans hagin abraçat l’agnosticisme. Potser és perquè ni s’ho han plantejat, i perquè a partir d’algunes teories decolonials mal païdes, semblin entusiasmats per la reinvenció de les seves creences emparats sota fórmules creixentment extremistes i finançades per les teocràcies del Golf, el nacionalisme indi, o altres forces procedents de l’obscurantisme religiós.

Un altre dels axiomes és que en una societat laica, la religió no té perquè tenir presència pública. L’argument seria coherent si això impliqués una generalització d’aquesta pràctica per a totes les confessions religioses i algunes de les seves pràctiques i creences, com ara el vel suposadament islàmic, els matrimonis concertats, la permanència de les castes o la inferioritat legal de les dones, per posar alguns exemples. O per promoure una moral laica fonamentada en la igualtat de drets i deures entre individus, especialment entre homes i dones. I més aviat assistim a una incomprensible permissivitat a un comunitarisme on les dones sempre perden. 

En qualsevol cas, i tornem als orígens, i a la nostra pàtria perduda de la infantesa, el pessebre no deixa de ser un símbol i ritual de pertinença a una col·lectivitat. Una col·lectivitat àmplia, la de la societat occidental, que si bé ha protagonitzat ombres històriques, en el balanç, en comparació amb tota la resta de civilitzacions, hi predomina la llum. Vull recordar els lectors que servidor de vostès és historiador i del tema en sap una mica. Permetre que en nom de no-se-sap-ben-bé-què hi hem de renunciar a la nostra identitat és d’una estupidesa suïcida. Ens recorda el pensador germano-coreà Byung Chul Han que els rituals és allò que ens connecta amb la tradició. I la tradició és allò que permet lligar present amb futur. En altres termes, que ens facilitat donar continuïtat a la nostra identitat col·lectiva, una col·lectivitat que ens permet desenvolupar amb confort les nostres identitats individuals i evitar l’alienació que han programat per a nosaltres, on detecto un important moviment per destruir la societat occidental tot desmantellant els nostres referents. I voldria apel·lar a la sagacitat dels lectors perquè vegin que les alternatives a les societats obertes occidentals no resulten precisament atractives.

Fer el pessebre és avui un acte de subversió antineoliberal i antiximples útils. Desitjo un bon Nadal i unes bones festes als lectors. I, tot recordant Salvat Papasseit, poeta avantguardista català que va retratar com ningú la fascinació que suscitava en els infants el Nadal, que se sumin a la subversió espiritual.