Si existís el gènere de la “gran novel·la espanyola”, a mirall de la gran novel·la americana, la monumental Mil ojos esconde la noche (Espasa, 2024) de Juan Manuel de Prada seria entre les deu primeres. La darrera novel·la de De Prada—el primer volum d’un total de mil sis-centes pàgines—és, de fet, una obra espanyolíssima. De Prada escriu en la millor tradició espanyola: a partir d’una nítida identitat nacional es concep una cosmovisió del món que es desplega d’una forma tant homogènia com implacable. I és que Juan Manuel de Prada és sorneguerament implacable als seus Mil ojos, ja sigui castigant la caterva de personatges històrics que hi apareixen, nazis inclosos, ja sigui transmetent un missatge corprenedor que es llegeix molt bé en el nostre present.
Pot sobtar que, de copdescuit, servidora es posi a ressenyar i a glossar una obra espanyola. Tanmateix, els Mil ojos de Juan Manuel de Prada és una obra que ha de tractar i tracta la qüestió catalana i el caràcter català de manera preeminent, alhora que crua i cruel. De Prada podia haver obviat els catalans però l’espanyolitat de Fernando Navales—el cínic i ressentit camisa vieja que protagonitza Mil ojos esconde la noche—necessita dels catalans, de la mateixa manera que gallecs i bascos en són comparses obligades. L’espanyolitat no es pot entendre sense els catalans ni Catalunya—pal de paller de la pau i la prosperitat hispàniques. És per això que, en la desfilada de desferres que pul·lulen per les pàgines dels Mil ojos, els catalans hi tenen una presència aclaparadora, encara que siguin polaquitos. És en aquest punt, paradoxalment, que l’espanyolitat tan coherent i tan abassegadora de l’obra mostra la seva ferida: en la incapacitat de dialogar amb els catalans de tu a tu i de reintegrar-los dins un teixit nacional espanyol.
Per tal de desplegar aquesta idea espanyola d’Espanya i del món, l’excelsa prosa literària de De Prada ha d’anar a París. És, emperò, un París molt particular: el París que acaba de ser derrotat i ocupat per les tropes alemanyes el 1940. A partir d’aquí, De Prada basteix una trama deliciosa i deliciosament cínica, esperpèntica, de caricatures de personatges històrics que eren en aquell París ocupat. Fidel al seu talent, en tant que millor escriptor viu de les lletres espanyoles, De Prada ofereix les descripcions parisenques més descarnades, precises i belles que es puguin concebre—sempre des d’una estricta cosmovisió espanyola, la qual cosa dóna a l’obra un caràcter únic, sense ser castiza, però plenament nacional-aïllacionista. Des de Picasso, passant per Ana María Martínez Sagi, Ana de Pombo o Sebastià Gasch, a Serrano Suñer, De Prada retrata minuciosament i sense cap mena de misericòrdia cadascun dels personatges que, com ànimes en pena, ànimes trencades, ànimes desfigurades, s’enfronten al drama vital de l’ocupació de París i al cinisme extrem i violent del camarada Navales. El jo narratiu del nostre Fernandito estossina el lector sense pietat i el va guiant, enfondint en l’estat penós del ressentit que ha de sobresortir a base de ferir i esquarterar les víctimes propiciatòries que li són ofertes al seu davant. Així i tot, davant la misèria humana que li és presentada al lector, Navales acaba essent el personatge amb qui es pot establir una mena d’empatia, per tal com és l’únic personatge a qui De Prada dota d’una sinceritat esclatant davant la hipocresia de la resta d’hòmens. Personalment, sento una debilitat per l’ambaixador Lequerica i el seu culte a la bona vida i a la gastronomia basca—perquè enmig de la débâcle Lequerica exerceix la vida feliç de qui ho té tot i ho pot tenir tot enmig de la penúria material i espiritual de la França ocupada.
És possible que la nit tingui mil ulls, sobretot quan la fosca de la ciutat ocupada, de la ciutat amb cobrefoc, de la ciutat sense llum ho pren tot—fins a tant d’arribar als racons més amagats de l’ànima. Qui verament té mil ulls és Juan Manuel de Prada, en una gran novel·la que ha cuinat durant decennis i que ha escrit a mà, en la dansa de la ploma sobre el paper. El seu Fernando Navales és i serà arquetip d’espanyol, consagrat al panteó espanyol dels personatges literaris, amb tot el que significa que sigui un bohemi convertit en camisa vieja. És l’espectre de l’Espanya fratricida i moralment fallida. En aquest trencament vital del passat, el present i el futur d’Espanya, Juan Manuel de Prada s’alça amb la gran literatura, en la temàtica que més obsedeix espanyols (i catalans) i amb el tractament més descarnat i controvertit (mes necessari) que la temàtica requereix. I tal volta, nosaltres els polaquitos, que som tan cruament maltractats per Navales i la ploma de De Prada, podem adonar-nos que la falsa ruta de l’autoficció i la novel·leta ens empetiteix volgudament. El camí ens l’assenyala De Prada i els seus mil ulls, amant secretiu de Catalunya i els catalans, lector en català (en la tradició dels grans intel·lectuals espanyols), amb el format clàssic i civilitzacional de la gran novel·la. Aquest va ser un gènere que els catalans vam saber cultivar a les nostres lletres—l’únic gènere que hauríem de cultivar per tal de nodrir i engrandir la nostra cosmovisió civilitzacional, que no hauria de ser espanyola, ans europea.
