Probablement, molts hauran considerat la manifestació del 23 de novembre per l’habitatge (i per la reducció dels lloguers a la meitat), d’històrica. Tanmateix, com que la majoria de la societat catalana té un aprovat justet en història, si hi ha un fenomen històric d’allò que Fernand Braudel en deia “de llarga durada” és més aviat l’especulació immobiliària, una indústria en què les nostres elits han excel·lit, almenys des de la construcció de l’Eixample, fa prop de dos segles.

Quan parlem de l’aprovat justet, ens referim, per exemple, que ja a inicis d’aquest segle, i vinculat a un moviment antiglobalització sense èxits tangibles, ja hi va haver grans debats i mobilitzacions en plena era d’una bombolla immobiliària que va generar una càrrega econòmica terrible damunt les famílies, i que també va endarrerir, o impedir, l’edat d’emancipació de les generacions joves, qüestió avui encara present i que ha tingut uns efectes socials devastadors, amb una inestabilitat familiar que afegeix pressió a uns individus cada vegada més descoratjats, i en què la gran epidèmia de salut mental que estem vivint acaba esdevenint un efecte indirecte. Un efecte que ens ha afeblit com a societat en un món cada vegada més perillós. 

Els manifestants de dissabte van proposar un objectiu concret en les seves reivindicacions. La més espectaculars, la rebaixa dels lloguers a la meitat. De fet, si haguéssim de fer servir altres paràmetres com el poder adquisitiu de les famílies, aquesta rebaixa es quedaria curta. I es proposa / prepara, una vaga de lloguers. Per fi es rescata l’experiència de la vaga de lloguers de 1931 (que servidor de vostès, mentre indagava en el món llibertari mentre feia la meva tesi fa més d’un quart de segle, ja coneixia). Una vaga de lloguers que, en el fons, emulava experiències similars a Nova York o Buenos Aires. Al respecte, és més que recomanable llegir els llibres que sobre la qüestió han publicat José Luis Oyón o Manel Aisa. Tanmateix, la vaga de 1931 va tenir uns efectes pràctics modestos. És cert que en alguns barris controlats per la CNT, a la pràctica van solucionar els casos d’algunes famílies (i em remeto a les interessants memòries de l’historiador Abel Paz), ara bé, la repressió també va ser terrible, amb detencions arbitràries, empresonaments preventius indefinits, i, especialment a partir del fracàs d’octubre de 1934, una violència indiscriminada contra els vaguistes i desnonaments sistèmics. La rebaixa, a la meitat, dels lloguers, només va ser possible quan va esclatar la Revolució de juliol de 1936 i eren els anarquistes (i el sindicat de llogaters) qui va controlar el carrer gràcies a disposar d’armes (i exhibir-les amenaçadorament). Cal dir, que hi va haver pocs cassos de repressió de petits propietaris, que van acceptar la rebaixa dels lloguers, més per força que de grat, encara que se’ls va respectar majoritàriament la propietat. I que si hi va haver alguns assassinats de tenidors, va ser entre aquells que havien protagonitzat repressió i desnonaments durs pocs anys abans.

Més enllà d’aquests apunts històrics, el plantejament dels organitzadors de la protesta de dissabte, si bé van tenir alguns encerts (el coratge de plantejar objectius tangibles, una excel·lent treball de documentació i un programa polític coherent i raonable), té algunes hipoteques que poden fer fracassar un objectiu (fer de l’habitatge un dret social), àmpliament majoritari. En primer lloc, el nombre d’habitatges de lloguer és reduït (no passa d’una cinquena part del parc global). El franquisme, que a partir del gir tecnòcrata de la dècada de 1950, va saber fer enginyeria social, va voler neutralitzar la protesta obrera propiciant la propietat entre les classes treballadores. I també va propiciar una legislació sobre lloguers que els feia indefinits i era intervencionista amb els preus. En aquest sentit, és una vergonya que la “democràcia”, especialment a partir del desmantellament d’aquesta política amb la Llei Boyer de 1985, s’empenyés classes mitjanes i treballadores a la intempèrie d’un mercat que a Espanya i Catalunya sempre funciona amb les cartes marcades. Amb tan poc pis de lloguer, és difícil que una vaga o protesta d’aquestes característiques pugui tenir èxit. Un segon error dels convocants és que, malgrat que la demanda del dret de l’habitatge sigui políticament transversal, és d’una esquerra que sempre ha mantingut una idea de “fronteres obertes” que ha implicat una arribada massiva d’immigrants que, independentment de beneficis o perjudicis a la societat d’arribada, ha implicat una distorsió en el mercat immobiliari. Catalunya ha passat en un quart de segle de sis a vuit milions d’habitants (un 33% de creixement, probablement la regió europea amb un creixement més sobtat). I a aquest fenomen que pressiona la demanda, s’afegeix un altre efecte de la globalització que és el turisme i la possibilitat de viure-hi a partir de l’economia de plataformes, en què cada individu amb algun avantatge comparatiu és empès a fer d’especulador. A tot això podríem afegir els salaris ofensivament baixos (també vinculats a una taxa de desocupació elevada) que fa pràcticament impossible l’ascens social.

Ara bé, amb la crisi de l’habitatge, si hi ha alguna cosa que caldria destacar és que els preus elevats no deriven només d’un aprofitament oportunista de la lògica capitalista de l’oferta i la demanda, sinó que exhibeix la terrible dissolució de la classe empresarial catalana. Tenim una burgesia catalana que aposta pel totxo, probablement l’activitat econòmica més extractiva i conservadora, que fa de l’habitatge la renda feudal del segle XXI. Els antics empresaris catalans, que ja van renunciar a la indústria en base a l’externalització de les activitats, han optat pel camí fàcil de la renda immobiliària, sense haver d’esforçar-se el més mínim. Hem passat de construir locomotores a reconvertir edificis en pisos turístics; de tenir algunes de les fàbriques més punteres de motocicletes a fundar Glovo. La renúncia a la innovació tecnològica i empresarial (a banda del servilisme i la provincialització de les nostres elits) ha reconvertit Catalunya, d’una de les regions europees més dinàmiques, modernes i innovadores, a una economia de serveis d’escàs valor afegit on s’importa mà d’obra poc qualificada, per serveis sovint inútils (quin sentit té que algú en bicicleta et vingui a portar a casa unes hamburgueses?). Tenim unes classes benestants eunuqueïtzades, sense capacitat de fer altra cosa que viure de rendes i fer d’escanyapobres.

L’especulació immobiliària, amb els mals que comporta, no són causa, sinó conseqüència d’una societat estàtica i estancada, en què els preus creixents, els desnonaments freqüents i els lloguers en negre esquivant les tímides i benintencionades normatives, representen els mals usos feudals contemporanis. I, a més, representen una gran farsa, perquè és obvi que lloguers (o preus de compra) tan absurdament elevats representen el segrest dels diners de la gent que podrien servir per dedicar-se a altres activitats econòmiques (que sí farien créixer l’economia d’altres sectors) i, per tant, possibilitar el dinamisme que comportaria l’ascens social, i d’altra banda, una epidèmia d’impagaments. És com si; els uns fan veure que demanen preu de castell del Loira per un zulo, i els altres fan veure que paguen (i al final, no ho fan).

Resulta paradoxal, tanmateix, si ara mateix un govern decidit (acompanyat d’una societat organitzada capaç d’intimidar els especuladors) que impliqués, per exemple, la imposició d’uns preus raonables, o l’expropiació d’ús (per exemple, nacionalitzant les empreses immobiliàries tot creant una oficina estatal que centralitzés la relació entre propietaris i inquilins), ajudaria el capitalisme. Perquè faria créixer l’economia des de la perspectiva de la lliure empresa. Perquè, al cap i a la fi, abaixar els lloguers no és necessàriament d’esquerra, sinó una eina poderosa de possibilitar de derrocar el feudalisme contemporani. I això, també paradoxalment, hauria d’empènyer a qui ha triat una vida de rendista eunuc a fer servir els seus diners per empreses més interessants, i probablement, més beneficioses per a la col·lectivitat. O algú no recorda, per exemple que els ferrocarrils no van ser, en el passat, d’iniciativa privada?