No és cap revelació reconèixer que una de les majors rèmores que ha perjudicat la nostra causa en aquests darrers anys ha estat l’enfocament moral de la lluita independentista. Agafats de la mà de les elits processistes, es menà tot un poble en la direcció de la “via pacífica”, oficialitzant el divorci amb qualsevol aspiració que no fora alineada amb el Zeitgeist europeu, on narratives més bel·licistes ja no tenien cabuda.

Amb la supressió de l’escena pública de tot grupuscle escèptic a tals empreses, les narratives més crítiques vers l’Estat Espanyol quedaren relegades a un segon pla; substituint-ne l’argument anticolonial per un de més difús, alienat de la realitat material de l’ocupació militar dels Països Catalans. A conseqüència de tot això, el discurs moralista del Procés encara sobreviu en el nostre espai, obstruint el flux d’idees necessari per nodrir-lo.

Per a entendre el perquè de la necessitat d’abandonar aquest marc mental, cal analitzar com ha repercutit sobre la percepció de la Nació a escala individual. El processista convençut ha decidit ignorar la part més cruenta de la realitat en què Catalunya existiria com a entitat sobirana i, patològicament, s’ha omès tot el relatiu al Poder. Més concretament, és el debat de com imposaríem la nostra voluntat com a poble (i.e. exercir aquest poder) allò que passa a ésser tabú.

Aquesta aversió rau en la identificació de Catalunya amb una de tantes “causes perdudes”, idealitzades per la tendència actual d’Occident. El Procés fracassà (si mai ho pretengué) en dotar-nos de mecanismes de defensa legítima, motiu pel qual només pogué enfrontar-se a l’Estat Espanyol en el reialme de la moralitat. Cercant en la justícia social llurs victòries, se’ns arrabassà la capacitat de cercar les nostres en el món real; ja que qui es plany en el seu paper de víctima abandona tota aspiració seriosa a assumir el càrrec ofensiu de reprendre allò que li pertany. Consegüentment, fou cosa de poc temps que la capacitat d’exercir Poder fos vista com quelcom fet contra nosaltres, o dit altrament, com un fet intrínsecament opressiu.

El fenomen que hem descrit va estretament relacionat amb el que Nietzsche anomenà la “mentalitat esclava”, caracteritzada per un ressentiment vers la voluntat de poder, independentment del seu fi. L’esclau moral, a raó de la seva pròpia feblesa, rebutja la idea d’esdevindre amo, es ratifica en el ressentiment a tota possibilitat d’exercir la seva pròpia voluntat. Així, s’alimenta un statu quo en què el que és bo s’oposa diametralment a aquest exercici; i la mateixa moralitat esdevé causa sui, abandonant cap servei pràctic a l’individu.

Naturalment, no ens interessa pas actuar sota aquesta moral esclava, ja que de poc ens serveix ser “justos” i “bons” sota barems artificials si deixem d’existir com a poble.

Amb aquesta anàlisi sobre les espatlles, és fàcil descoratjar-se en pensar que hem quedat a la deriva, en mig d’un panorama polític en què els estats no temen exercir la seva voluntat sobirana. Si bé la realitat és dura de pair, és imperatiu trobar-ne una solució.

Altra volta ens podem servir de les eines del pensament nietzscheà, i girar les nostres mires cap a una mentalitat d’amo; que no implica pas esdevindre colonialistes o genocides. Senzillament, cal apostar per una moral ajustada al que necessita Catalunya. Hem de veure virtut en les idees que reafirmin la vitalitat del poble català, i avorrir tota actitud que ancori l’esperit de la Nació a la feblesa i el romanticisme de l’opressió. Dit ras i curt, cal ser pragmàtics i lloar tot allò que acompanyi el desenvolupament sa i natural de la Nació, i desempallegar-se de construccions morals obsoletes, en tant que la seva utilitat original fou nociva o, senzillament, oblidada amb el pas del temps.

Aquesta metamorfosi de l’esperit popular ha d’aspirar a fer que la gent vegi en els catalans una font de força i vida. Que siguem objecte de respecte, i no de simpatia.

L’adopció d’una perspectiva més aristocràtica del poder (segons els termes del mateix filòsof) brinda la possibilitat de fer germinar la llavor del nou nacionalisme, crescut d’entre la runa que deixà el Procés i les sentències de l’1-O. Molts sectors del moviment ja s’han desmarcat del marc immòbil antic, i reprenen la tasca de bastir una avantguarda ben preparada, ara amb un enteniment madur i sobri del que suposa alliberar el nostre país.

En les nostres mans, llavors, cau la responsabilitat d’encarnar aquests valors i ser els heralds de la nova moral, que no tem l’enfrontament ni cerca l’aprovació d’aquells que només ens volen obedients.

Catalunya té l’oportunitat de renàixer i esdevindre pionera al bell mig d’una Europa plena d’incertesa i, com a catalans i catalanes, la rebrem havent superat l’esclavatge.