La setmana passada, al Diari de l’Educació va sortir publicat un article convidant a la comunitat educativa a subscriure el manifest “Per un debat educatiu responsable i respectuós”. Impulsat per un conjunt de persones i entitats molt actives i influents entre el món escolar, el redactat més o menys ve a denunciar que en els darrers anys, especialment a partir del moment en què s’ha anat articulant una mena d’oposició més o menys organitzada als discursos educatius més o menys oficials (i amb capacitat de determinar les polítiques institucionals), i que tot plegat s’ha anat difonent des de les xarxes socials, el debat sobre educació ha anat esdevenint més problemàtic, més agre, més dur. Davant els paradigmes de l’escola activa, la innovació, la digitalització, la inclusivitat, la visió romantitzada de l’escola i els infants, els dissidents estan oposant la caiguda dels nivells educatius, la pèrdua de sentit de la institució, la degradació profunda de la professió docent, i tot un seguit de conseqüències negatives derivades (presumptament) d’un seguit de decisions polítiques inspirades en l’ideari pedagògic de les personalitats i entitats impulsores d’aquest manifest. No parlem d’una dissidència articulada políticament, sinó de personalitats individuals d’un ampli espectre polític i que tenen en comú una llarga trajectòria com a docents en exercici (especialment de secundària) i que excel·leixen en algun dels camps de coneixements de la seva especialitat. Gregorio Luri, mestre de primària jubilat i filòsof; Pasqual Gil, llatinista i professor de secundària; Andreu Navarra, professor de secundària (i ara universitari) i historiador; Jordi Martí, també professor i tecnòleg o Damià Bardera, professor de filosofia i amb una àmplia carrera literària en el camp de la narrativa.
Precisament el llibre d’aquest darrer, Incompetències Bàsiques, i les moltes entrevistes que ha concedit arran de l’èxit editorial i del molt que se’n parla, ha precipitat la redacció d’aquest manifest. Bardera carrega contra el “pedagogisme” i el conjunt d’idees i pràctiques d’aquest espai que ha inspirat i servit de cobertura intel·lectual al conjunt de reformes i canvis de les darreres dècades al sistema educatiu. I s’ha atrevit a expressar a l’àgora pública el que bona part dels docents pensen privadament. A la pràctica, aquest llibre que en poques setmanes ha exhaurit l’edició i ja s’està preparant la traducció a l’espanyol, ha sacsejat el panorama educatiu i desfermat passions crítiques i elogioses. En altres termes, no ha deixat indiferent ningú. De fet, el manifest, que demana respecte, sembla escrit precisament contra les idees d’aquest professor empordanès –i un dels narradors més interessants del panorama literari català–, perquè, … com explicar-ho, els impulsors s’hi han sentit agredits per ell.
Servidor de vostès ha subscrit desenes de manifestos de tota mena al llarg de la vida. Aquest “per un debat educatiu responsable i respectuós”, si bé exposa determinats principis de sentit comú (qui no desitja debats responsables i respectuosos!) em resulta problemàtic. Més enllà de la raonabilitat de l’escrit, considero que tot document transcendent requereix de contextualització, i cal donar una interpretació profunda que implica allò que s’afirma, allò que no es diu malgrat ser-hi present, i allò que en realitat vol dir. El problema és que el manifest, amb cert aire nostàlgic, manifesta certa pèrdua de l’oligopoli discursiu, quan determinades personalitats i entitats disposaven en exclusivitat de les plataformes per establir el que, d’ençà la dècada de 1980, podria considerar-se una mena de pensament únic educatiu. Una ortodòxia que generava una mena de maniqueisme on l’escola “activa” es contraposava a la “tradicional” i el progressisme al conservadorisme. Aquest simplisme significa, a la pràctica, una invalidació, un descrèdit, un etiquetatge sense matisos de tot aquell que no comparteix determinats axiomes ideològics. No és casualitat que entre bona part de les entitats i personalitats que van impulsar aquest discurs fos reclutat incialment entre els diversos grups i grupuscles marxistes, perquè feien servir les seves tècniques d’inclusió/exclusió que els teòrics leninistes i successors estaven acostumats a manegar fa mig segle, quan es formulen aquestes idees.
Un segon problema és que un debat responsable i respectuós és més que difícil quan ens adonem que hi ha hagut una exclusió sistemàtica dels docents en exercici que no combregaven amb aquesta doctrina. Fa vint anys, podies assistir a algunes de les reunions o formacions i podies alçar la veu. Tanmateix, això no tenia pràcticament repercussió. Simplement, no et convidaven mai més a debatre, o no es prenien en consideració. O sovint et podien tractar amb certa condescendència, o en el pitjor dels casos, etiquetar-te com a nostàlgic o reaccionari. No existien entitats on poder articular un contradiscurs hegemònic. Amb internet, i sobretot amb les xarxes socials, les coses canvien. Democratitzen el debat. Permet emergir (i sovint organitzar) la tropa dissident. El debat és més de tu a tu. De vegades amb males arts i formes discutibles. Tanmateix, si em permeten fer una comparació històrica, és com l’aparició de la democràcia grega. A partir del moment en què s’abarateixen les armes i armadures, i es canvien les estratègies militars, un conjunt de modestos ciutadans organitzats i amateurs poden derrotar en el camp de batalla a la minoria aristocràtica de guerrers professionals, aquells homes rics que eren els únics que es podien permetre un onerós equipament militar, i aconsegueixen enderrocar l’oligarquia. En la virulència dels debats dels darrers anys hi ha molt d’hoplita digital que és capaç de fer canviar les regles del joc.
Entre els impulsors del debat i els seus crítics, hi ha, per descomptat, una guerra cultural, un conjunt de valors i mecanismes ideològics antagònics, fet que explica la virulència dels debats. Des d’una banda, que per fer servir un adjectiu ambivalent, podríem definir com a “progressistes”, es parteix d’uns axiomes ideològics que els fan poc compatibles amb els seus adversaris. Es parteix d’una concepció “disneylanditzadora” de l’educació fonamentada en una visió romantitzada de l’escola segons la qual s’espera del docent un paper d’heroi capaç de superar totes les dificultats (inclòs un individualisme antisindical) i sacrificar-se per la felicitat d’un alumne que ha de ser salvat i al qual cal procurar-li la felicitat. Un sacrifici que implica la renúncia als més elementals drets laborals, sovint menystinguts pels teòrics del progressisme. A l’altra banda hi ha professors reals que saben que l’heroisme individual no fa guanyar guerres, sinó que només serveix per crear bonics cadàvers. Que qualsevol sacrifici individual és inútil, perquè les batalles es guanyen amb recursos adequats, estratègies eficaces i l’habilitat per mantenir una moral elevada de la tropa.
En el fons, parlem de l’antagonisme filosòfic de Rousseau contra Hobbes. La pedagogia progressista catalana va optar per la idealització de la infantesa, i va quedar massa enlluernada per algunes experiències (amb més pa que formatge, i especialment entre les elits) de pedagogies no directives. Que és possible avançar en la felicitat dels infants si els mestres renuncien al seu poder i la seva presència directa i devalua el seu estatus a una mena de guia que interfereix el menys possible en la lliure interacció d’infants i adolescents (una perillosa transposició de la desregulació neoliberal a l’aula, tal com denuncia la pedagoga anarquista Ani Pérez). Tanmateix, els que són titllats de conservadors vénen denunciant que el resultat és una mena de “Senyor de les Mosques”, aquella novel·la de William Golding on constata la naturalesa profundament salvatge de l’ésser humà quan es priva d’unes mínimes regles de convivència. En altres paraules, que els detractors de les noves pedagogies defensen les idees de Hobbes segons el qual cal que els individus renunciïn a part de la seva sobirania en favor de les institucions (i dels professors) per evitar un caos en què el més feble sempre té les de perdre. De fet, les pedagogies no directives, així com cert desdibuixament de les funcions tradicionals de l’escola semblen estar al darrere d’una multiplicació dels casos de bullying. Si es desposseeix als docents, que solen ser els adults responsables, de poder, l’homo lupus homini est hobbesià acaba instal·lant-se en escoles i instituts. I tothom que hagi estat en una escola o institut sap que per acabar amb una cosa tan terrible com l’assetjament no n’hi ha prou amb bones intencions o la presumpta bondat natural de l’infant i l’adolescent, sinó pel sotmetiment a unes normes de sentit comú i acceptades comunitàriament, que sovint implica sancions al transgressors. I no pas com fins ara, que solen ser les víctimes les castigades.
En els debats educatius dels darrers anys, com dèiem, hi ha hagut una dialèctica d’inclusions / exclusions que ha acabat per deteriorar les institucions. La més òbvia, certa monopolització del debat per part del món de la pedagogia i la psicologia (centrant-se en aspectes metodològics, el “com”), mentre que s’han anat excloent els científics i els docents especialistes (eludint el “què”, i ometent qüestions curriculars) i s’ha fet fora els filòsofs i pensadors (impedint la necessària discussió sobre el “per a què”). Darrerament han vingut també alguns okupes en forma de gurús, que ens parlen sobre la felicitat (amb algunes propostes de pedagogies sistèmiques que més aviat estenen la infelicitat i el nihilisme entre els qui la practiquen).
És possible un debat respectuós? No només és possible, sinó que desitjable. Ara bé, tenint en compte d’on venim, lamentablement el veig improbable. Perquè sovint, quan llegeixes alguns textos o converses amb algunes persones, hi trobes concepcions massa religioses on la creença i la fe solen tenir més força que l’evidència, l’empirisme o l’avaluació quantitativa de determinades mesures. I que el prejudici contra el discrepant pesa més que la necessària dialèctica d’arguments antagònics. El que detecto en aquests darrers anys és una resistència a reconèixer errors propis, conseqüències d’unes idees que podien funcionar en el món de les idees i que han tingut un contrast galdós amb una realitat canviant. La societat està girant vers la dreta, probablement a causa de la frustració d’unes esquerres poc capaces de resoldre problemes tangibles. Una part substancial del professorat, també està assumint idees autoritàries, precisament per aquesta exclusió del debat, i sobretot exclusió a l’hora de dissenyar polítiques educatives. Hi ha massa ressentiment mutu perquè la cosa pugui funcionar. Lamento confessar aquí el meu pessimisme.
