Dones valentes, de Txell Feixas (Ara Llibres) | Testimonial

 Dones valentes és el testimoni d’un seguit de dones que, sota la mirada atenta i acollidora de Txell Feixas, un bon dia decideixen explicar la seva experiència com a dones a l’Orient Pròxim, una regió fonamentada en un estricte patriarcat que oprimeix les dones pel simple fet de ser-ho. La Khadija, la Hiyam, la Fatma, la Joumana o la Diala, supervivents d’aquest patriarcat i conscients de la repressió que pateixen, estan passant per un procés (ple d’obstacles, però no impossible) d’empoderament i dignificació dels seus drets, de la seva vida.

Totes les dones que formen part d’aquest recull traspassen les pàgines. Aconsegueixen calar ben endins. T’indignes amb elles. Sents ràbia. I voldries agafar el primer avió i traslladar-te allà, per abraçar-les i dir-los que hi ets. Perquè si una cosa fa aquest llibre és obrir una mica més el camí per despertar de la ignorància i la indiferència que es conreen aquí, a casa nostra, des de la més absoluta comoditat i privilegis.

El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda (El Club Editor) | Novel·la

Sempre m’he preguntat què sent i com se sent algú que no sap d’on ve. El més probable és que es converteixi en un laberint on les pèrdues siguin més freqüents que els guanys i que sigui difícil recórrer a algú per aferrar-t’hi quan et sents perdut. La Cecília Ce sembla que es passi la vida fugint, quan en realitat el que intenta fer és sobreviure a un abandó massa prematur i que té tota la pinta de ser perenne. I, malgrat les humiliacions, la vida de carrer, els entrebancs o els maltractaments, se’n surt prou bé. Ja ho diu Stephanie Kremser al pròleg: és una supervivent.

Rodoreda aconsegueix fer-nos sentir sense la necessitat d’explicar els sentiments de la protagonista. Llegint El carrer de les Camèlies he percebut l’alegria, la tristesa, la solitud, l’angoixa, la desesperació, l’esperança… tota la vida de Cecília Ce tan sols imaginant-me el seu entorn, els paisatges, la seva aura, Barcelona. Un carrer. Una flor. Una pallissa. Un vestit. Una barraca amb goteres. Objectes, ambients i situacions que, sintonitzats, despleguen un munt de sensacions al lector.

Helena de Esparta, de Loreta Minutilli (Alianza Editorial) | Novel·la

 L’autora italiana es posa a la pell d’un personatge mitològic ben conegut però silenciat: Helena de Troia. Que hagi passat a la història com una dona bella que va desencadenar una guerra és la versió que coneixem tots. I és així perquè sempre ha estat presentada per homes. Minutilli pretén donar veu a una dona que fins a dia d’avui ha estat concebuda com a objecte sexual, de desig, una noia extremadament bella de qui no sabem gaire res.

En aquesta novel·la, no us trobareu pas amb una Helena víctima, dramàtica o resignada. No pretén justificar-se. Tampoc busca la compassió, ni el perdó.  Helena demana a crits que l’escoltem, que li donem l’oportunitat de ser i definir-se. Es pregunta quina és el seu lloc al món, fa un viatge introspectiu perquè necessita treure’s de sobre la condició que des de petita se li ha imposat per la seva bellesa: ser per als altres, complaure’ls. Però, qui és realment? Quines són les seves voluntats?

El color púrpura, d’Alice Walker (DeBolsillo) | Novel·la 

Masclisme i racisme s’uneixen per fer la vida impossible a la Celie, la Nettie, la Sofia i la Sugar, entre d’altres dones que formen part de la comunitat afroamericana. Una vida marcada pel dolor, la humiliació, la soledat i la desesperança.

Amb el temps, però, en lloc de resignar-se a conviure amb aquesta doble repressió que les anul·la, les protagonistes trobaran la manera de convertir tot aquest ofec en sororitat i empoderament, els dos valors que defineixen El color púrpura. L’opressió que pateixen totes elles és tan forta que deixaran de banda les seves diferències a favor de la unió i la solidaritat, les úniques armes per sobreviure. Fascina veure la seva evolució existencial i cada vegada més poderosa al llarg d’un llibre que s’explica a través de les cartes que la Celie escriu a Déu i a la seva germana Nettie, de qui no sap res des que les van separar bruscament i sense pietat en plena adolescència.

La taca, de Laia Asso (Sembra Llibres) | Novel·la

 La taca és una experiència lectora breu però intensíssima. L’essència del conte i la profunditat de la novel·la es mesclen a la perfecció en una història de poc més de cent pàgines que impacta per tot allò que diu de manera subtil i que interpretes entre línies. És tan cruel que t’esquinça l’ànima. Quatre dones de generacions diferents, unides per la mala sort del destí i la desgràcia de néixer en un moment determinat, lluiten per entendre qui són i d’on venen.

La simbologia de La taca a estones m’ha recordat Mercè Rodoreda: un ocell, la flor de murtra, una trena, una taca, el silenci, el cuc… Elements que formen part de l’imaginari de les protagonistes i que de mica en mica anem fent nostres. Petites pinzellades que ens serveixen per posar-nos a la pell d’una jove que va patir i va viure un dels horrors més inimaginables que pot viure una dona. L’intueixes des de l’inici. De seguida saps per on et portarà la història i, tot i el cop de puny de cada capítol, t’hi quedes. Fins que arribes amb el cor encongit a l’última pàgina amb la sensació d’estar abraçant una supervivent.