Enamorat, he estat a mons íntims de tendresa i comprensió totals. Mons que ens menaven més enllà de la terra i ens feien independents de qualsevol circumstància, fos bona o dolenta. Allò, i només allò, era casa. Quan he perdut aquests llocs, el cop ha estat dur. La soledat, total. La vida, lletja, gairebé insuportable. Sempre més em mancaran.

Joan Salvat-Papasseit, poeta vanguardista, català, proletari, futurista, amant, malalt, anarquista, talentós, optimista i poderós, va descriure aquests móns. A la seva utopia sense diners, ni amos, ni malalties, talla una flor per fer-ne present a l’estimada. Malgrat la dura realitat de pobresa, malaltia i submissió al capital, cada pensament dedicat als mons de l’amor feia Papasseit lliure i digne. 

Quan anem allà on el temps no és temps, per sobre de les circumstàncies de classe, físiques o de nació, derrotem una mica més el monstre de Moloch. I cada poema, cada obra d’art que els evoca, és una passejada per la riba des d’on veiem el mar i l’arma més poderosa per l’alliberació final. No guanyarem al Monstre odiant. Sap ser un consol momentani del feixuc odi. Per això, sempre ens hi empeny. Alegres, quan vivim per sobre dels seus paranys, quan estimem i som estimats, li passem per sobre sense tràngol. Amén.

El dissabte 26 d’octubre, a la Fundació Brossa de Barcelona, un grup divers d’artistes va glossar Papasseit amb l’espectacle «Contra els poetes en minúscula».  Els Nicomedes Mendes van ocupar-se de la secció “poeta català” amb l’humor irònic propi que ens permet de sobreviure tal condició. Entre converses costumistes i discussions banals de la quotidianitat, els moments de lucidesa. Entre el soroll de la inòpia de la consciència, n’emergeix la poesia i, de sobte: «Res no és mesquí». Angès Pe, que abordava la part vanguardista de Papasseit, va renovar-la amb un muntatge que combinava imatges d’una mena de cerca ansiosa a Google Imatges amb sons que ella, en directe, produïa i mesclava. Carregada de força i ràbia, Maria Sevilla Paris va tractar el poeta proletari recordant la misèria d’aquella classe social amb paraules d’ell: «Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll». En conseqüència, també, fent escamot amb Papasseit, va llegir els seus atacs a la burgesia amb la determinació de militant invencible i convençuda. Contundent. Marc O’Callaghan va fer «crowd surfing» amb reverberació tot llegint el «Concepte del poeta»: l’artista total, valent i entusiasta que comença eres inconegudes quan obre les mans. Quan O´Callaghan s’hi va llençar a sobre, aquell públic poc entusiasta, tan català, no va tenir més remei que sostenir-lo. Així, l’encarnació d’un Papasseit sa i de veu vigorosa trencava reixes de vergonyes que impedien una tarda més catàrtica. La ballarina i intèrpret Mabel Olea, per contra, no va parlar de Papasseit. Ella, quan actua, no parla. Així que va impressionar impersonanant, a través de gestos coreografiats, les amants del «Poema de la Rosa als llavis». Movent-se de maneres inimaginables, amb una escenografia i vestuari de pintura barroca, les amants eren objectes de desig, més que no pas persones. El contrast estava servit. Papasseit era un una home amb cinc veus; les amants, als seus poemes, cossos que passen de la casta verge innocent al deliri sexual proper a l’autofàgia, no parlen. Que ben trabat, vaig pensar, fer-nos tan evident el silenci de les dones. 

I Sant Pau caigué del cavall. Sense deixar de reconèixer que les estretors materials dificulten enormement l’accés al mons elevats, diguem altra vegada, ben alt i clar, que ni les impedeixen ni les garanteixen: vegi’s Papasseit, la joia li era a l’abast. Però llavors hi ha qui encara ha de patir altres monstres incansables, a més del Moloch: aquells que usurpen el nom “home” i només són llops. Ho han suportat en un silenci de petroli que tot just ara comença a tenir forats. Llegint els testimonis de tantes que expliquen, anònimament, com els hem enderrocat la promesa del que havia de ser el més bonic per construir-hi un altar a la por, al fàstic, a la ràbia i a la impotència, m’adono que tot això jo ja ho sabia i mai no he fet mai res per resoldre-ho: Totes les dones que han confiat en mi m’han relatat haver patit algun abús físic i/o psicològic. I, si totes n’han patit, és clar que molts, alguns coneguts meus dels que ho sé del cert, n’hem comès i no ens ho fem pagar. Addicionalment hi ha els llops amb pells de xai, que és el que dec semblar en aquest text, beeeeee. No em puc figurar com n’és de feixuga, aquesta llosa: si a mi i a en Papasseit elles ens han acompanyat als cels, a totes les hem enviat a l’infern, nosaltres. Doble càrrega: Ser inspiració i ser trepitjades, sempre fetes servir, mantenir un somriure per semblant i no dir res, que l’encanteri s’acaba. Dona’m la mà que anirem per la riba/ Deixa’m anar que m’estàs ofegant…

Potser és per això que la Juana Dolores Romero Casanova ens va dir ràbia i més ràbia quan va actuar a la Fundació Brossa amb “Hit me if I’m pretty ( i més coses variables amb el temps)” entre el 10 i el 20 d’octubre. Ràbia i deixar clar que els nostres adjectius, tant els elogiosos com els despectius que dediquem a ella i/o el seu personatge li són ben iguals. Què coi li hem d’explicar? També podria ser, aquesta llosa, la causa que la Maria Sevilla Paris, a la secció de proletària de “Contra els Poetes en Minúscula ” s’expressés amb la ràbia fondíssima i total que als mascles ens supera tant que no ens és ni actual, ni tan sols atàvica. 

Però Juana, quan vas escriure “Save your Queen” amb pintallavis vermell sobre aquell mirall, obedient, vaig posar-me el casc, vaig prendre l’escut i la llança. I vaig embestir el meu millor amic, que no havia fet cap mal. Talment n’ets de poderosa, que no podem desacatar-te. Llavors em va sorprendre quan, a les xarxes socials, contenta perquè havies venut totes les entrades, no t’esperaves trobar-te així i et justificaves. Com si l’alegria i la il·lusió no fossin per tu! Amb tot, cada minut viscut al trauma és una victòria dels criminals. Així que si passa, si us torna l’alegria, voldria que us florissin els lilàs, la ginesta, l’espígol i tota quanta planta pogués florir. Que cantéssin els ocellets… El que fos que us recordés que la més gran celebració és que Persèfone s’escapi del seu marit segrestador i torni d’entre els morts. Tal és, la joia d’aquest fet, que desencadena la primavera. 

Ens odio (i em guanya el Moloch) per haver violat l’alegria i l’esperança de tantes. Em trenca el cor i alhora sé que no ho entendré mai prou. Digueu-me, si us plau, què hem de fer? Callar? Venjar-vos encara que no ho demaneu? Fer-vos el sopar, escalfar la casa i abraçar-vos quan arribeu? Carregar el feixuc pes de les flors nosaltres? Donar-vos la mà? Si us plau, demaneu, ordeneu, parleu! 

Mentrestant, “homes”, covards, no acorraleu mai més ningú! Respecteu-les! Els ha de ser igual o més senzill rebutjar-vos que no pas callar o deixar-se.