“Ximples útils” és un concepte atribuït a Lenin –malgrat no existir constància documental–.  Es fa servir per definir a aquella persona o col·lectiu que lluita per una determinada causa en base a la justícia que l’inspira, i que no té la capacitat de comprendre plenament la conseqüència de les seves accions i és manipulada de manera cínica per actors polítics que persegueixen objectius ocults i perversos, els quals poden ser de caràcter extremista o totalitari. És una expressió freqüent des de la guerra freda i servia per identificar aquells intel·lectuals o activistes en defensa de causes nobles: la pau mundial, el desarmament, la desnuclearització, les guerrilles llatinoamericanes… sense arribar a entendre que al darrere hi havia el KGB, infiltrat profundament en les estructures de les esquerres occidentals, que feia servir aquesta estratègia per afeblir el seu rival geopolític.

No cal tenir gran imaginació que el moviment pro-palestí enllaça perillosament aquesta tradició de manipulació perversa dels bons sentiments i les millors intencions de les persones per part d’aquells espais polítics que tenen una agenda pròpia amb uns objectius incompatibles amb el sentit de justícia inherent que inspira la major part d’activistes. Sobre aquesta qüestió, del conflicte àrab-israelià se’n poden fer una multitud d’anàlisis i intervenen factors tan diversos que és pràcticament impossible disposar d’un posicionament mínimament, coherent i rigorós. La mateixa polarització que se’n registra, especialment a casa nostra, fa utòpic un abordament equitatiu i desapassionat. I ja veiem que l’enfrontament entre els admiradors de la força brutal i descontrolada d’Israel, i els qui propugnen l’extinció pràctica dels jueus (el lema de “el riu fins al mar” és una poetització, en el millor dels casos, d’una neteja ètnica), impedeixen qualsevol debat amb les mínimes garanties de civilitat.

En una era en què la polarització normalitza l’insult, l’amenaça, la desqualificació o la cancel·lació, qualsevol que escriu sobre una qüestió complexa com aquesta és com si jugués a futbol en un camp minat. De fet, en aquest sentit, no sembla que haguem superat l’era de la guerra freda en què molts són fervents partidaris de fer personal tot allò que tan sols és polític, i en què exposar allò que no vols sentir no representa una incitació al diàleg i a la reflexió, sinó una perillosa dissidència que cal combatre mitjançant la repressió i l’ostracisme. I, en aquest sentit, malauradament la major part de les esquerres no han madurat, i segueixen amb aquest capteniment entre la innocència infantil i la susceptibilitat d’adolescent consentit i irritable.

Israel està actuant correctament a Gaza i Cisjordània? No. Els atacs indiscriminats a civils no només són reprovables, sinó que es pot incórrer en determinats crims de guerra. Les represàlies col·lectives a les famílies són il·legals i immorals, com ho són l’ocupació il·legal i il·legítima de les terres dels palestins a mans dels colons. Les detencions arbitràries i indefinides van en contra de la llei internacional i la moral més elemental. Ara bé, i en termes menys legals i més sentimentals, què podem pensar quan veiem que tots els salvatges que van segrestar, violar, torturar i assassinar brutalment Shani Louk, la noia de dinou anys que va capturar Hamàs el 7 d’octubre, i que la van exhibir en una coneguda imatge, hagin estat tots eliminats, l’un rere l’altre? Malgrat que hom pugui estar en contra de la pena de mort o dels assassinats extrajudicials en abstracte, imagino que moltes feministes estaran encantades que aquells monstres hagin rebut un càstig proporcional al seu crim. Malgrat que accions com aquestes vagin en contra de les nostres conviccions, hi ha situacions en què qualsevol persona normal pot deixar-les aparcades per satisfer un natural sentiment de venjança.

Més enllà dels crims que l’estat d’Israel i les seves forces armades puguin fer a diari, i més enllà que la independència palestina sigui una causa lloable i legítima (i servidor de vostès sempre ha defensat la solució dels dos estats com la menys dolenta possible), hem de parlar de ximples útils. I, efectivament, i de manera sospitosament semblant a l’època de la guerra freda, no cal disposar de gran clarividència política que hi ha una clara manipulació del moviment per part de l’islamisme polític. Ja s’ha vist en diverses manifestacions, on no només es criden consignes favorables al genocidi que denuncien al seu adversari (“del riu fins al mar” representa un inequívoc programa de desfer-se dels vuit milions de jueus que viuen dins les fronteres del seu estat), sinó que la proliferació de suposats “vels islàmics” –en realitat, símbols polítics que propugnen la imposició de l’islam a dins de les seves societats paral·leles i l’expansionisme, com ja es va experimentar amb Daesh a Síria– deixen ben clars uns objectius polítics clarament contraris als dels manifestants occidentals. I això, malgrat que no en siguin conscients o, en base a la bena dels seus prejudicis, es neguin a veure-ho

I arribem a Amsterdam, i als incidents posteriors al partit de la Champions entre l’Ajax i el Maccabi de Tel-Aviv. Més enllà del fet inherent que qualsevol explosió de violència posseeix elements confusos i són farcits de clarobscurs, la dura realitat és que la cacera de ciutadans israelians a mans de nois molt joves, la major part dels quals de la comunitat musulmana del país, va recordar una violència política i religiosa perillosa i terriblement desmoralitzant. Que això passés en la ciutat d’Anna Frank, molt propera en el temps a l’aniversari de la nit dels vidres trencats, el fet inquietant és que aquella nit de violència extrema es produís en un país sacsejat per les tensions intercomunitàries. Cal recordar que va ser a Amsterdam en què el cineasta Theo Van Gogh fou assassinat per un islamista el 2004 a causa de la pel·lícula “Submission”, un curtmetratge de 10 minuts en què denunciava, a partir del testimoni de l’escriptora i activista Ayaan Hirsi Ali, la violència contra les dones en les societats islàmiques. Això en un país on Geert Wilders, amb un programa electoral anti-immigració (especialment musulmana) va guanyar les darreres eleccions i el seu partit es troba a dins el govern.

En qualsevol cas, és de constatar que els atacs del 7 d’octubre a Israel, a mans de Hamàs, i la repressió posterior a mans de l’exèrcit, ha implicat una situació extrema en què les tensions intercomunitàries estan sacsejant políticament les societats europees. A tall d’exemple, i d’acord amb l’informe anual del ministeri de l’interior francès, durant el 2023 es van produir 2.772 incidents violents relacionats, dels quals 1.676 eren de caràcter antisemita, 854 de caràcter anticristià i 242 de caràcter antimusulmà. En qualsevol cas, és obvi que això també es reflecteix en la política a partir de l’emergència del creixement d’aquells partits que tenen en l’hostilitat a la immigració en general, i a la musulmana en particular, un dels principals punts programàtics.

I els activistes propalestins? Com dèiem, la lloable causa de la independència palestina, com qualsevol altra independència d’un poble per disposar d’un estat, amaga el fet de la manipulació del moviment des de l’extremisme de Hamàs i els interessos geopolítics d’Iran, en una era de reequilibris internacionals, en els quals els aprenents de Maquiavel no dubten a generar conflictes per delegació (o proxy wars) en què la població civil és sacrificada com a carn de canó (com no li reca fer a Hamàs o Hizbullah). Ja he explicat en més d’una ocasió que detesto el concepte “terrorista” per l’abús que el poder n’ha fet. Tanmateix, Hamàs podria considerar com a una organització terrorífica, com es va poder comprovar abans, durant i després del 7 d’octubre. Una organització que té una agenda totalitària, en què pretén imposar un califat universal, una teocràcia  política i fer de la sharia el codi que reguli una societat islamitzada. I la sharia representa, fonamentalment, una aberració jurídica, que redueix la condició femenina a una permanent minoria d’edat, o que reconeix la discriminació religiosa com a principi jurídic, impedeix la més mínima llibertat personal i imposa una brutalitat medieval. Malgrat una seductora retòrica, la realitat és que aquesta mena d’activistes embolcallats en la bandera palestina no són realment conscients de a qui fan el joc. O, pitjor encara, com a l’època de la guerra freda, fan de la política una religió substitutòria (a França s’ha popularitzat el terme “islamo-esquerrista”) que implica la desqualificació o la intimidació a qui no combrega amb els seus eslògans.  I que sovint, quan et mostres en desacord amb els seus postulats, t’envien a la policia de la moral.