Ja fa temps que està estudiada la dimensió simbòlica que tenen les cultures i les llengües. Els indígenes americans, conscients de la desaparició de la seva cultura a causa de l’extermini i l’assimilació, pateixen més depressió, alcoholisme i suïcidis que la resta d’ètnies que habiten als Estats Units. Un idioma no només és una mera eina de comunicació, malgrat que molts lingüistes defensin aquesta afirmació amb dents i ungles, sinó un sistema convencional de signes que repercuteix, tant sí com no, en la construcció identitària d’un individu i d’una comunitat. És innegable, doncs, la influència que tenen la llengua i la cultura sobre els éssers humans.
Els catalans, sobretot aquells que tenen un mínim de consciència nacional, entenen (o, almenys, intueixen) que el seu poble acabarà desapareixent si no es prenen de manera urgent mesures radicals per tal de protegir i incentivar la seva manera de fer i d’entendre el món. Sent minoria al seu propi territori natural, sense estructures d’estat que veritablement defensin els seus interessos i amb una casta política pròpia venuda als objectius centralistes i assimiladors d’Espanya (o, en altres paraules, de Castella), molts catalans experimenten temor pel futur, una angoixa que engoleix als més clarividents i que pot conduir a la paràlisi.
I sí, hi ha motius de sobres per entristir-se, ja que la situació és crítica i tot català té dret a moments de desànim momentani. El que no pot fer de cap de les maneres, però, és tirar la tovallola i tornar resignat dins la cova a hivernar. No té dret a fer-ho per respecte als catalans del passat, que van fer onejar una bandera negra en senyal de no rendició durant la guerra de Successió. No té dret a fer-ho per respecte als catalans del present, que van ser apallissats pels policies per voler introduir un paper dins una urna el dia 1 d’octubre de 2017. I no té dret a fer- ho pels catalans del futur, els quals viuran situacions iguals o pitjors si els seus predecessors es deixen arrossegar per l’apatia i la desesperança.
La solució més adient a aquestes ulleres de lents blaves que alguns porten avui dia no són unes ulleres de lents roses que ensucrin la realitat per fer-la més digerible, sinó trencar amb qualsevol mena de filtre òptic per ser capaços tant d’identificar els forats que té la barca com d’elaborar efectivament i ràpida el que calgui per reparar-la. Els únics que tenen alguna possibilitat de salvar-se de les ferotges onades no són aquells que es rendeixen perquè a l’embarcació ja hi ha entrat molta aigua, ni aquells que neguen que s’està enfonsant, sinó els que analitzen el problema de la nau i, sense vacil·lar, treballen per solucionar-lo.
Com es pot desempallegar un, doncs, d’aquest nihilisme incapacitant que fa més mal que bé? Una manera de fer-ho és sent crític amb l’ús que es fa de les xarxes socials. S’utilitzen per conèixer propostes motivadores, fresques i trencadores, o pel contrari es fan servir per llegir missatges buits en contingut, que només minen la moral de la nació i l’entretenen in aeternum, tal com feien les ombres projectades a la paret amb els presoners del mite de la caverna de Plató? És menester que tot català dediqui el seu temps a debats enriquidors i a accions amb repercussió real, i no a discussions banals per Internet que xuclen l’energia i emmetzinen l’ànima.
Una altra forma de mantenir-se dempeus en temps foscos és fent xarxa amb altres membres de la nació. Els humans són éssers socials que tendeixen al tribalisme quan necessiten pal·liar el seu malestar i sentir-se compresos, és quelcom natural. Cal rebutjar la imperant atomització social per tal de no caure en estats vegetatius, tot intercanviant idees innovadores i sumant forces amb altres catalans per així resistir millor les envestides.
En definitiva, si els catalans desitgen que la seva llengua i la seva cultura persisteixi al llarg del temps, necessiten observar el món amb maduresa, cultivar la resiliència i aprendre a ser eficients. Si no ho fan, no trobaran mai com reparar les barques trencades i portar-les d’una vegada per totes a bon port.