La tardor del 2019 vaig adonar-me que la millor estratègia per sobreviure als anys de plom de la derrota del 2017 i la tercera hora zero dels catalans era anant al mas. I ho vaig escriure. Mirava d’entendre el mas que tot català porta dins i que tant Josep Pla com també Mercè Rodoreda van desplegar hàbilment per poder sobreviure i escriure.
Porto 5 anys dins el meu mas. Una gàbia daurada. Un refugi segur per viure al sotapaís i moure’m pels marges. Emperò l’altre dia una idea poètica em va venir de copdescuit en plena Plaça de Catalunya a Barcelona, tot admirant la meravellosa posta de sol i la caiguda de la fosca nocturna en el somni de l’explosió de blaus i liles als cels. I què hi feia allà? No ho sé pas encara… Però hi era. Hi observava el tragí de gent feliç i despreocupada. També n’hi havia d’infeliços i capficats, però eren molts menys. És cert que en aquella marea d’NPCs no es podia pas aspirar a grans focs d’artifici de l’Esperit. I, tanmateix, els actors de somriure distret i passos lleugers—potser hedonistes, potser consumistes, tots materialistes—proveïen d’una acontentada companyonia en la capital del meu país, sota les tres primeres estrelles ixents de la nit. Mentre ens abraçàvem i ens posàvem a ballar, capes i capes de la nostra identitat catalana i de la nostra història nacional perbocaven per unes ànimes que s’expandien i brillaven.
De sobte, havia sortit del mas.
No sabria dir quin dia vaig sortir del mas. El fet és que el mas m’ha servit per protegir-me del que m’havia de guardar i redimir—tal com va haver servit les generacions passades de catalans que també van sofrir una derrota i una hora zero. Pel camí he vist compatriotes desfigurats per la derrota i la decadència; amics i coneguts que han estat envestits i engolits per l’estupidesa del Vichy Catalán, o l’acritud del perdedor, o la socarrimada del ressentit; els abjectes vanitosos que van arribar a controlar tota una opinolatria ara s’agafen als darrers ressorts per unir-se al Rexisme del PSC. Tots els qui es van exposar o no van voler anar al mas pensant-se que podrien aguantar la rebentada del Primer d’Octubre i l’incendi de la tercera hora zero avui són morts vivents profundament agres, pesats i avorrits—per dir-ho suau. Breu, no en surt cap mena d’il·lusió ni d’alegria dels qui van romandre a la palestra pública dominada pel 155.
Ser al mas no ha estat un exercici fàcil, ni lineal, ni plenament reeixit. Ser al mas, dins una gàbia daurada, és molt incòmode—especialment si un hom té una natura expansiva. A més, de vegades les portes i finestres del mas no tanquen bé. Es cometen errors i els he comesos. Però el mas et protegeix de les inclemències del moment i evita que et perdis irremeiablement. I n’hi ha hagut moltíssimes, d’inclemències, en els darrers anys. A banda de la família que hi he pogut crear i veure créixer—amb els meus fills Brunhilde und Siegfried—, el mas m’ha acabat fent possible d’escriure un llibre, El tigre. Fruit d’un encàrrec de Grup62 rebut el 2017, aquella mateixa tardor de 2019 en la qual proclamava la necessitat de recloure’ns al mas vaig començar el primer manuscrit. En va venir un segon. I després un tercer. Cap d’ells no va ser mai acabat —i ni molt menys van arribar mai a l’editor. Com explicava el 2019, “Escriure és una capritxosa mania fina, sensible als alts i baixos personals i col·lectius. Escriure és una virtut d’explicar i de crear per damunt de les circumstàncies. Per consegüent, escriure necessita una sòlida vida interior —un estil de vida conduent a l’escriure, que el sostingui, el nodreixi i el protegeixi.”
Tot va canviar el 2023. El 13 de setembre obria el llibre i el 23 de desembre el cloïa. El 10 de gener de 2024 el quart manuscrit, escrit de cap i de nou com els altres tres, ja era a mans de l’editor, en Josep Lluch. Aquest 6 de novembre El tigre arriba a les llibreries del nostre petit país. Sense el mas que em va aixoplugar durant 5 anys El tigre no existiria. I encara més: sense les condicions explosives del 2023 i les seves conseqüències, El tigre no hauria pogut ser escrit com va ser escrit. Dit això, encara no sé ben bé com vaig poder escriure el que vaig escriure. Però ha estat escrit.
La culminació de la meva primera novel·la em va començar a empènyer fora del mas. Quan em vaig adonar que era fora del mas, ja feia temps que n’havia sortit. Ara que la publicació de El tigre és una realitat palpable, m’és impossible de romandre constantment al mas. Tampoc no puc continuar concebent el mas com una gàbia daurada, ni tan sols un refugi. M’és impossible d’assumir cap més limitació per mor de la supervivència. No es pot estar sobrevivint per sempre. Cal poder eixir a la llum solar i ascendir a la plenitud. Com diu Jodorowsky, tot el que no és claror no sóc jo.
Ara el mas és un temple.
