Per a la meva tesi doctoral, vaig passar anys fent anàlisi de discurs dels textos i fonts de l’anarquisme. Això vol dir, llegir els clàssics dels assaigs polítics, manifestos, articles de revista, pamflets, literatura, poesia, correspondència privada, memòries, entrevistes, biografies i qualsevol cosa on quedés plasmada, no només els eixos ideològics oficials, sinó fins i tot, la seva íntima cosmovisió. Com succeeix a tota experiència humana, per molt farcida de política que vagi, hi ha contradiccions, matisos, evolucions personals i col·lectives. Tanmateix, i com tants altres historiadors i investigadors dedicat a aquest món, al final sempre es poden extreure algunes constants, idees que apareixen amb certa regularitat i que et permeten dibuixar algunes generalitats que afecten i condicionen l’experiència política i filosòfica de tot moviment.
I la primera cosa que apareix és una certa concepció rousseauniana de la bondat natural de l’home (bo per naturalesa, corromput per la societat i les seves estructures polítiques i econòmiques). Derivat d’aquest principi, hi apareix una certa fixació per lluitar contra allò que podríem resumir com a la “moral tradicional”, vinculada normalment als valors cristians, molt específicament del catolicisme, i associada a la classe social de la burgesia, a qui s’acusa, de manera ben fonamentada, d’hipocresia (pel contrast entre allò que es predica i allò que es practica). Ambdós elements: concepció rousseauniana i combat de la moral tradicional era clarament compartida per totes les famílies del socialisme i va arribar com a cultura política a allò que en diem “esquerra”. La conseqüència natural d’aquests dos pilars és allò que podríem denominar com a “superioritat moral”, constant que ha arribat fins als nostres dies i que s’expressa a diari en discursos i actituds, i que genera greus problemes, com també comprovem a diari, de coherència.
Algunes derives d’aquesta superioritat moral van portar curiosament a discursos sobre l’amor lliure, que si bé aquest sempre ha representat un terme polisèmic, ha pogut degenerar en un nihilisme sexual, com per exemple el practicat per algunes sectes mil·lenaristes (per exemple les que va liderar el mateix Rasputin) o algunes propostes polítiques de promiscuïtat generalitzada com les protagonitzades pels individualistes francesos com l’anarquista Émile Armand, amb seguidors catalans en les primeres dècades del segle XX. Més enllà de la concepció més puritana de l’amor lliure (per posar un exemple, la practicada per Federica Montseny i la seva família, això és, una unió lliure, monògama i fidel, al marge de l’Estat i l’església), les propostes de les esquerres que, després d’algunes experiències aïllades al llarg del primer terç del segle XX, van acabar triomfant a partir de maig de 1968, al final representaven el que podríem definir com a “desregulació” de l’amor, i sobretot, del sexe. Una desregulació que ha estat aprofitada pel neoliberalisme.
Els textos de totes aquelles famílies polítiques confluents en les ideologies d’esquerres solen desprendre, en els seus textos i declaracions polítiques, una certa visió maniquea del món i la moral que l’envolta. De la mateixa manera que es planteja una societat igualitària sense classes, algunes de les escoles polítiques més pendents dels elements immaterials que materials, també han plantejat una societat igualitària sense diferències sexuals, i sense institucions tradicionals marcades pel comodí del concepte “patriarcat” (si hi ha algun antropòleg a la sala, podria matisar molt aquest concepte). En altres termes, una societat sense famílies, i per tant, sense aquelles estructures de dominació interna. El món de les idees sempre resulta més còmode que el de les realitats, i de fet, no sempre s’han contemplat els danys col·laterals que implica prescindir d’una organització social de base que, com demostra la història, presenta certa elasticitat i capacitat d’evolució
El cas d’Íñigo Errejón denota la vulnerabilitat dels discursos d’una esquerra imbuïda d’una superioritat moral fonamentada en un idealisme poètic i deslligat de la prosaica condició humana. La idea d’una nova societat capaç d’erradicar els convencionalismes sense entendre els clarobscurs de l’ànima humana sovint ens esclata als morros. Fer creure que són possibles “noves masculinitats” sense tenir en compte les foscors que implica la dialèctica conflictiva entre sexe i poder, denota una innocència amb capacitat de dissoldre les millors intencions polítiques o filosòfiques. Fer creure que la gent d’esquerres és moralment superior a la de dretes és d’una ingenuïtat rousseauniana suïcida. L’ambició, per part de certa esquerra, que havent renunciat a igualar les classes socials en els aspectes materials o culturals, s’han centrat en la temptació de l’enginyeria moral, ha quedat desacreditada, no pas amb Errejón, sinó molt abans. Pensar que es pot dur la política a combatre les foscors de l’ànima humana és d’una completa deshonestedat, i més tenint en compte la gran col·lecció de gurus universitaris, sovint líders de sectes polítiques, que mentre xerren descontroladament de nous feminismes o de deconstruccions de masculinitats, acaben practicant el pitjor de l’abús sexual: el de l’abús de poder i el sexe entre persones desiguals en edat, condició, estatus o capacitat de manipulació. Al final, de la mateixa manera que les esquerres del XIX van créixer denunciant la hipocresia burgesa i eclesiàstica en la seva relació entre moral pública i privada, les esquerres han inclòs els mateixos vicis i perversions. Al cap i a la fi, és el poder, i no la ideologia, la benzina amb què es perpetren la major part d’abusos. Com va succeir amb Jean-Jacques Rousseau, que mentre redactava el seu Emili, o de l’Educació, anava dipositant, un rere l’altre, tots i cadascun dels seus cinc fills a l’hospici, una part substancial de les esquerres han lliurat la seva concepció de la virtut a la paperera de la història.
Perquè, efectivament, i a la meva condició d’historiador amb certa perspectiva històrica em remeto, ser d’esquerres o de dretes, ric o pobre, home o dona, blanc o negre, culte o ignorant… no et fa ni millor ni pitjor persona, sinó que la virtut és desigual en tots i cadascun dels individus, que també poden resultar terriblement contradictoris, i millorar o empitjorar la seva moral privada al llarg del temps. Perquè amb els aspectes morals cal una gran humilitat, i reconèixer els límits (desitjables) de la política i centrar-nos sobretot en els aspectes materials i tangibles. O mirar de consensuar uns mínims de virtut pública i privada.
No resulta realista creure que per acabar amb els abusos de poder (en què la sexualitat intervé com a instrument fonamental) el que caldria fóra transformar l’ànima humana. D’això, les religions en tenen àmplia trajectòria, molt més que les ideologies polítiques, i han fracassat estrepitosament. Malauradament, cal ser més modestos en les nostres ambicions i entendre que no tenim altre remei que establir regles per castigar aquell que transgredeix les normes de convivència i atempta contra la dignitat de les persones. Sense que importi la procedència o les circumstàncies que ens puguin condicionar. I això significa acceptar allò que avui tants es resisteixen a admetre: que existeix una moral universal farcida d’obligacions individuals.
