Jeanette Winterson ja ho explica a la seva autobiografia: de petita, la seva mare li demana que esculli entre ser feliç o ser normal. Per què imaginar un camí diferent? Per què no, com ella, triar l’opció més fàcil, més còmoda, més segura? Per què no complir amb les expectatives i encaixar? Per què no fer allò que s’espera de tu com a dona? Doncs perquè la Jeanette és lesbiana. I, a més, vol ser feliç. S’atreveix a desitjar-ho i aquest desig la converteix automàticament en una dona perillosa, si entenem «perillosa» com algú que pretén desafiar la norma. Però, en especial, la Jeanette és una dona honesta. Perquè sap qui és. Perquè és conscient que mentir-se, que autonegar-se, no serveix de gaire. I, sobretot, perquè, per molt que desitgés ser normal (sigui el que sigui el que signifiqui), mai podria arribar a ser feliç, doncs això implicaria no ser ella mateixa.
Les amants és precisament la crònica frustrada d’aquesta dicotomia i el desig de trencar-la, aquest haver d’escollir i alhora no voler fer-ho. A la novel·la, Patricia Castro ens explica la història de dues dones que intenten sobreposar-se a les dificultats que la realitat els imposa i que, poc a poc, decideixen lluitar per construir un futur una mica més honest. Cadascuna a la seva manera, és clar. Perquè la Marta i l’Hèlia, les protagonistes, són molt diferents, tot i que comparteixen el mateix desig i pulsió de vida. La Marta és una editora lesbiana que està farta d’existir en un món que li sembla ben insípid. L’Hèlia, una dona casada i cansada de fer sempre el que cal per sobreviure a qualsevol preu. Dues dones profundament insatisfetes que es coneixen i s’atrapen, s’agafen de la mà i s’estimen com poden. Que volen aprendre a viure i estimar-se millor; entre elles, però també a elles mateixes. Totes dues juntes i per separat. La Marta i l’Hèlia. Les nostres Carol i Therese particulars. Perquè Les amants és, com la novel·la de Patricia Highsmith, tot un manifest. Una reivindicació del fet que els finals feliços entre dones (sí, sàfics, i a més, en català) són possibles (i necessaris). Encara que no sigui fàcil. Encara que ens continuïn demanant que, sisplau, fem el favor de comportar-nos com toca, que siguem dones com cal i obedients. Que siguem normals. Per què no fer-los callar? Per què no escollir ser, a la vegada, felices i normals a la nostra manera, és a dir, essent radicalment honestes, essent, com la Jeanette Winterson, nosaltres mateixes? Les amants fa possible aquesta opció perquè és capaç d’imaginar-la. Perquè sí, la vida a vegades és una puta, i la ruta cap a la suposada felicitat costa Déu i ajuda, no és cap road trip idíl·lic, però en tot cas és millor arriscar-se que viure amb la sospita, oi?
La Marta i l’Hèlia són reals perquè s’atreveixen a ser-ho. Perquè tenen mil i un defectes, traumes i problemes, però aconsegueixen treure la força que els queda en un racó de l’estómac per caminar una mica més. Per seguir endavant. Perquè, en el fons, desitgen estar vives i ser felices. Encara que, a vegades, la Marta utilitzi un to massa cínic i amarg per jutjar tot el que l’envolta. Encara que l’Hèlia, sovint, s’empenyi a complaure a tothom i no sigui capaç de col·locar el seu desig al centre. Totes dues lluitaran contra monstres i marees per aconseguir arribar a l’illa de l’honestedat amb elles mateixes. I és que Les amants és una Carol actual a la catalana, no només per la seva trama i protagonistes, sinó, sobretot, pel seu missatge. Perquè, com la història adaptada al cinema per Todd Haynes (amb una meravellosa Cate Blanchett amb la que totes fantasiegem), ens permet imaginar un final feliç. Nombrar-lo, materialitzar-lo i, per tant, fer-lo realitat. Creure-hi. Multiplicar-lo fins l’infinit, atrevint-nos a escriure milions de finals feliços més. Finals feliços que escriptores com Patricia Castro reivindiquen i que lectores com jo estem encantades de trobar. Perquè ser feliç ja no pot ser mai més una opció, sinó una obligació.
