El passat mes d’abril publicava en aquest mateix mitjà un article, ‘Fragilitat perillosa‘ que citava unes inquietants estadístiques que, per posar en context el lector, repetiré. A Suècia, el 55% dels nois són considerats no aptes per al servei militar, proporció similar a la d’altres països nòrdics. Més enllà dels problemes purament físics (amb una important presència d’al·lèrgies i obesitat) la majoria dels obstacles són d’ordre psicològic (depressió, ansietat, trastorns de dèficit d’atenció i addiccions). El panorama nord-americà és encara pitjor. Segons un informe públic del Pentàgon de 2015 només el 23% dels joves entre 18 i 24 anys compleixen els requisits físics i psicològics per a l’exèrcit, perquè com s’afirma en aquest document que va generar certa polèmica, o es droguen massa, o tenen massa addiccions, o estan massa grassos, o van massa tatuats, o tenen massa problemes psiquiàtrics.

De fet, segons el Baròmetre Juvenil de Salut i Benestar, per a l’any 2021, s’estimava en un 40% el percentatge de joves a Espanya que havien experimentat algun problema de salut mental. Si bé això sembla haver estat associat a l’any de la pandèmia, aquesta és una qüestió que no sembla disminuir, ans al contrari. Com succeeix amb la sospita (i segons els darrers informes PISA, evidència) d’un enfonsament de resultats educatius, aquesta representa una tendència creixent dins el món occidental. És a causa de la millora dels instruments de detecció? Per una major sensibilització al voltant de la salut mental? Perquè les xarxes socials i els canvis en els discursos sobre l’educació emocional tendeixen a potenciar o exagerar els problemes mentals d’uns joves que els porta a expressar-los obertament (o fins i tot a practicar cert exhibicionisme)? Els experts (aquest concepte en procés de descrèdit) no semblen posar-se d’acord i contribueixen a generar aquest estat de confusió que tant caracteritza aquesta tercera dècada del segle.

Servidor de vostès no és psicòleg (malgrat que en la meva formació inicial de magisteri, ara fa quatre dècades, vaig comptar amb la sort d’un pla d’estudis on s’estudiava amb rigor aquesta matèria, així com sociologia i pedagogia), i per tant no em considero amb prou elements per interpretar aquests fets. Tanmateix, procedent del món acadèmic, he fet vot del necessari escepticisme i fa que no em deixi impressionar pels apocalíptics ni pels integrats. Ara bé, com a historiador, tendeixo a interpretar els fenòmens socials a partir de la interacció dels individus i les generacions amb les circumstàncies sociopolítiques que els ha tocat viure. I, en principi, no detecto motius per creure que les generacions joves actuals estiguin en situacions més dures o difícils que les precedents. Per sort, no han viscut experiències traumàtiques com una guerra, una crisi econòmica d’efectes devastadors o una catàstrofe més o menys natural de conseqüències irreversibles. 

Paral·lelament a aquest debat, també al mes d’abril, la investigadora del Centre d’Estudis Demogràfics Maike Van Damme va exposar en un article acadèmic ‘Desajustos en la cerca de parella: educació i valors de gènere al mercat matrimonial espanyol’‘  la creixent bretxa de gènere que implica una menor formació de famílies convencionals. Segons l’autora, i a partir d’un estudi estadístic prou solvent, a partir d’una “bretxa educativa” constatable, segons la qual les dones d’aquest primer quart de segle obtenen millors nivells educatius, que combinat amb una creixent divergència de valors de gènere implicaven una veritable crisi social i demogràfica que caracteritza l’actualitat (i com veiem en alguns estudis demoscòpics, també política). L’estudi va propiciar un interessant article de la periodista Clara Ardévol a Vilaweb que va propiciar un interessant debat durant aquest mes d’octubre sobre la qüestió. El tema no és nou. Ja fa algunes dècades es constata a occident que els nois constitueixen el “sexe dèbil” des d’una perspectiva formativa. I la realitat és que existeix un decalatge entre dones i homes amb estudis superiors, favorable a les primeres. I que, pel fet que la pràctica social fa que les dones prefereixin homes amb un estatus acadèmic i econòmic similar o superior, hi hagi almenys un 20% de dones que no podrien satisfer aquestes expectatives.

El fenomen no és pas desconegut. Recordo fa tres dècades haver vist un reportatge similar per al cas de les ciutadanes afroamericanes, on aquest desequilibri educatiu, paral·lel a una cultura masculina fonamentada en la irresponsabilitat o la manca de voluntat de participar activament i estable en la criança havia propiciat un profund decalatge que sovint era corregit per l’aparellament amb homes d’altres ètnies o per un elevat percentatge de solteria. Tanmateix, sembla que aquest problema ja analitzat per demògrafs, sociòlegs i antropòlegs no ha fet més que ampliar-se, estenent-se cada cop més vers els homes blancs.

Què està passant? Reitero que servidor de vostès no és psicòleg, ni sociòleg, ni antropòleg sinó tan sols un historiador amb plantejaments convencionals d’anàlisi fonamentat en la interacció amb altres fenòmens socials, de manera que entrarem en el terreny de les hipòtesis científicament indemostrables.

En primer lloc, i això ho assenyalen pensadors com Byung-Chul Han, entraríem en la progressiva desaparició dels ritus de pas. Aquests implicaven delimitar la frontera entre la infantesa / adolescència i el món adult, que podríem entendre com la fi entre una etapa d’aprenentatge i l’entrada en l’univers de la responsabilitat; de la minoria d’edat a l’entrada en l’espai dels drets i obligacions comunitàries. Això, en una era d’individualisme i de perpetuació de l’adolescència (comprovable en la permissivitat social respecte a determinades conductes), sembla haver acabat. I de fet, resulta galdós veure joves de vint-i-tants anys enganxats, per posar un exemple, a videojocs, o a entendre l’existència de manera gairebé exclusiva a partir d’una perspectiva lúdica. I aquestes solen ser conductes sovint propiciades per uns propis progenitors que van créixer en l’hedonisme i la irresponsabilitat dels valors made in maig del 1968.

En segon lloc, i també, de nou, associat a la generació precedent, la inestabilitat està fent col·lapsar una institució que crèiem sòlida com la família. D’acord amb l’Institut Nacional d’Estadística, a Espanya, el 57% dels matrimonis acaba en divorci, més de la meitat. Això, acompanyat del fet que això comporta un cert distanciament entre pares i fills, (i amb l’absència dels pares, també certa referència masculina) també acaba tenint un reflex en l’inconscient que inhibeix els més joves davant la mateixa idea de compromís. Un compromís que va més enllà de l’estabilitat afectiva, sinó que s’endinsa en altres aspectes de l’existència, com ara l’economia, la professió, la política o la comunitat. En altres paraules, tot plegat són efectes col·laterals de l’individualisme tan lligat al neoliberalisme. I un apunt… malgrat totes les pel·lícules i sèries que enalteixen múltiples estils de vida, no consta cap alternativa prou viable o sòlida a la família convencional, si més no, com a espai de protecció i suport mutu.

En tercer lloc, l’emergència de determinats marcs ideològics ha alterat la cosmovisió de molts joves, i no pas en termes positius. Ja sé que qui això escriu ha abusat darrerament del terme, tanmateix la filosofia “woke”, filtrada per la porta del darrere del món acadèmic nord-americà (i dels productes audiovisuals Disney-Netflix) estan influint de manera poderosa en la cosmovisió dels més joves. Teories com la interseccionalitat, que veuen en interacció de condicions sexuals, racials o estètiques l’arrel de tots els mals, fa dels nois joves, especialment blancs i heterosexuals la diana de tots els seus atacs. La interseccionalitat (i tot el que acompanya amb aquesta nova esquerra individualista que ha renunciat a la igualtat i a la justícia social) sorgeix del ressentiment i basteix un discurs des del determinisme més absolut. I en aquest nou ordre ideològic, els nois joves, en perpètua i sempre precària construcció de la seva identitat, no saben ni on posar-se a partir del qüestionament de si mateixos. La ideologia woke els assenyala com a l’alfa i omega del mal i del patiment d’aquest món, el dimoni, el dolent de la pel·lícula en la perpètua guerra de sexes. I com tota religió disfressada de teoria política, la salvació només pot raure en la conversió. I la conversió (al més pur estil sectari) consisteix en el (postmodern) terme màgic: la deconstrucció. La deconstrucció de la masculinitat, que bàsicament consisteix a eunuqueitzar-se; a renunciar a tot allò que havia donat sentit al seu sexe al llarg de desenes de generacions: la idea de l’home protector i proveïdor, la de persona forta i responsable, capaç de donar estabilitat a la família. La paradoxa de tot plegat és que, en termes generals, les dones (i també les desenes de generacions de dones que les precediren) prefereixen la fortalesa a la feblesa, i trien sovint a aquells que presenten masculinitats convencionals. Resultat: amb un punt esquizofrènic, molts nois estan caient en el reaccionarisme que no va de la masculinitat tradicional, sinó de la caricatura masclista i autoritària que ofereix -amb falsa seguretat- la ultradreta. Resulta ben curiós que una de les estrelles ideològiques d’aquest nou conservadorisme sigui el psicòleg Jordan Peterson, un acadèmic polèmic que s’ha fet milionari donant consells (força assenyats) a aquests nois cada vegada més desorientats. Uns consells que tradicionalment oferien els pares, els germans grans o els amics carismàtics…

En quart lloc, cal parlar també d’altres elements que, sense explicar-ho tot, sí resulten el condiment perfecte per preparar la tragèdia. Es tracta de les addiccions. A les pantalles, a les drogues, al sexe relativament fàcil i sense compromís de les aplicacions, als models irreals d’èxit fonamentats en l’espècie dels criptobros. Tot plegat, és causa o conseqüència? Pregunta no retòrica que requereix de debats profunds que no sento que es produeixin com caldria. 

En cinquè lloc, i a això ja ens hem anat referint, hi ha tot allò que té a veure amb la decadència del sistema educatiu. No es tracta només del fracàs diferencial en què les dones, en termes generals, han aprofitat millor les oportunitats que els ha ofert l’escola, i que ha comportat un desequilibri formatiu de conseqüències socials -i matrimonials- negatives. En això, hi ha hagut aquí certes responsabilitats pedagògiques. Portem unes quantes dècades en què la recerca de la felicitat infantil, l’obsessió per posar l’infant al centre de l’escola, acompanyat de l’aclaparado fenomen dels pares helicòpter, ha propiciat una banalització de la institució. Si, socialment, les escoles han passat de ser un espai d’aprenentatge (de continguts acadèmics, encara que també d’adaptació a un entorn artificial, d’entrenament vers les rigideses i reptes del món adult) a un lloc on l’important és la felicitat dels nens, la sociabilitat, la promiscuïtat entre continguts acadèmics i metodologies lúdiques, el resultat ha estat aquest. Les noves generacions, poc acostumades a l’esforç i l’exigència, han inhibit la seva capacitat de disciplina. Quan parlem d’això no ens referim a la disciplina casernària, ni a l’autoritarisme irracional, sinó a l’adquisició d’hàbits i actituds que impliquen necessàriament l’assoliment de responsabilitats. D’allò que els antics en deien “virtut”, o des d’una perspectiva més laica, “valors”. També parlem de la disciplina mental, de la capacitat d’ajornar el plaer immediat per fer front l’obligació social, a la de satisfer les expectatives de la comunitat, a experimentar fins i tot el fracàs i la frustració com a poderosa eina de superació. Que les escoles d’elit angleses facin memoritzar el poema If de Rudyard Kipling no és cap casualitat. Que la immensa majoria dels contes tradicionals (avui cancel·lats) parlin d’un protagonista que ha de superar un munt de proves i reptes de dificultat creixent fins obtenir el premi desitjat, tampoc.

El resultat de tot plegat, el que dèiem al principi. Generacions profundament desorientades, febles, indolents, profundament infelices. I això, en el món cada vegada més perillós en què ens ha tocat viure, ha estat una tria políticament suïcida. I aquí tots hem tingut -i tenim- la nostra part de responsabilitat.