A partir de la Mare de Déu d’agost, les figues ja són dolces i l’aigua del nostre mar comença a estar massa caldosa. Proliferen les meduses i el bany deixa de ser refrescant per esdevenir oliós. Els dies són encara plàcids, sí, però més enllà dels primers fenòmens meteorològics que foragiten estiuejants, qualsevol tarda de Garbí, quan aquest s’encalma, les curtes i desordenades onades estan estranyament avivades. Tremolen amb la persistentència, curta i rabiosa, de l’olla abans de l’efervescència. El missatge, pels que el sabem llegir, és directe i transparent: Parlen d’un desajust massa indecent, anuncien la fúria que ha de d’atemperar l’ambient. Tanta morbidesa estival ha afartat algun ésser poderós i geniüt de les profunditats marines que, neguitós, ja té ganes de clavar les mans a les roques del fons per sotragar la terra i acabar amb un temps massa llefiscós.
Fins a la primera setmana de setembre, entre intents d’aprofitar els últims dies de repós vacacional i el xoc habitual que suposa la tornada a les rutines, a les adaptacions de veure constantment gent que detestem, la situació empitjora i els avisos es van fent més estridents. De la remor inicial, gairebé imperceptible, als imponents nimbus tempestuosos, alimentats de massiva evaporació. I els núvols aixequen ventades quan xuclen de tot arreu l’aire per créixer més encara. I, finalment, l’inevitable. Llamps i trons i pedregada: el record anual de la potència incomparable dels cels, la mediterrània ràbia.
Sensible a tot aquest procés, cada any, al mateix temps, em trobo en una excitació creixent que em porta a emprendre actes potser salvatges. Es tracta de destruir relacions personals que, si bé m’havien plagut, per alguna raó ara em provoquen nàusea. Vull esbudellar gent que detesto, vull veure’ls tractant de recollir-se ells mateixos mentre la vida se’ls acaba. Anhelo l’olor de la sang sobre la terra calenta vessada. Que sota la calor insuportable, les oliveres i els xiprers siguin testimonis de la seva mort i de la meva estocada. Que el rac-rac de les cigales eixordi els últims gemecs dels detestables. Desitjo embriagar-me de la fortor de la sang i pintar-me’n la cara. Proclamar que sí, que he estat jo, qui els ha facturat a la barca. I em deleixo, em deleixo per veure’n les carcasses ensangonades cobertes de la plaga d’alteradíssimes mosques de la temporada. Que es vegi i se sàpiga llur naturalesa veritable: grumolls de fang ennegrit i pudent, podridura acre. En acabat, somnio de capbussar-me a la cala de roques aspres i de pins mig arrencats pel vent. Que, de la meva proesa orgullós, em llepi enterament el cos, el meu ocult pare. Que m’envoltin bancs de seitons per reflectir en moviment i mil vegades la llum blanca de l’astre rei als miralls de la seva plata. Fidel al lloc i al moment, emergir amb la pau de saber que el judici dels homes no m’atany i d’haver complert la tasca pendent, massa temps postergada.
Amb els anys he pres consciència d’aquest sentiment i tracto de posa-’hi calma. D’un costat, dirigint els esclafits contra les cadenes que en altres moments em són pesades. De l’altre, no actuant contra aquells que de comú no m’escarneixen massa. Descarregades les tempestes, percudits tots els tambors celestials, el Mediterrani es refreda t i torna l’hivernal pausa, de tant en tant batuda per la Tramuntana. Tempestes mitjançant, si més no, moren les meduses, callen les cigales i beuen els assedegats boscos i muntanyes. És llavors quan sempre m’adono de que les meves intencions han estat frustrades.
Passada la pilarica ja no queden figues i em penedeixo dels meus actes, com també em penedeixo de no haver-ne executat d’altres. A tot plegat ho acompanya un gran sentiment de culpa que s’aprofundeix en l’avaluació de destrosses quan la tardor m’encalça. De vegades també em pregunto de què serveix tractar de domar l’indomable. Massa preguntes no porten a cap banda.
Qui és aquesta bèstia amb set de sang que cada estiu m’encén l’ànima? Quina cabuda hi té, en una vida pretesament civilitzada? He consultat víctimes i tot tipus de persones sàvies. El resultat: De la meva naturalesa emana que a finals d’estiu toca rauxa.
Amb tot, em sembla que aquest aspecte del meu caràcter és molt coherent amb el clima i la història de la nostra pàtria. De les guerres fratricides i del patrimoni destruït, del país on s’ha arrasat manta vegades més enllà de la raó, del país on els canvis d’estacions poden ser tan violents, en sóc model, no cosa estranya. Model de massa mesos suportant un turment, model de la set de venjança, model del sentiment de culpa inacabable i model dels complexes i dels silencis que tenallen.
Aquest any, per evitar que, com al país, la culpa m’acabi paralitzant a una edat encara gallarda, he decidit d’agafar-m’ho de manera altra. Si bé m’he equivocat i he ferit en la mateixa magnitud que de costum, m’he lliurat a l’abrivada. Així he gaudit de ser fort, valent i impetuós: del goig de viure desfermat tot el setembre i mig agost. I essent fidel a la veritat, com se sol dir: preu per preu, sabates grosses i l’any que bé ho faré millor. Espero servir d’exemple, alguna diada.
