Escric aquest article diumenge, aniversari de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Les efemèrides serveixen per establir un diàleg entre present i passat, pel qual la història ens ofereix pistes sobre actualitats sempre carregades de conflictes. La matinada del 13 d’octubre de 1909, després d’un judici militar sumaríssim, queia abatut davant un escamot d’afusellament. Immediatament, i durant molts anys, aquesta data va restar sempre al calendari revolucionari de les esquerres, com a una ferida en la memòria col·lectiva que servia per ancorar com Espanya, els seus militars, els seus jutges, la seva monarquia, els seus repressors amb uniforme o sense, i tots els seus mariatxis mediàtics, han de ser combatuts, formen part d’un enemic tangible, són la inquisició i representen el mal absolut, com mostren el dia anterior, amb l’esperpent d’una festa nacional que commemora una colonització, el genocidi indígena, el robatori sistemàtic de tot un continent, mentre que s’oblida que va haver de sortir disparada i de mala manera en els processos d’emancipació nacional diversos.
Ferrer i Guàrdia, si bé és presentat com a pedagog, en realitat era un personatge complex, polièdric, i ple de matisos. Per això resulta molt oportuna la publicació recent d’una biografia novel·lada escrita per Pere Solà. Solà, no només és catedràtic emèrit d’Història de l’Educació per la UAB, un reconegut acadèmic i un dels actius impulsors del tall a la Meridiana. Reconec que va ser algú qui, mitjançant la lectura dels seus llibres i articles em va poder introduir en la història de la pedagogia llibertària, un tema molt interessant i vinculat a les meves recerques doctorals de ja fa un quart de segle. Tanmateix, quan estudiava magisteri, els seus escrits sobre l’escola racionalista de Ferrer i Guàrdia em van resultar fascinants, i fins a cert punt, reconec que em van influir en la meva identitat professional. Posteriorment, quan va celebrar-se el centenari de l’afusellament de Ferrer, fa uns quinze anys, em van encarregar alguns articles acadèmics, vaig dirigir un monogràfic d’una revista sobre el tema, i per descomptat, vaig fer unes quantes conferències, una de les quals a Trieste, convidat pel meu enyorat amic i col·lega, malauradament ja traspassat, Claudio Venza. Trieste –que aleshores era el port de l’Imperi Austro Hongarès– va tenir molta importància en la creació del mite Ferrer perquè fou una de les moltes ciutats europees on desenes de milers de persones van manifestar-se contra Espanya per la brutalitat de la repressió i la injustícia del seu assassinat.
Ferrer, un antic republicà federal, va haver d’exiliar-se a finals del segle XIX per haver participat en una conspiració antiborbònica. Des del seu exili parisenc, va encetar una trajectòria relacionada amb la pedagogia, l’anarquisme i la maçoneria. I es va fer un home ric. La versió oficial és que va heretar una quantitat important d’una de les seves alumnes, encara que altres testimonis –sense aportar proves– apunten a què va ser un hàbil especulador borsari, en una situació –en què ocupava els escalafons més elevats de la seva lògia– en què les informacions privilegiades permetien bones oportunitats.
Tanmateix, i més enllà d’una vida personal agitada, amb aparellaments i convulsos desaparellaments, el cert és que torna a Barcelona el 1901 amb dos objectius: crear una escola racionalista –vagament inspirada en el pensament anarquista combinada amb alguns corrents pedagògics moderns– i promoure la revolució llibertària mitjançant la vaga general revolucionària. De fet, part de la seva fortuna va ser destinada a finançar la revista La Huelga General que sembla va tenir una importància rellevant en la preparació i execució de la Vaga General de Catalunya de 1902, una de les més rellevants de l’Europa del moment, i que va acabar –com va testimoniar Ramon Casas al seu quadre La càrrega– amb desenes de morts i centenars de detinguts, amb el tracte colonial de sempre que caracteritza el borbonisme madrileny. I ja veníem de la brutal repressió del Castell de Montjuïc on, bàsicament tot activista, sindicalista, intel·lectual o dissident va ser internat i torturat al “castell maleït”, com el va denominar Joan Montseny, i com l’estat espanyol esdevenia l’enèsima versió de Les inquisiteurs d’Espagne, un opuscle escrit per l’anarquista catalano-cubà Ferran Tàrrida des de l’exili londinenc, i que va ser publicat pel mateix editor que, poc després, va destapar l’escàndol de l’affaire Dreyfuss. En altres paraules, des de la Catalunya de 2024 ens resulta massa fàcil imaginar el terrorisme d’estat que ha representat Espanya al llarg de la seva negra història.
Respecte a ambdós objectius, hi va haver un cert èxit empresarial (l’Escola Racionalista va tenir moltíssima demanda, especialment entre les classes mitjanes il·lustrades), mentre que, certament, s’anava articulant un moviment anarcosindicalista que, una dècada després, esdevindria el més important del món. Les escoles racionalistes, no només van atreure centenars d’alumnes, sinó que, a la manera de franquícia, aviat hi va tenir una xarxa de desenes d’escoles que seguien la mateixa línia, mentre que els seus llibres de text escolar –sovint amb una orientació àcrata– van gaudir de gran popularitat i reimpressions. Això va cridar l’atenció del poder en contra seva. Multes, detencions arbitràries, assetjament judicial van ser freqüents. Tanmateix, la cosa es va agreujar el 1906 quan el bibliotecari de la seva escola, el sabadellenc Mateu Morral, va atemptar contra Alfons XIII el dia del seu casament. Va llençar una bomba contra el seguici reial amb tan mala fortuna que la catenària del tramvia va modificar la trajectòria i l’artefacte va explotar contra el públic, causant la mort a quinze militars i deu civils. Malgrat que Morral va fugir en primera instància fou detingut, i no està massa clar si aleshores fou assassinat o es va suïcidar (hi ha una esplèndida biografia del personatge escrita per l’historiador Eduard Masjuan). Tanmateix, aquest fet va servir per detenir i empresonar Ferrer i clausurar –per sempre– la seva escola. Ferrer va passar més d’un any tancat, fins que en el judici va quedar clar que ell no tenia cap responsabilitat en l’atemptat. Ara bé, malgrat tots els esforços no va aconseguir reobrir la seva escola. Tothom li va fer boicot. Va encetar una gira per tota Europa per exposar el seu cas, reunint-se amb el bo i millor de la pedagogia i la intel·lectualitat del moment, generant l’escàndol que periòdicament percep Europa respecte l’anomalia autoritària espanyola.
L’esclat de la revolució de juliol de 1909 (que la historiografia conservadora va denominar com a Setmana Tràgica) el va agafar al seu mas a Alella. La tan anhelada revolució no existia. Allò que havia començat per centenars de dones amotinades per evitar que s’emportessin els seus fills, germans i marits a l’escorxador de la guerra del Marroc, va continuar com a una estèril revolta de barricades, i en què alguns (sembla) lerrouxistes, van reconduir el conflicte mitjançant la crema d’edificis religiosos. La repressió governamental també va ser d’una brutalitat absoluta. Els càlculs més prudents parlen d’un centenar de morts. De nou, la màquina repressiva es va posar en marxa i el Castell de Montjuïc va omplir-se dels sospitosos habituals (sindicalistes, catalanistes, intel·lectuals, dissidents…). I no van trigar a detenir Ferrer, sobre el qual no hi havia cap prova de la seva participació, més enllà d’haver-hi estat allà una tarda per veure si allò era una veritable revolució, o simplement, un d’aquells tants moviments instintius desorganitzats i condemnats al fracàs. Tanmateix, les proves, a Espanya, no funcionen quan es vol posar fora de combat a qualsevol dissident. I la maquinària de l’Estat va aprofitar el moment per condemnar-lo abans que es passés pel tràmit d’un judici militar sumaríssim. El resultat el coneixem.
Ferrer i Guàrdia va esdevenir aviat un màrtir de la barbàrie fanàtica del borbonisme hispànic. Europa es va manifestar contra les inquisiteurs d’Espagne. A Brussel·les es va alçar un monument en homenatge. Durant la República, la Plaça Urquinaona va ser reanomenada com a Ferrer i Guàrdia. Durant els primers anys de la Transició, l’acte anual a la tomba del pedagog anarquista, al cementiri de Montjuïc, es feia en l’aniversari del seu afusellament, com encara succeeix. En el centenari hi va haver força activitat lligada a tot el moviment al voltant de la reformulació de la memòria històrica.
Com dèiem a l’inici, els aniversaris i homenatges a figures històriques significatives tenen una significació que va més enllà del record i la transcendència del personatge. I ara, en una era en què l’estat, ajudat pels partits independentistes capaços de donar suport a un president que no dubta a papallonejar amb els descendents borbònics, encara més. Recordar Ferrer i Guàrdia, al cap i a la fi, ens ha de servir precisament per tenir present que qualsevol procés a la recerca de llibertat, democràcia, benestar, passa inexorablement per l’imperatiu categòric de desmantellar una Espanya que ha contribuït durant segles a la repressió, a la dictadura, al malestar, al mal relatiu i absolut.
