Quan m’endinso en els textos de Rodoreda la sensació que tinc és que estic escoltant algú que m’explica a raig la seva història. És per això que sempre que la llegeixo me la imagino amb un pinzell resseguint una línia sense parar ni tremolar.

No sé si això que dic és una mica estrany, potser no em sé fer entendre o potser vol sonar poètic sense cap intenció de ser-ho. Però aquesta imatge condensa el que per a mi significa l’obra de Rodoreda, l’autora que més he llegit fins a dia d’avui. Algú que agafava vides, les desfeia a bocins i ens les presentava a través d’un fil narratiu sòlid, precís i concret.

Mirall trencat va ser la meva primera experiència amb Rodoreda. El vaig llegir a batxillerat com a lectura obligatòria. Poques vegades rellegeixo un llibre i Mirall trencat n’és un. Ja em va encantar quan tenia setze anys i encara el vaig gaudir més quan en tenia vint-i-cinc llegint-lo entre les parets de la Casa de l’Ardiaca quan hi treballava.

No va ser fins a la pandèmia que em vaig retrobar amb l’escriptora. Recordo que durant el confinament vaig anar llegint tots els llibres que tenia pendents, i un era Aloma, d’una edició lletja, vella i feta pols de la meva mare. Aquesta novel·la ja no em va agradar tant, i penso que va ser més perquè no vaig connectar amb la protagonista que no pas per la manera d’expressar-se, perquè això és claríssim que em captiva sigui com sigui. Des d’aleshores, cada any llegeixo un llibre seu. El carrer de les Camèlies, una història de supervivència que em va semblar meravellosa. I per què no provar una Rodoreda més breu i poètica? Viatges i flors és un tresor i trobo que no se’n parla prou. Més tard vaig conèixer la Colometa, una jove que neix i creix entre els embats del destí i reneix cada dia d’entre les cendres a La plaça del Diamant. I l’any passat em vaig perdre pel jardí de la família Bohigues, amb l’inoblidable jardiner voyeur com a protagonista de la història.

No és cap secret que les dones són les grans protagonistes de la seva obra: dones supervivents i de veritat. Intueixo que també hi ha molt de la pròpia Rodoreda en cada trosset d’elles. És bonic i a la vegada xocant percebre com a través d’una història amb una dona com a eix central i un reguitzell de símbols tan potents com un colom, una flor, un vestit o un crit és capaç de retratar una època, un espai i un temps amb tanta claredat i delicadesa. Una vida que alhora en són moltes. Amb una psicologia que ho impregna tot, és desbordant i emociona.

Després d’haver-ne llegit uns quants llibres, em penso que si m’he de quedar amb una sola característica de Rodoreda tinc força clar que triaria la seva facilitat per crear amb la paraula imatges que cobren vida, aquesta cosa tan seva i tan única de descriure el que l’envolta, tan magistral que ho pots tocar i sentir: uns llavis que pronuncien uns mots, una llàgrima que regalima galta avall, el silenci, un cor desbordat d’amor, un ocell que piula, la trencadissa d’un got, una flor que s’obre en iniciar-se la primavera, un jardiner que observa. Ella agafa el pinzell i dibuixa la història sense parar i agafar aire, ho deixa anar i tu ho abraces i t’hi aferres. Fa senzill allò tan difícil. I tot, absolutament tot, és real i emocionant. Vital com la vida mateixa i tan eternament efímer com el temps. Per això Rodoreda perviu i perviurà sempre en la memòria de tots.

Tant de bo més pinzells i més traços infinits amb aquesta força.