Sitges 2024 – Canons de sang sobre Sitges

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Dijous 3 d’octubre

S’inicia octubre i això significa que també es dóna el tret de sortida al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya en la seva 57a edició. Aquest s’està convertint en un festival de tradicions, cosa que ens agrada. I la gala d’inauguració és de les coses més tradicionals que ens hi podem trobar: la tradició dels canapés previs al jardí, polítics comunistes amb traje endrapant-los, en Dafnis i la Melina presentant amb la seva gràcia i encant creixent any a any, l’Àngel Sala amb el seu idioma propi que ens genera certa tendresa i l’avorriment absolut de certes parts de les presentacions i primers premis. Que potser totes aquestes presentacions i premis són necessàries, però seria igualment necessari cercar noves maneres de fer les coses. A destacar la qualitat del sopar al port d’Aiguadolç, fantàstic i compensatori.

I en aquesta ocasió la inauguració del Festival s’ha fet amb l’estrena de “Presence”, la primera incursió en el cinema de terror de l’Steven Soderbergh, autor ja consagrat de “Traffic”, tots els films d’”Oceans” o “Magic Mike’s”. I avui ens presenta -massa curtament- el seu primer film de terror, que bé, ell diu que és de terror, però en cap moment arriba a produir cap mena de terror, ni por, ni angoixa. L’originalitat, en part, de la història, que consisteix en trobar-nos en un film sobre fantasmes des del punt de vista del fantasma, no amaga els estereotips del guió, la planitud dels personatges -el pare, Chris Sullivan, és l’únic salvable de tot plegat- o el gir final que ens han d’explicar explícitament per si de cas no el captem. Un 5 com un cabàs i perquè estem generosos al ser el primer dia. 

Però no tot el que s’ha presentat en aquest primer dia és un desastre. També hi ha hagut la presència d’”Oddity”, d’en Damian Mc Carthy, una de les joies del festival, amb una doble interpretació de Carolyn Bracken -germana morta, germana viva i vident- que està per emmarcar i amb una història ben desenvolupada i entretinguda amb uns bons moments de tensió. En destaquem també la deliciosa escena final i la puntuem amb un 7 i escaig.

I una altra bona producció del dia ha sigut “Twilight of the warriors”, d’en Soi Cheang. Comença la festa asiàtica d’hòsties i baralles, cosa que ens encanta. Aquí les hòsties les reparteixen a Hong Kong, al famós barri de Kwoloon, el barri fora de la llei més famós del cinema asiàtic. Bones dosis de baralles, un guió correcte i unes coreografies molt ben aconseguides. Molt entretinguda i adequada per obrir les aportacions asiàtiques al festival. La califiquem amb un notable 7 i en destaquem la participació de Sammo Hung (Sammo Law), mite de joventut dels que ara en tenim 40. 

En resum, un inici de festival bastant digne i millor que el de l’any passat.

Dissabte 4 d’octubre

Comencem el segon dia del festival i ho fem amb el que pot ser el gran film d’aquest: parlem de “The Substance”, de Coralie Fargeat. Quina joia, que contents que estem, quins excel·lents i valents papers de Demi Moore i Margaret Qualley, Ens trobem davant d’un “Sunset Boulevard” ideat per una ment perversa amant del body horror, dels films de sèrie B o Z i amb un atreviment bastant elevat per convertir-ho tot plegat en un film de primeríssima sèrie. Com a nota per entendre el film destaquem que per a certa escena van usar un canó d’aigua dels bombers per a llençar sang. Per ara s’endú el nostre palmarés amb un 9.

Després de tanta pujada anímica continuem aquest divendres amb l’última obra de Marc Recha, “Centaures de la nit”. Un viatge poètic, gairebé oníric, amb tocs surrealistes d’un grup de cecs al monestir de Poblet a la recerca d’unes relíquies eslovenes i d’un amor perdut del protagonista, un Lluís Soler esplèndid. Un film en blanc i negre, gravat en 4:3 -segurament per donar aquest to de càmera fotogràfica central en el film-, un film on tampoc s’acaba d’entendre gaire res però que és una única a veure  i que no té res a veure amb el que Marc Recha ha fet fins ara. Destaquem que és un dels pocs films en català d’aquesta edició i ens quedem amb ganes d’investigar sobre l’obra del fotògraf eslovè cec Evgen Bavčar. Es mereix un 6’5. 

Es dina amb uns coreans que es dediquen a enterrar cadàvers, desenterrar-los, incinerar-los, exorcizar-los… Dinem amb “Exhuma”, d’en Jae-Hyun Jang. Una meravella de terror folklòric coreà, fantasmes de tots tipus que se’t volen menjar el fetge i són fans de les arengades, tombes exhumades, rituals ancestrals, muntanyes sinistres, monjos estranys, japonesos imperialistes.. no podíem demanar més! Molt contents amb aquest film que ens ofereix tot el que podem demanar en aquest festival. Li podem atorgar un 8’5 orgullós, destacant que sortim amb ganes de saber més coses del folklore coreà i del seu autor a qui investigarem en profunditat.

I a mitja tarda, després de la migdiada, és necessària la tercera dosis asiàtica del festival: “Confession”, d’en Nobuhiro Yamashita. Un film bastant correcte sobre drames, venjances i anades d’olla en un refugi d’alta muntanya japonès, interessants baralles, girs que li donen bastant de suc i un final que agrada. A destacar el mèrit de perseguir-se durant 40 minuts amb una intensitat alta -per part d’un invident i d’un coix-  per un refugi que com a molt deu fer 60 metres quadrats. Per tot això té un 6 merescut.

I per acabar el dia, i amb l’estòmac ben ple per si s’ha de vomitar,  visionem un dels plats grans del festival: “Terrifier 3” d’en Damien Leone. Estem molt contents de tenir nova entrega del pallasso més entretingut dels últims anys, una entrega amb molta sang, motoserres, rates, parenoels, i la versió de l’esperit nadalenc que ens pot oferir Art the Clown i la seva nova companya tractant amb una multitud de nens. Però tot i ser un film que ens ha agradat ens n’anem a dormir amb la sensació que el bo d’en Damien Leone s’ha venut al cinema comercial, perdent en part la màgia dels curts i els primers films sobre Art the Clown, notem una davallada en el salvatgisme i de la pèrdua de la idea, potser no certa, que no existien límits dins d’aquesta franquicia, però tot i així s’aconsegueix un producte altament sitger amb molta sang i víscera i el catxondeig al qual ens té massa ben acostumats. A destacar que a diferència de la segona part l’estómac s’ha mantingut bastant a lloc en aquesta tercera.

Avui ha sigut un molt bon dia de festival, que continuï tot així.

Dissabte 5 d’octubre

Primer dissabte del festival, segurament el pitjor dia del festival amb major aglomeracions de gent, menys llocs on menjar bé de preu o beure amb tranquilitat, per tant, és un bon moment per estar a l’hotel, refugiar-se on un es pugui, escriure o fins i tot marxar unes hores a Barcelona si cal.

Però a primera hora encara hi ha poca gent, fa fred i a la sala Escorxador -que bé que el Festival de Sitges es pugui celebrar també en una sala que es diu Escorxador, la veritat-, nova en el festival, hi posen “Mr. Crocket”, d’en Brandon Spy, el qual és el seu primer film però que també podria haver estat el primer film de per exemple el seu pare a l’any 1985. El film vindria a ser un presentador estil Bill Cosby que des del més enllà es dedica a segrestar nens (no gaire allunyat de l’autèntic Bill Cosby). Una idea vista molts cops i que aquí no brilla per l’originalitat, ni pels girs previsibles ni per unes famílies estereotípicament desestructurades. Una altra mitjania amb un altre 5 pelat. A destacar la intervenció de la gallina caponata de l’infern. 

El migdia millora amb “Mads”, del francès David Moreau. Un pla seqüència ple de virgueries que ens duu a un viatge psicotròpic molt entretingut, ple d’al·lucinacions (o no) i amb un transfons apocalíptic i de catàstrofe creixent. La tècnica és molt bona i l’execució també, una de les sorpreses del festival. Un 6’5, amb les interpretacions histeritzants de Laurie Pavy i de Lucille Guillaume fent pujar la nota.

I perquè no es digui que tot és sang i fetge, comencem la tarda amb “Robot salvatge”, una pel·lícula d’animació on un robot (Roz) queda naufragat a la terra, concretament al bosc i és aquí on començarà a relacionar-se amb els animals de la zona, en concret establirà una relació especial amb un pollet d’oca que canviarà la seva vida i tot això amb explicat amb les veus de la Lupita N’Dongo, Pedro Pascal I Mark Hamill entre d’altres. Un instant classic molt recomanable. 8,5/10.

També cal destacar que el primer dissabte sempre finalitza amb la famosa zombiewalk, aquest any centrada en l’estrena d’”Apocalipsis Z: El inicio del fin”, de Carles Torrens. Aquest és un film que encara no hem visionat, però amb la ingent propaganda, pòsters, anuncis abans de cada film se’ns estan traient les ganes de veure-la. Però en la propera entrega farem un esforç, perquè sempre cal prendre nota de tot, del bo i del dolent.

FILMS 

Presence, Steven Soderbergh – Inauguració – 5
Oddity,  Damian Mc Carthy – Panorama – 7’5
Twilight of the warriors, Soi Cheang – Oficial Competició – 7
The Substance, Coralie Fargeat – Sitges Collection – 9
Centaures de la nit, Marc Recha – Noves visions – 6’5
Exhuma, Jae-Hyun Jang – Oficial Competició – 8’5
Confession, Nobuhiro Yamashita – Òrbita – 6
Terrifier 3, Damien Leone – Sessions Especials – 6’5
Mads, David Moreau – Oficial Competició – 6’5
Robot Salvaje, Chris Sanders – Sitges Coll Collection – 
Mr. Crocket,  Brandon Espy – Panorama – 5