Cal reconèixer que resulta extraordinàriament difícil analitzar un conflicte amb el màxim de desapassionament polític quan el drama humà ens esclata a la cara. I, efectivament, la difusió d’imatges dures sobre qualsevol conflicte bèl·lic, més enllà de la propaganda a la recerca del tancament de files o l’aliniament moral, sempre dificulta una anàlisi mínimament objectiva, que per naturalesa genera conflictes ètics. Ara bé, reduir-ho tot al maniqueisme simplificador que abunda a l’entorn del conflicte àrab-israelià representa un insult a la intel·ligència i l’exercici voluntari de ximplisme útil.
Des del brutal atac indiscriminat de Hamàs del 7 d’octubre del 2023 contra civils desarmats, aquesta àrea geogràfica, falla tectònica que congria fa segles un conflicte de civiitzacions, una àrea estratègica en disputa entre religions i pobles, ens genera un seguit de consideracions històriques que ens hi haurien de fer reflexionar al voltant de la naturalesa del conflicte, i molt més enllà.
Els atacs de la intel·ligència israeliana contra la cúpula i els quadres de comandament de Hezbollah, la invasió de Gaza per desmantellar Hamàs i tota la seva infraestructura i logística militar de túnels, tallers armamentístics i de fabricació i llançament de míssils (cal recordar que abans de l’ofensiva del Tsahal, cada mes eren llençats desenes de cohets contra les ciutats israelianes), la previsible intervenció militar al sud del Líban (teòricament als districtes de majoria xiïta, malgrat que amb afectació a la resta del país) ens haura de permetre extreure unes quantes lliçons.
Primer de tot, la manera en com Hamàs i Hezbollah es van fer amb el control de la majoria palestina de Gaza i de la població xiïta del Líban. No m’agrada fer servir el terme “terrorista” per la inexactitud i per l’ús indiscrimat per part del poder a fi de desacreditar qualsevol dissidència. Potser fóra més convenient de fer servir altres termes més descriptius, com ara “entitats paraestatals”, que en el cas que ens ateny, tenen com a objectiu la destrucció completa d’Israel i l’eliminació (via extermini o neteja ètnica) de la població jueva. I entitats parestatals caracteritzades per un fanatisme religiós, una praxi política totalitària i una cosmovisió mil·lenarista de l’existència.
Hamàs i Hezbollah es van fer amb el control de milions de persones, majoritàriament de procedència àrab i de confessió musulmana (els primers perjudicats del seu ascens han estat els àrabs cristians o d’altres confessions religioses, o encara pitjor, agnòstics). Com va arribar a passar això? En el cas de Gaza, el col·lapse de l’Autoritat Nacional Palestina, a mitges a causa de la impotència davant l’ocupació, o per la corrupció i incompetència dels seus líders va deixar la població palestina a mercè dels islamistes. És cert, com expliquen alguns analistes, que el mateix Israel va potenciar Hamàs per propiciar una divisió interna entre els palestins, a fi de poder neutralitzar Fatah, la principal milícia (laica) a l’entorn de Iassir Arafat, i vinculada a les guerrilles d’esquerra i del nacionalisme àrab aconfessional de l’època de la guerra freda. Hamàs, amb el suport de les petromonarquies del Golf, va establir un para-estat paral·lel que va cobrir les necessitats més bàsiques de la població. Això vol dir, ajuts a les famílies, la creació de sistemes sanitaris o sistemes escolars relativament eficients, i tota una política clientelar que, realment, va suposar una millora ostensible de les condicions de vida de la gent comuna. Un cop coberts -mitjanament- els aspectes materials, pocs elements immaterials per cohesionar una comunitat són tan poderoses com la religió, amb els seus relats justificadors. Això vol dir, a la pràctica, que bona part dels palestins de Gaza, probablement la majoria, entre la retòrica de la democràcia, les llibertats formals i els drets humans (galdosos quan veus que vius en la trista realitat d’una ocupació) i la possibilitat de viure en un règim teocràtic on bona part dels problemes quotidians poden quedar més o menys resolts, van preferir la segona opció.
En el cas de Hezbollah, més del mateix. El col·lapse del Líban, amb una estructura, més que complexa, insostenible (a còpia d’una diversitat ètnica i religiosa impossible de governar)i amb les característiques d’un estat fallit (on no funciona pràcticament res), i tot plegat, adobat per una inacabable guerra civil culminada amb la fugida d’unes elits (majoritàriament cristianes), sense una economia ni institucions públiques mínimament funcionals, era qüestió de temps que una organització paraestatal acabés prenent les brides de les diverses comunitats. Un sistema de milícies, acompanyada de serveis socials, en un context potenciat pel desordre propiciat per les intervencions estrangeres (d’Israel, encara que també de Síria) van ser l’escenari de la tempesta perfecta. Les mil·lícies van suplantar un estat que, pràcticament, s’ha resignat a acceptar la situació. De fet, en aquest conflicte bèl·lic intermitent que fa dècades que dura, l’exèrcit libanès resulta tan decoratiu com les forces de les Nacions Unides que són allà des de fa temps i que no se’ls coneix activitat de cap mena.
Una altra lliçó. Estats com el Líban, que més enllà de la seva impotència material, incapaç de satisfer les necessitats bàsiques dels seus connacionals, és conformat per minories que s’ha massacrat mútuament durant generacions, no poden funcionar de cap de les maneres. Alguns podrien sentir la temptació d’atribuir al colonialisme i la seva arbitrarietat en les fronteres la situació actual. Tanmateix, si bé és cert que a la fi de la primera guerra mundial, França i l’Imperi Britànic es van repartir la zona en base a mandats de l’extinta Societat de Nacions, el mal era previ. Al cap i a la fi, abans que els britànics amb els seus aliats àrabs es fessin amb el control de Jerusalem el 1918 i que els aliats imposessin el Tractat de Sevres de 1920, havia estat l’Imperi Otomà el responsable de potenciar els conflictes intercomunitaris entre les múltiples minories nacionals i religioses a fi de poder mantenir el control, i per tant, impedir el dret a l’autodeterminació que pogués crear estats independents, relativement homogenis, que permetessin la creació de societats mínimament funcionals. És el que van practicar sistemàticament als Balcans, quan a còpia de genocidis (com l’armeni), neteges ètniques (com va passar amb els grecs o els kurds), o una barreja explosiva de grups religiosos conversos i la discriminació dels no-musulmans (com la que va propiciar la tempesta bosniana d’efectes retardats). Quan un poder fort decau, la disputa pel poder o la revenja d’humiliacions passades generen guerres civils d’una intensitat brutal, com la que vàrem poder assistir en directe en enfonsar-se el règim baazista d’Iraq, o quan els europeus i nord-americans van mirar de fer el mateix a Síria. Si es vol prevenir conflictes d’aquest abast, l’autodeterminació (i una aconfessionalitat fèrria) és la menys dolenta de les solucions
Finalment, trobem Israel, diana de tots els atacs, especialment a l’esquerra de l’espectre polític. És fàcil criticar aquest estat per la seva actitud política i militar, especialment quan el seu govern ha quedat en mans dels sectors més extremistes i els partits religiosos (tan mil·lenaristes i fanàtics com els musulmans). Tanmateix, és difícil actuar racionalment quan vius envoltat de gent que et voldria anorrear i esborrar-te de la terra, que no es pot permetre el luxe de perdre una guerra (i que ja té certa experiència en això del perjudici que implica no disposar d’un estat propi que et pugui protegir). Que, a més, qualsevol “progressista” et titlli de “genocida” aprofundeix un sentit d’aïllament i solitud que més aviat potencia encara més una irracionalitat tan mil·lenarista com la dels teus enemics. Òbviament, la solució menys dolenta del conflicte àrab-israelià consisteix en una lògica de dos estats. Tanmateix, això és impossible mentre siguin entitats paraestatals -que com que no funcionen amb la lògica diplomàtica dels estats, no seguiran cap consigna internacional- les que prenguin les decisions. Unes decisions que porten, per exemple, a no acatar un principi bàsic: la de no bombardejar ni atemptar quotidianament contra els ciutadans israelians. La d’acceptar el dret d’existir del mateix estat d’Israel. De fet, entre els antics exèrcits que van participar a les guerres de 1948, 1969 i 1973 (Egipte i Jordània), hi ha una pau tàcita que implica la inexistència d’accions militars per cap de les parts.
Tanmateix, més enllà de la qüestió particular del Pròxim Orient, una cosa és clara. Quan els estats abdiquen de les seves obligacions (promoure el benestar i la protecció dels seus ciutadans, especialment en l’àmbit de les seves necessitats materials), qualsevol aventurer pot obrir les portes de l’infern. Que és això al qual estem assistint.