Darrerament em costa de llegir de política. Ja tenim el Rexisme del PSC i el president Léon Degrell-Illa al poder neoautonòmic. Tenim poder sociata per tres legislatures. Ho diuen en privat i tot, els sociates. Les comèdies s’han acabat. Tot el que vingui a partir d’ara serà real, aclaparadorament real. Solament cal veure com l’acritud s’acreix en la conversa pública i no tan pública. Ens han calgut 7 anys i moltes benes, moltes patacades, moltes mentides. Tot és mentida i us l’estan colant. Us ho he dit i redit. I ara què? Hi haurà dues Catalunyes: la que abraçarà el partit de la il·lusió i l’alegria i la que s’enfondirà encara més en la derrota i l’acritud. Ja no es poden fer bàndols clars: tot dependrà de l’actitud i de la llum que s’irradiï.
Heu pujat mai a la Plaça de la Sardana a Montjuïc? El nostre Montjuïc. Bé, és més nostre que vostre, tot sigui dit. I als peus, the majestic city of Barcelona. I les nostres ànimes, de segles enrere, encara ballen allà, tot esperant l’olam haba. Si hi ha algun lloc on es pot entendre l’energia solar, sempre victoriosa, és a Montjuïc. Perquè les neshumes hi ballen, per això nosaltres hi podem anar a ballar—també gràcies a les bones arts (les seves i les dels seus inversors, és clar) d’un senyor francès que es diu Loïc Le Joliff. La muntanya, el mar, la ciutat… I mentre ballem tota la nit, les dues races s’entremesclen de manera harmoniosa en aquella terra que ho ha vist tot: sempre en silenci, sempre amorosa, sempre sofrent. I cridem “miracle!” cada cop que neix el sol a la línia de l’horitzó del mar, cada cop que el sol mor ratllat de pins i de muntanyes amables, terra endins. I si miro pel damunt del mirador de l’alcalde, d’un cop de salt puc veure on vaig recitar aquella fórmula màgica… Harei at mekudeshet li. Com deia, Montjuïc és més nostre que vostre.
El 22@ fa por. Només el cel i el seu sol m’indiquen que sóc a Barcelona. La resta és un malson uniformitzador neoliberal globalista. De debò que algú va creure que això era una bona idea? Barcelona si és triomfal i reeixida és perquè és Barcelona—la Barcelona dels catalans, naturalment. Però, és clar, el capitalisme global no hi entén ni hi vol entendre d’identitats, ètnies, o altres coses de temps pretèrits—de quan l’home era una mica més home. Hi entén del capital, dels corporates, o dels consumidors. La identitat de la no-identitat d’aquest globalisme és perfecta a Dubai, a Singapur, al nou Caire, a la nova capital impronunciable d’Indonèsia, i una llarga corrua d’indrets sense història, sense ànima, sense vida.
Tothom blasma la Copa Amèrica, però em meravella de veure sortir els velers del port. Només he anat en veler un sol cop, a la badia de Newport, Rhode Island. Era un vell mes elegant veler pensat per a les andròmines com jo que necessiten una mica de mar però tampoc no massa. Jo sóc de pujar muntanyes, i si són alpines millor. Però el mar de Barcelona… I aquells velers, tan precisos i tan determinats, llançats a la conquesta de les onades i d’una tela en blanc on solcar nous futurs. És cert que tot el que acompanya la Copa Amèrica és una patxanga que només interessa a quatre gats i a dos ruquets, i que és malgastar recursos i diners de mala manera. Així i tot, el renovat centre municipal de vela és molt bonic i la contagiosa alegria de les platges barcelonines no té preu. El mar també és sadollat d’energia solar, com Montjuïc. Només cal comparar aquesta solaritat amb la foscor moral i espiritual de l’Upper Diagonal. Ecuts!
Tornant a l’acritud de tants de catalans aliens al partit de la il·lusió i l’alegria, vaig passar pel fossar la nit del 10 de setembre. Bé, sempre que sóc a Barcelona miro de passar pel fossar i resar-hi un parenostre pels nostres caiguts. Ja ni em molestaré a glossar la deixadesa que impera en un dels llocs més sagrats de la memòria nacional dels catalans: fa massa anys que dura. Tanmateix, la nit del 10 de setembre em va impactar l’agror immensa que rosegava tots els presents. Hi vaig durar dos minuts. Em van haver de treure d’allà corrents perquè el cor em feia mal. No hi havia cap il·lusió, no hi havia ni un bri d’alegria. No podem bastir res sobre les restes del moviment nacionalista català—es digui catalanisme, es digui processisme, es digui fins i tot independentisme. A tot estirar, podríem fer alguna cosa amb el separatisme cardonista, però ja començo a tenir els meus dubtes. La derrota del 2017 ens ha passat per sobre; però sobretot va passar per sobre la pobra gent que era al fossar aquella nit. I els crits i els insults que us dedicàveu els uns els altres? No respecteu res, ni els nostres caiguts. A més de la il·lusió i l’alegria, heu perdut l’honor!
És evident que els catalans ens hem de refer de la derrota (i traïció) del 2017. Ens cal abraçar la il·lusió i l’alegria d’una manera absoluta i incondicional. Amb bogeria. Cal fer foc nou. Veus? Hauria hagut d’escriure un article titulat així: foc nou. I explicar-hi amb anàlisi de gola profunda i seriositat argumental per què hem de construir un nou moviment nacionalista català que no mantingui cap lligam amb el que hem viscut i sofert fins ara. Però no m’abelleix d’escriure una anàlisi política feixuga. N’he fet tantes… I no serveixen de res. Només són vanitat. Em fa mandra. I si us he de ser una mica sincer, a aquestes alçades me la pela. Catalunya sóc jo i els meus. I nosaltres sí que tenim il·lusió i alegria. Preferim d’anar a ballar a Montjuïc amb les ànimes dels nostres (que no vostres) ancestres. Tot ballant, passarem per sobre de l’acritud, la pesadesa i l’avorriment, de manera implacable
