La nostra Pàtria és mil·lenària, d’origen carolingi i pirinenc, i mediterrània en ànima i ambició. Plena de glòria en el seu passat, sobirana de les aigües, regent del Mare Nostrum, estesa en un Imperi. Però sembla que, amb el temps, ens n’hàgim oblidat de tot això.
L’Alguer, la Barceloneta de Sardenya, la Fidelíssima, són el nom i els sobrenoms que rep la part més allunyada de la Nació. Perquè sí, l’Alguer és irrenunciablement i objectivament part de la nostra Nació. I és una terra que s’ha guanyat aquests sobrenoms a pols. Assetjada el 1354, sota el regnat de Pere el Cerimoniós, fou arrasada, i posteriorment, reconstruïda i repoblada íntegrament per i per a catalans. L’Alguer era nacionalment idèntica a la resta de Catalunya, i en concret a la zona del Camp de Tarragona, d’on vingueren una grandíssima part dels repobladors. I no només es pensin que això fos un cas aïllat dins de l’illa, a Càller (desafortunadament coneguda avui dia amb el nom de Cagliari) succeí el mateix. Un cop conquerides les dues colònies a Sardenya, l’illa fou catalanitzada.
I podien pensar que l’Alguer, en quant el domini català acabà, passés a ser piemontesa potser, o inclús sarda. Però, malgrat que la política, els Estats o els governs puguin tenir aquesta lògica, en contraposició, la natura i l’etnografia no funciona així. Sardenya és, com Catalunya, una terra excessivament muntanyosa, cosa que combinada amb el context històric, contribuí a l’aïllament de l’Alguer de la resta de l’illa i la seva connexió per mar amb altres nacions. La barrera lingüística hi continuava sent, i hauria estat molt més fàcil que els algueresos passessin a parlar la llengua de qualsevol de les potències marineres del moment que no pas a parlar sard. No fou aquesta la sort de Càller, la qual en ser la capital de l’illa rebé la visita de les noves elits, i així causà la desaparició més accelerada del català en aquella vila.
Els Algueresos porten sent orgullosament catalans prop de 670 anys, més de dues terceres parts del mil·lenni de vida de la Nació. Han conservat la mateixa llengua, la mateixa cultura, la mateixa música, les mateixes tradicions. Aleshores, a vegades em pregunt, en què pensa qui considera l’Aran català i l’Alguer no? Crec que, amb el temps, he trobat la resposta. Pensa en una autonomia. Una autonomia, que no deixa de ser pensada espanyola. Una autonomia que no aspira alliberar el poble, que li resulta incòmode parlar de nords, de suds i de mars. Aquesta persona no pensa en el que és cert, en el que és el nostre ideal: que Catalunya va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, i qualsevol cosa que no passi per aquí és objectivament errada. No passar res per haver-se equivocat i haver escurçat la Nació a Maó en un passat. Però aprenguem-ne de l’error i si errem, que sigui per ignorància i no sigui per feblesa.
Ai d’aquells que pensen que no hauríem de lluitar per l’Alguer, perquè queden massa lluny, perquè no són com nosaltres, perquè no ens interessa…! És que deixaríeu morir un germà que visqués a l’estranger? És potser que a Catalunya no l’interessa tenir un port cèntric al Mediterrani, tenir control sobre la mar, i que França ens hagués de passar per caixa? Quins són els vostres motius?, perquè tot deixa veure que o són por, o són mandra. Renunciareu potser a València, a Palma, a Perpinyà, a Andorra, a Barcelona? I perquè us plantegeu renunciar a l’Alguer? Per què us rendiu abans de començar la guerra?
Ai, Alguer, quin greu la teva soledat! Tu, dellà de la mar, allí al lluny, sola i trista. Tu que tens la mare dada l’esquena, mirant cap al desert en lloc de cap a la mar.
