Probablement, Michel Focault i Louis Althusser poden ser considerats com a dos dels pensadors que més han influït en el discurs de les esquerres contemporànies. La decadència ideològica del marxisme, ja prou evident amb posterioritat a la segona guerra mundial –esdevingut una mena de dogmatisme escolàstic i esclerotitzat– va anar essent substituït per un altre marxisme “més heterodox”, en què els textos menys econòmics i els de joventut (dels quals el filòsof alemany en va abjurar en la seva maduresa) permetien fer unes lectures diferents. I maig de 1968 va esdevenir un punt d’inflexió en què les esquerres van trencar amb la seva tradició materialista i van abraçar teories… –com podríem definir-les?– més mil·lenaristes. De fet, sorgeix una mena de renaixement pel trotskisme, una mena de xiïsme dissident del socialisme real, un estrany empelt amb el Nietzsche més desubicat i el Freud crepuscular i una estranya fascinació pel maoisme i la seva Revolució Cultural, una maniobra política de supervivència de l’autòcrata xinès que va implicar un catastròfic caos i col·lapse social, econòmic i humà.

Tanmateix, a diferència de les revolucions contemporànies (i cal aquí reivindicar els excel·lents llibres al respecte d’Edgar Straele i Enzo Traverso) la del 68 va ser una festa. I una festa psicodèlica, amb els seus al·lucinògens, carregada de nihilismes (amb una fascinació per un terrorisme sense sentit), uns excessos retòrics, i, vistos els resultats i els protagonistes –estudiants de casa bona que no trigarien a retornar a la cleda burgesa– d’una absurda esterilitat. Com que qui això escriu té una edat i encara durant la dècada de 1980 vaig conèixer uns quants dels participants en la festa, els records coincideixen amb el bo i millor que la literatura ha aconseguit reflectir: unes discussions teòriques inacabables de premisses incoherents, certa il·lusió per un progrés retòric i inversemblant, i una realitat de reculada civilitzacional a mesura que el neoliberalisme –sovint liderat per bona part dels líders del 68– van fer la vida més difícil a la majoria, mentre s’esvaïa l’estat del benestar i els referents morals i polítics forjats durant la Il·lustració.

Tanmateix, tornem a Focault i Althusser, representants d’aquells ressons i dels pensadors més influents entre les esquerres post-68. Francesos, intel·lectuals avant la lettre, van fer una mica de pont entre el món de postguerra i l’època neoliberal. Focault, un dels pares del postmodernisme, va formular una ideologia que pretenia aplicar categories marxistes a la història i l’antropologia, i cisellant algunes idees que avui esdevenen hegemòniques entre les esquerres vigents i alternatives. Algunes de les que van fer més fortuna; el qüestionament permanent de la civilització i la cultura en general, i l’occidental en particular, el relativisme paralitzador, l’irracionalisme, i en la seva darrera etapa, considerar la dissidència sexual com a subversivament revolucionària. Focault no va estar exempt de polèmica. De fet, en els seus textos reivindicava la pedofília (a partir de la idea de la desregulació total de la sexualitat), i sense que això hagi estat provat (del tot), l’escriptor Guy Sorman suggereix, en base a diversos testimonis, i també el fet que ell també ho havia vist, les seves escapades als suburbis de Tunis a la recerca de criatures menors d’edat. Més enllà d’aquests fets, almenys documentats durant la dècada de 1960, el que sí queda recollit per escrit és la fascinació de Focault per l’Aiatollah Khomeini i els seus elogis vers la revolució islàmica d’Iran de 1979, pel seu antiamericanisme, pel seu antioccidentalisme, i perquè la religió esdevenia un poderós actor revolucionari en contra del concepte de patriarcat occidental i capitalista. Com poden observar els lectors, aquests elements d’irracionalisme identitari i multiculturalisme antioccidental són ben presents en el discurs de bona part de l’esquerra actual, així com el mil·lenarisme d’alguns activistes climàtics, obsessionats, al més pur estil talibà, a destruir aquelles obres d’art que conformen el cànon cultural occidental.

Althusser, malgrat ser un dels mentors i mestres de Focault, era més aviat un filòsof especulatiu, que havia abraçat bona part del comunisme més estalinià i que destacava, en el seu pensament, per un antihumanisme, en què l’individu no tenia marge de llibertat ni dret a la subjectivitat. Althusser va ser una estrella pel seu carisma, que no amagava una condició psicològica fràgil i bipolar. Tanmateix, parlem d’algú que no girava rodó. Malgrat tot el seu discurs a favor del feminisme i contra el patriarcat, malgrat ser conegut per la seva promiscuïtat sexual, va acabar assassinant la seva dona el 1980 (va estalviar-se la presó per un internament en un centre psiquiàtric). 

Althusser i Focault; Focault i Althusser: els fonaments ideològics de bona part d’una esquerra “alternativa”, dels quals van anar sorgint altres idees derivades: el relativisme cultural, el pensament decolonial, la dissidència sexual com a eina revolucionària, les polítiques de la identitat, i probablement el pitjor de tot: l’esterilitat del pensament que sembla haver dut a bona part de les esquerres a un carreró sense sortida, tot reduint la seva sintaxi a una estatus d’obsolescència incapaç de fer front als desafiaments socials, econòmics i culturals d’aquest segle.

Podríem continuar davant aquesta obra iconoclasta d’una esquerra desubicada al món de 2024. Un dels principals actors d’aquest conjunt d’esquerres que, en els seus orígens de la seva condició extraparlamentària (a diferència de la coherència dels anarquistes, ells sí constituïen partits i concorrien a uns comicis on no els votava, literalment ni la seva mare) eren les diverses famílies trotskistes. Si m’ho permeten, el trotskisme és una mica com el xiïsme del marxisme: l’execució del seu líder en la disputa per l’herència de Marx, davant Stalin els ha dotat d’un sentit messiànic perceptible en la seva retòrica i en el seu fanatisme. Evidentment, com constata Christopher Rufo o Douglas Murray, han fracassat políticament en l’assalt a les institucions, mentre que han apostat per nuclis reduïts, compactats i disciplinats en els moviments socials. I han practicat una de les principals tècniques polítiques de destrucció massiva: l’entrisme. Han mirat d’entrar en qualsevol entitat amb certa capacitat d’influència: partits, sindicats, organitzacions no governamentals, moviments socials… I, mitjançant una fèrria disciplina, paciència jesuítica i un granític fanatisme, si no aconsegueixen fer-se amb el control de les organitzacions, miren de destruir-les des de dins a fi de neutralitzar-les o fer-les inservibles. D’aquí que en alguns països, la pèrdua d’independència i de sentit comú d’institucions necessàries per la democràcia, han acabat per deteriorar no només les entitats, sinó la mateixa democràcia.

Allà on han tingut sort és en el món acadèmic, especialment en el món anglosaxó, on han colonitzat facultats, especialment de ciències socials i polítiques. Ho estem veient a les universitats nord-americanes, on bona part de les teories filles de Focault-Althusser: les teories del gènere, els moviments per la dissidència sexual, el decolonialisme, les polítiques de la identitat, el relativisme cultural… no només han acabat per esdevenir hegemòniques, sinó que, al més pur estil inquisició, han imposat la cultura de la cancel·lació contra qualsevol dissidència. És allà on s’han fet forts, amb discursos tan retòrics com buits de contingut. En la seva incapacitat per transformar el món material i econòmic d’acord amb paràmetres de justícia social, miren de practicar una enginyeria social de militants compromesos amb determinats preceptes polítics -que poden anar variant en funció dels interessos dels seus líders o patrocinadors–.

Tanmateix, tot plegat ha estat una victòria pírrica. Perquè les seves idees, si bé defensades aferrissadament, els ha aïllat d’una realitat on la dreta, el neoliberalisme, fins i tot el flirteig amb aquelles ideologies autoritàries de preguerra s’estan fent amb el centre del tauler ideològic, i amb els vots creixents de la societat (i qui sap amb el de les seves mares). Fins i tot amb la dels treballadors que afirmen defensar. Perquè, actualment, el llenguatge de les esquerres alternatives ha esdevingut un codi obsolet, críptic i indesxifrable que els aïlla del món real. I no semblen disposats a posar-hi remei.