Hi ha una cosa bèstia en escriure. Una pulsió, un pols entre tu i la llengua, entre tu i el que sents, entre tu i el límit de les paraules. Una pulsió que, a més, no controles tu. La condueixen els ulls del lector: qui guanyarà? A on et portarà? Què veuràs? Què sentiràs? Quin record reviuràs? Quina decisió voldràs tornar a prendre?

Escriure és anar despullat pel carrer i saber que, en qualsevol moment, et pot caure un pot de salsa de tomàquet. Millor despullat que vestit de blanc, ¿no?

Escriure és confiar en la bondat dels altres. És esperar que et miraran amb ulls afables i que t’entendran com a un ésser humà ferit que s’intenta recuperar, com un somiador, com un boig, com un visionari, com un animal, com un nen amb ganes de jugar.

Escriure és salvatge. Perquè ets un enamorat que mai sap si el seu do l’abandonarà. Escriure és solitari i a la vegada sents tanta companyia que encara no sé descriure-ho. Has de refiar-te i explicar molt bé al teu entorn que res serà mai tan important com les paraules. Que no, que cap parella podrà fer-te canviar d’opinió. Que cap amiga podrà fer-te triar una altra opció més estable o més fàcil.

Escriure és acceptar que hauràs de sortir del llit a les dues de la matinada perquè uns personatges que tens dintre del cap no paren de parlar. Perquè de sobte un poema et visita i no en té prou amb estar en bucle dintre del teu cap. Perquè veus tants colors, perceps tants aromes i sents tantes emocions que t’has de buidar, i un tros de paper sembla l’única opció sensata.

Si estimes a un escriptor, ja ho saps. Has d’acceptar la seva natura. I has de saber que són esgotadors i que mai en tenen prou. Que són de naturalesa tossuda, perquè només si ets així et publiquen (i et llegeixen). Que els hi hauràs de recordar que tenen un talent innat quasi regalat per Déu. Que hauràs d’entendre que res és més important que la seva feina, que el seu missatge, que el seu teclat, que els seus bolis i les seves llibretes i clar, que els llibres. Que no fan vacances perquè mai descanses de sentir.

I també has de saber que ningú estima tant com un escriptor. Que ningú t’observarà mai amb tanta atenció i també, has de tenir clar, que seràs una gran inspiració. No t’enfadis quan surtis a llibres, a pel·lícules, a sèries, a guions, a contes o poemes… no, t’has de sentir elogiat perquè has sabut mantenir un vaixell molt petit i lleuger surant.

Quan llegeixis, llegeix entre línies. És allà on està el que volem dir els escriptors. Un llibre, un escrit, un conte… està farcit de silencis. I és en ells, on està el missatge. On cau la tendresa, la sensibilitat, la intimitat, l’entesa entre tu i jo. L’escriptor confia en la intel·ligència innata del seu lector i se sent honrat per ser l’escollit durant aquelles estones abans d’anar a dormir, a la sala d’espera del dentista o en un avió camí a casa.

L’escriptor és un ésser escorredís amb un necessitat voraç de ser llegit, de ser vist, de ser escoltat. Quasi és com si estigués malalt i només el lector pogués sanar-lo.