La intensificació dels conflictes a Israel i Ucraïna no són casuals, sinó que responen a una lògica política circumstancial. Tant les accions recents de Jerusalem contra els seus enemics, com les campanyes anti-israelianes que inunden els campus i miren de condicionar els posicionaments polítics dels països occidentals, com les incursions ucraïneses en territori rus i l’intent de Zelenski d’arrossegar Europa a una perillosa confrontació amb Moscou tenen un horitzó concret, un intent de fer impossibles acords de pau i embolicar la situació geopolítica abans de novembre.
Per què novembre? Les eleccions nord-americanes, terriblement incertes i disputades poden regirar l’ordre geopolític mundial, els precaris desequilibris actuals i alterar profundament les aliances i antagonismes sobre les quals s’han fonamentat les darreres dècades. Les possibilitats de victòria de Donald Trump preocupen profundament les elits globalitzades, allò que podríem dir “l’establishment”. Aquesta darrera afirmació podria semblar provocadora, tenint en compte que la procedència social del president entre 2016 i 2020 és precisament la de les elits plutocràtiques. Tanmateix, no sempre tendim a reflexionar que el temps passa inexorablement i les antigues certeses muten a mesura que canvien les circumstàncies. Perquè, probablement, el Partit Demòcrata, de Clinton ençà, és qui millor encarna actualment els interessos de les elits globalitzades, amb aquella estranya combinació entre el neoliberalisme econòmic i el desregulacionisme social i moral. O, en altres paraules, seguir amb la lògica d’una ortodòxia econòmica fonamentada en un mercat (que mai no és lliure), els interessos econòmics dels més poderosos, combinat amb la desregulació moral i existencial del progressisme actual amb les seves derives sobre la identitat i l’autoodi envers la cultura occidental.
Trump fa por, no pas perquè sigui precisament un revolucionari perillós, un trotskista del rust belt, sinó per la seva imprevisibilitat. Ja tenim constància de com va anar la seva presidència: un caos, amb certa tendència a acomiadar compulsivament i sense distinció a administradors competents i incompetents. Trump, més que agenda pròpia, podríem dir que no en té, o la canvia constantment. Precisament el fet que vingui de l’establishment, acompanyat d’un ego prou consistent, fa que pugui prescindir de les seves indicacions, i en tingui prou coneixement sobre les dèries i inconsistències de les elits americanes. De fet, el neoliberalisme practicat des de l’era de Reagan no ha fet altra cosa que enfonsar el país en una decadència industrial, tecnològica, social i cultural, dissimulada per una financiarització econòmica, emparat per la (cada vegada més fràgil) hegemonia del dòlar, i on les batalles culturals d’avui semblen empènyer els nord-americans vers una guerra civil freda. En tot cas, historiadors com Gary Gerstle ja parlen de la decadència del model neoliberal, perquè és evident que els mateixos nord-americans (fins i tot els polítics republicans) s’han adonat que això de traslladar la seva indústria (i per tant, tecnologia) a la Xina, a la recerca de major enriquiment de les elits, i de la destrucció del teixit social de les classes treballadores i mitjanes, no sembla pas tan bona idea com abans. Hi ha indicis que la desindustrialització i la destrucció de les classes mitjanes està tenint un impacte brutal sobre la salut física i mental dels nord-americans, fins al punt, que segons el Pentàgon, el 77% dels joves en edat militar no disposen de les aptituds mínimes per servir a l’exèrcit, per ser massa grassos, estar massa tatuats, ser massa ximples, prendre massa drogues o tenir una mala salut mental. La pandèmia, quan fins i tot els Estats Units tenien greus dificultats per disposar de mascaretes, o veien com subministres de xips electrònics van estar a punt de col·lapsar la seva economia, han començat a adonar-se de la vulnerabilitat dels Estats Units. I que, per tant, els fonaments sobre els quals ha basculat la política econòmica i les aliances internacionals dels Estats Units, potser haurien de canviar. Allò del MAGA (Make America Great Again) potser no és un lema tan demagògic com podríem pensar, tenint en compte la situació a la qual han dut més de 330 milions de nord-americans mig segle de polítiques neoliberals i globalistes.
Pel que fa a Pròxim Orient, cada vegada es veu més clar que els fons financers de les teocràcies del Golf, que no només dominen els mercats de les principals borses, molt especialment la de Nova York, sinó que les seves fundacions adquireixen mitjans de comunicació i comencen a controlar universitats i el món acadèmic (us enrecordeu de la Qatar Foudation, comprant fins la samarreta del Barça?), cosa que explica el reforçament de l’antisemitisme derivat de les protestes pro-palestines (que d’altra banda tendeixen a normalitzar el discurs de l’islamisme i la seva agenda de destruir Israel i el poble jueu). Jerusalem pot ser acusat de moltes coses, encara que no de ximples, de manera que miren de forçar una situació militar que els posi en una posició de força en qualsevol hipotètica negociació, i l’ampliació del front vers el Líban és també una manera de demostrar als Estats Units que una victòria (o una no derrota) palestina podria comprometre la seva posició a la Mediterrània oriental (i qui sap si donar entrada a Rússia o Iran). En altres paraules, obligar a Washington a triar entre ells o Teheran, amb aquests senyors tan simpàtics que disparen contra les dones que no duen el vel ben posat. D’altra banda, l’obcecació de Zelenski d’intensificar la guerra i de comprometre l’OTAN en aquell particular conflicte originat des del moment en què Kíiv va decidir aplicar una mena d’apartheid al Donbass, busca desesperadament d’ampliar internacionalment el conflicte per tal que, ni que hi fos Trump, ja no hi hagués marxa enrere, o el que encara tem més: un acord de pau amb Moscou que impliqui cessions territorials. No importa que els ciutadans europeus ens veiem arrossegats a un conflicte perillós, contra una superpotència militar (i amb armes nuclears) que, sense arribar als pitjors escenaris, ja ha provocat una inflació elevadíssima, l’encariment dels carburants i un embargament comercial que sobretot perjudica les empreses continentals. En altres paraules, Zelenski voldria arribar a un punt de no retorn que impliquès una situació internacionalment perillosa.
Amb Kamala Harris, probablement mantindrem una situació de caos estable com l’actual, amb un model econòmic que implica la lenta decadència de les classes mitjanes, una globalització que ens empobreix i ens destrueix la sobirania i un lliure mercat que afavoreix els de sempre. I amb el creixent control tecnològic per part de la Xina, i militar per part de l’islamisme (i la gihad expansionista) patrocinada per Aràbia Saudita i els seus mariatxis. Amb Trump… ni idea, perquè es tracta d’algú, com dèiem, imprevisible. Probablement més ara, després de dos atemptats fallits i el ressentiment acumulat per tots els intents dels seus oponents polítics obsessionats amb posar-lo fora de circulació. Crec que ni ell mateix sap què farà en cas que recuperi la Casa Blanca (o li permetin fer-ho). Perquè, efectivament, encara hi ha un escenari pitjor al de la victòria de Harris o la de Trump, que és la del frau electoral. Un frau electoral que, als Estats Units, és tan tradicional com el beisbol o el pastís de carn, tenint en compte el prehistòric sistema de votació que permet, pràcticament, votar amb el carnet del Super 3, i on es registren alguns sospitosos moviments de població per tal de decantar les votacions en estats clau. Com diria el president Maragall, el drama està servit. També a nivell mundial, sigui quin sigui el resultat, amb una autoritat decreixent per part de Washington, qualsevol aventurer polític mirarà d’embolicar la troca.
