Caminen per una pista que creua un bosc jove de pins que sembla haver crescut després d’un incendi recent. Deixalles diverses s’esllangueixen amb el pas de les estacions: trossos esquius de plàstic i de llaunes de diferents colors evanescents. S’han dispersat per no haver de saludar-se i poder fer així, sols, l’inexorable trànsit al destí detrític. No és un paratge natural protegit o d’especial interès. La vegetació, el paisatge, la conservació, la neteja, la flora i la fauna; tot hi és ordinari. També els ciclistes i corredors habillats de colors aparentment manllevats a les deixalles. Hi coincidien fins fa una estona, quan era més clar.
Són aquí perquè és a prop i el trajecte en cotxe és curt, l’aparcament accessible. S’han mig perdut, s’han distret, el que sigui, i amb la caiguda del vespre el bosc es fa espès i les ombres llargues. Tenen les cames curtes d’infant i se saben vulnerables mentre els seus pares, alçant la veu per remarcar la presència llur, donen instruccions d’agrupar-se alhora que fan llambregades arreu. La fosca creix.
S’arraconen per deixar passar un cotxe ple d’adults d’aspecte sospitós que circula de pressa. Dominador del terreny, enlluernant-ho tot, eixordant per un instant tots els altres sorolls del capvespre que tractaven de desxifrar . Qui són? On van? sembla que coneixen el camí, sembla que tenen pressa, sembla que van per feina a aquestes hores i en aquest lloc.
A partir d’aquí i fins a l’arribada les llanternes del mòbil seran insuficients. Estiraran el coll per poder veure què hi ha darrere de cada obstacle. Sentiran el frec al clatell dels tentacles tenebrosos de fosca i de silenci tractant de prendre’ls pel coll i empassar-se’ls. Comprovaran una vegada i un altre que no els segueixen. No és la boscúria, el que fa por, no en tenien fins que no ha passat el cotxe. El terror ve de la certesa d’haver estat vistos i de ser observats.
A les zones periurbanes hi circulen aquells que no volen ser vistos però volen veure; hi aguaiten els depredadors humans. Esquerps que s’escapen de pobles i ciutats amb massa veïns, massa serveis i llocs de trobada. No volen que ningú els reconegui ni pugui deduir-ne les rutines. Sempre en porten alguna de cap.
Els possibles testimonis molesten cada vegada més als aguaitadors que, si poden, acaben vivint en emplaçaments furtius: cases, casotes i barraques amb petits terrenys i pocs veïns. Construccions de tot tipus, sovint bàsiques i sovint auto-construïdes, prou a prop per abastir-se fàcilment i alhora prou clandestines, originalment ideades per passar-hi temporades curtes de vacances i descans en família.
Abans d’això, aquests llocs sense història ni massa sentit foren boscos i camps que algun espavilat va aconseguir de parcel·lar perquè pobres i rics hi construïssin desordenadament i sense permisos el seu petit espai de llibertat lluny de Moloch. Refugis precaris de les urbs industrials del segle XX, amb els anys esdevinguts centres d’operacions de tot tipus de malfactors.
