Es preguntava l’Andreu Barnils, al seu article dominical de Vilaweb, com era possible que ERC lliurés la Generalitat als artífexs del 155 gratuïtament, a canvi de res. “En política es pot fer de tot, menys el ridícul”, que deia Josep Tarradellas, president a l’exili i un d’aquell exèrcit de personatges rellevants distanciats d’Esquerra Republicana després de dècades d’incomprensió. Tot examinant la història de la darrera dècada, tot considerant allò que ha fet i que ha transcendit en els darrers mesos, diria que ERC, aquest cop, ha anat més enllà del ridícul.
Des de la meva mirada d’historiador, la pregunta més pertinent sobre qualsevol fenomen és la que gira al voltant del “per què”. Tanmateix, malgrat les múltiples teories conspiratives que explicarien aquest regal a fons perdut de les institucions catalanes (la infiltració policial, l’extorsió del CNI respecte secrets inconfessables dels líders, pactes per desviar la repressió envers els competidors polítics) o les emocionals (acte de despit dedicat a perjudicar a Junts, complex d’inferioritat / superioritat) jo miro de concentrar-me en les més racionals. Les que podrien permetre treure’n rèdits tangibles o intangibles. I no me’n surt cap.
Al llarg dels darrers anys he mirat de seguir la construcció del discurs ideològic del partit, que per cert, compta amb un laboratori d’idees molt interessant i productiu –la Fundació Irla–, que publica amb regularitat una revista prou bona –Eines per a l’Esquerra Nacional–, així com un conjunt de publicacions d’alguns polítics i d’ideòlegs afins. I és així com hem pogut assistir a la progressiva deriva d’allò que seria una esquerra relativament socialdemòcrata amb tocs de social-liberalisme, vers a l’assumpció incondicional del discurs woke, provinent molt especialment del que seria el Partit Demòcrata nord-americà, això com uns elements d’ordoliberalisme germànic (gestió privada dels serveis públics, desconfiança respecte els treballadors públics, impostos baixos), acompanyat de praxis inequívocament neoliberals (la nova gestió pública a l’escola que resulten pràctiques de privatització desacomplexats) així com certs tocs gramscians de mirar d’assolir l’hegemonia ideològica i cultural a partir de colonitzar els mitjans públics, aconseguir infiltrar-se en els privats i apartar les veus dissidents.
El resultat, l’hem pogut veure clarament: una incompetència absoluta en la gestió que ha comportat, a tall d’exemple, enfurismar els mestres, enfurismar els metges, destruir la policia, promocionar una mena d’alts executius/funcionariat en el sottogoverno caracteritzats per cert despotisme i insensibilitat laboral, dosis elevades d’arrogància intel·lectual, així com la generalització d’errors no forçats que han propiciat un descrèdit polític traduït en la caiguda generalitzada pel que fa a vots, deserció de militants i descomposició interna. A tot això s’afegeix que la seva deriva ideològica (la importació ideològica dels debats acadèmics nord-americans al voltant del pensament decolonial, la interseccionalitat, la qúestió trans, l’assumpció acrítica dels Objectius de Desenvolupament Sostenible) els ha anat aïllant d’una base social més enllà de l’endogàmic món universitari i de l’activisme social, i els està alienant d’allò que realment són classes populars. Unes classes populars, que per cert, s’estan passant amb armes i bagatges vers el nacional populisme o l’abstenció.
I és una llàstima, perquè si hi ha alguna cosa que li havia funcionat bé a ERC havia estat tradicionalment una àmplia xarxa de poder local, especialment a municipis petits i mitjans, on un exèrcit de regidors i alcaldes competents, connectats a la realitat i d’administració exemplar (sovint en base a la gestió directa i honesta dels serveis públics) els podria haver fornit de quadres aptes per a l’expansió i les bones pràctiques de govern. Tanmateix, per dir-ho d’alguna manera, l’orientació política dels republicans ha quedat segrestada per personatges, posem per cas, de l’estil de Tània Verge –la gran importadora del wokisme anglosaxó alienant–, o gestors de l’estil González Cambray, un d’aquests comptadíssims casos de cessament per incompetència manifesta, fruit de l’arrogància i la incomprensió respecte a la societat on viu, les seves necessitats i aspiracions.
Ara bé, fixeu-vos que encara no he parlat d’independència. La cosa és que, des del moment en què el partit va quedar en mans d’Oriol Junqueras, es va posar l’accent en la gestió del dia a dia (que és allò on el fracàs ha estat més estrepitós). Ara bé, allà on s’ha produït aquesta estranya immolació a la qual hem assistit en aquests darrers anys ha estat en el seu capteniment pel que fa a la raó principal de ser d’un partit gairebé centenari, una institució pròpia del país: la sobirania. No només es va tractar de l’escassa consistència personal que van mostrar els seus líders durant les jornades de setembre i octubre de 2017. Es podria arriba a comprendre, des d’un punt de vista humà, que hi hagués un nombre important de dirigents que no estiguessin, per por, a l’alçada de les circumstàncies. Tanmateix, han tingut manta ocasions per redimir-se dels errors i inconsistències d’aquells dies clau, i no només han persistit en l’error, sinó que se n’han vantat. Van poder investir president Carles Puigdemont en les primeres setmanes de 2018 per exhibir determinació davant d’un poder espanyol més espantat del que podríem creure. Van tenir l’ocasió d’exercir d’independentistes desobeint algunes de les periòdiques sentències a la carta que anava marcant la ultradreta (la de debò, no pas la de les declaracions innòcues de l’alcaldessa de Ripoll), i no només van acotar el cap, sinó que hi van participar amb entusiasme (recordem com van actuar durant la farsa de l’acusació contra Laura Borràs, o com d’emprenyats es van posar el dia que el president Puigdemont es va fer fonedís el dia de la investidura). Han tingut el poder per fer gestos significatius (desobediència), simbòlics (generar conflictes protocolaris amb les autoritats espanyoles o declaracions dures) i pràctics (ignorar els advertiments de Madrid)… i res!, absolutament res. El silenci i la inacció més absoluta, mentre que una pèssima gestió anava deteriorant la Generalitat, uns mitjans públics anaven convertint-se en una barreja de No-Do / catequesi woke, i la policia catalana en una mena de milicians de Vichy.
Amb aquest lliurament gratuït de les institucions catalanes als seus enemics, ERC ha protagonitzat una estranya immolació. Amb l’espectacle de les lluites internes per aconseguir el control de les runes fumejants en què les ha convertit l’actual direcció, han acabat de generar un lamentable espectacle entre La Fura dels Baus i Paco Martínez Soria. Ja només falta convidar els responsables del compte de twitter d’ “apunyalòmetre” al seu Congrés de tardor per registrar les estadístiques d’apunyalaments que s’han produït i es preveuen en un espectacle que, al més pur estil reallity show convindria que fos transmès en directe (ben segur, multiplicaria l’audiència de l’ensopida Copa Amèrica).
Malauradament, tot es trist, molt trist, que un partit centenari pugui acabar d’aquesta manera. Tret que els independentistes de debò se’n facin amb el control. Tots els partits independentistes són necessaris, també ERC. Ara bé, la qüestió és que hi exerceixin com a tals.
