Què és un poeta nacional? Probablement no existeix una resposta objectiva ni precisa, malgrat que cada literatura sense complexos els sap reconèixer. Al meu parer, un poeta nacional necessàriament ha de presentar quatre característiques: ha de permetre connectar l’experiència individual amb l’esperit col·lectiu; ens ha d’acompanyar en moments transcendents, de caràcter públic o privat; ha de representar el zeitgeist, o l’esperit de l’època en què s’emmarca; i finalment, ha de transcendir les generacions, el seu missatge no pot caducar amb el temps perquè va directa a l’ànima comuna d’una nació. La literatura catalana en posseeix uns quants, d’aquests poetes, que ens acompanyen en manifestacions, en funerals, en casaments o en moments importants de la nostra vida: Jacint Verdaguer; Joan Maragall; Salvador Espriu; Miquel Martí i Pol; i, per descomptat, potser el més tràgic de tots, Joan Salvat Papasseit.

Enguany se celebra el centenari de la seva mort prematura –per tuberculosi– a trenta anys. És un any dedicat al poetat (juntament a un altre de la Champions de la nostra literatura, Vicent Andrés Estellés), i comissariada per Ferran Aisa, que juntament amb Remei Morros, són els historiadors que més i millor temps han dedicat a l’estudi d’un poeta, encara avui, incòmode per a l’establishment del nostre país. En un temps i en un país que no resulta massa respectuós amb la cultura pròpia (ni amb la cultura en general), Salvat emergeix de la més absoluta pobresa, amb les pitjors cartes d’entrada (orfe als set anys, començant a treballar en els més variats oficis a partir dels tretze), i tanmateix, com bona part dels escriptors del seu temps, practica un autodidactisme il·lustrat que, sense formació universitària, i entre tertúlia i les classes nocturnes de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, és capaç de dotar-se d’una cultura que avui seria envejable per als nois i noies acabats de graduar de la universitat. No en serà pas l’únic, ni tampoc excepcional per a l’època. Stephan Zweig, a les seves memòries, descriu amb precisió aquest esperit del temps en què els joves i adolescents de Viena, Praga, París o Barcelona viuen una bohèmia (rosa i negra) des de la qual són capaços d’oferir grans obres i grans carreres a les respectives literatures. I poca broma!, aquest espai és el viver d’altres grans escriptors coetanis com Alfons Maseras, Joaquim Folguera, Joan Alavedra, Emili Junoy o J. V. Foix, al voltant de precàries redaccions, de revistes perseguides, tancades o censurades per la monarquia espanyola, excés d’entusiasme i algun suport extern. Això volia dir també excel·lents connexions internacionals que permetia participar dels corrents avantguardistes i que feien de la literatura catalana una de les més interessants i modernes del continent.

I vet aquí que Salvat –considerat un dels principals poetes avantguardistes europeus– enceta una fulgurant i curta trajectòria poètica en què passa de les formes més modernes a les més tradicionals (tot fent un viatge invers al de bona part de poetes de l’època). O, com considerava Joan Fuster, l’ús d’unes formes noves en el que esdevindria més estètica que ètica. Perquè en el fons, amb aquest poeta barceloní que havia desvetllat, ja d’adolescent, l’admiració d’Eugeni d’Ors o Josep Pla, potser només buscava certes dosis de subversió per a crear allò que l’ha convertit en un poeta nacional: un realisme poètic de la quotidianitat. Tornant a Fuster “sovint, ‘avantguardista’ era una etiqueta fàcil en aquells moments agitats de la Primera Guerra Mundial (…) Salvat va intentar assimilar-se a unes quantes de les modalitats expressives (Marinetti i Apollinaire) que després d’aquella guerra van posar-se en circulació i de moda en les literatures occidentals. Més aviat sembla que el que buscava era la subversió” perquè “ els poemes de Salvat neixen de la joia, prediquen la joia. És una poesia de vivències, més que no pas una poesia de retòrica”. Qualsevol realitat de la vida quotidiana, per banal o sòrdida que pugui semblar, Salvat la converteix en una poesia, clara i diàfana. Malgrat que ha tingut una experiència difícil, entre la paret de la pobresa i l’espasa de la malaltia i una fràgil salut, Salvat sempre està disposat a convertir qualsevol fet, reflexió, sentiment o circumstància en material poètic. “Tot l’enyor de demà” és un d’aquests poemes clàssics de la literatura universal que tot estudiant hauria de memoritzar, perquè ens parla de la vida i la mort amb una naturalitat desconcertant.

I, pel que fa a la poesia amorosa i eròtica, resulta probablement un dels millors poetes del segle XX. Qui potser millor ha sabut cantar l’amor en tota la seva dimensió més sensual que espiritual. En un país acomplexat, caldria recordar que la seva poesia amorosa és equiparable o superior al del seu coetani Rainer Maria Rilke.

Tanmateix, i malgrat els esforços de persones com Ferran Aisa, Remei Morros o Jordi Martí Font (que s’ha dedicat a reeditar de manera sistemàtica la seva obra a Lo Diable Gros, literalment, amb una sabata i una espardenya), malgrat aquest any del centenaris, Salvat continua esseny menystingut per la crítica i per les institucions. Per què? Malgrat ser un poeta nacional, sempre ha resultat incòmode. Primer, els orígens proletaris. Segon, l’anarquisme filosòfic al qual s’adscrivia. Tercer, la seva adhesió inequívoca a l’independentisme. Tots tres, pecats que no semblen perdonar-se pels guardians de l’ortodòxia que dominen (incomprensiblement) el cànon català (i que ja impliquen una mena de condemna post-mortem de l’Audiència Nacional de la cultura i els mitjans controlats des de Madrid i les seves sucursals barcelonines. Malgrat que Salvat va ser llargament reivindicat pels seus amics i coetanis, especialment durant la República, la seva reivindicació no va provenir del món acadèmic. Fins i tot, un dels que millor el van estudiar, Joan Fuster, no deixava de ser un outsider marginat coetàniament per les institucions, mentre posaven bombes a casa seva (i continuen posant-ne, a la seva figura, també post-mortem). La reivindicació del gran poeta va venir, primer pels músics de la Nova Cançó (amb extraordinàries versions dels seus poemes a càrrec de Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Ovidi Montllor, Toti Soler, Ramon Muntaner o Xavier Ribalta) i dels professors de català dels instituts, especialment a les dècades de 1970 i 1980 (en una època en què es feia literatura a les classes i es feien llegir llibres i autors de debò). 

Tanmateix, en aquesta nova medievalitat illetrada, en aquesta època de contramemòria històrica i oblit decretat d’aquest Règim del 78, Salvat va essent sabotejat. En un país normal, un poeta d’aquestes característiques hauria de comptar amb un centenar d’escoles, instituts i biblioteques amb el seu nom. No hi hauria d’haver cap carrer de cap ciutat important sense la seva presència al nomenclàtor. De fet, ja fa dècades que els veïns del barri de Santa Eulàlia de Vilapiscina (el meu) volen recuperar el nom a la plaça que duia el seu nom durant la República, i que el franquisme va imposar (i la Transició va continuar): Virrei Amat (un “pinxo” botifler virrei del Perú del segle XVIII que es va enriquir mitjançant el robatori i la corrupció). Una petició reiteradament negada per tots els consistoris democràtics.

Per acabar-ho d’adobar, en les lectures obligatòries del batxillerat, una de les que tenia una presència més justificada, “El poema de la rosa als llavis”, decau ja per sempre, tenint en compte que les autoritats educatives han considerat que ja no cal que els alumnes d’ensenyament mitjà puguin gaudir de Lamborghinis literaris, i s’hagin de conformar amb vés-a-saber-què, això sí, convenientment embrutat de graffitis, o llibres fàcils d’adolescents impregnats de catecismes woke. Salvat Papasseit és un poeta nacional. I només per això, llegir-lo i reivindicar-lo ja és un acte de resistència.