Barcelona és bruta i bruteja. Barcelona cada dia és menys catalana. Barcelona és plena d’estrangers que no entenen absolutament res del que estan veient; són gents foranes, estranyes i dissolvents, que no tenen cap mena de dret sobre la terra que trepitgen. Barcelona es va prostituint a cada racó: es ven a trossets, a poc a poc. Els nadius se la venen i els forans l’arrepleguen, àvids d’usura. Les glòries catalanes de la ciutat d’antany resten en tant que decorat—una talment una carcassa d’ànima somorta. Gairebé no se’n salva cap racó de la ciutat. Culpem el globalisme neoliberal dels nostres mals. Tenim raó, en part. Algunes coses i gents d’aquest globalisme ens han possibilitat d’elevar-nos una mica i de conèixer alegries que els nostres ancestres, esclafats per una realitat adversa, no podien ni ensumar. Oblidem de culpar el colonialisme espanyol que durant més de tres segles ha subjugat Barcelona i la nostra pàtria, tot en intentant de minimitzar-la, empobrir-la i desnacionalitzar-la. Ho han intentat tot, per tots els mitjans. Ara sentim que, després de repressions brutals, estan tenint èxit gràcies a la demografia i al capital. Novament, ens hem de refugiar al mas, hem de confiar en el rerepaís—tan trinxat com Barcelona—i hem d’aixoplugar-nos als marges i les xarxes del sotapaís…
Amb tot, hem d’estimar Barcelona. Amb bogeria.
Els nadius hem de passejar per les Rambles. Les hem d’admirar. Hem de conèixer i sentir la història a cada cantonada—perquè aquest passat se’ns ha de fer present en qui som i en el que fem. Podem plorar per la situació actual, però l’agre lament no ens permetrà de capgirar la situació. Hem d’estimar el que hem perdut i hem de somiar amb poderosa amor el que vindrà. Hi ha d’haver l’esperança de saber que el que avui és irremeiablement perdut per culpa dels espanyols, del globalisme, i de la nostra pròpia usura, retornarà. No és una esperança d’ase, vana i cega. És una esperança de l’acció—la que afaiçona nous futurs. Un català a les Rambles ja és un acte de reafirmació: és el manifest necessari que existim i que encara som senyors de la nostra terra. Tot català hauria de caminar sempre, altiu i orgullós, en la terra que li pertany. L’amor amb bogeria és caminar així per les Rambles un dia qualsevol d’agost amb la terregada de NPCs i bugmen que poblen i arrasen l’esperit del poble en el cor de la nació.
Els catalans dempeus hem de ser també al cor de la bèstia, a la plaça de Sant Jaume. Centre del poder català sobirà d’antany, avui és la fortalesa del poder colonial espanyol a Catalunya. Entre 2018 i 2024 el col·laboracionisme nostrat va donar-nos el Vichy Catalán liderat pel nostre estimat Mariscal Torra. El Vichy Catalán va ser el terme encunyat per servidora que defineix un fictici poder independent, nodrit fortament per una pulsió nacionalista, però que en realitat solament vol tapar el col·laboracionisme dels nostres amb l’ocupant—tal com va ser el cas de la França del Mariscal Pétain i el seu govern de Vichy.
Però ara el Vichy Catalán ha estat enderrocat.
La tercera hora zero dels catalans el 2017, la derrota de les forces separatistes, i la consegüent desmobilització i abstenció electoral han permès que Salvador Illa hagi estat entronitzat virrei de la Catalunya neoautonòmica. La ficció del poder independent s’ha esvaït, gràcies a Déu. La pulsió nacionalista que sostenia aquesta ficció letal ha estat substituïda per l’espanyolisme del “govern per a tothom.” El col·laboracionisme dels nostres s’ha transformat en govern directe de l’ocupant—emprant, encara, una barreja de nadius i colons. En les cendres del Vichy Catalán ha nascut el Rexisme. Salvador Illa encarna Léon Degrelle i les baixíssimes arts del col·laborador que alhora és ocupant descarnat. Som davant una nova etapa de la nostra derrota. És possible que molts compatriotes lamentin l’escombrada dels nostres collabos dels partits processistes. La manipulació i abús que el Vichy Catalán feia dels nostres sentiments i emocions ens mantenien en la letargia i l’engany més nocius. Ara el virrei Illa, una persona profundament intel·ligent, autoritària i dissolutiva, bastirà el nou ordre del Rexisme català. No pocs collabos del Vichy, com hem vist, han passat a nodrir les files del nou Rexisme. Aquesta claredat ens permet—o ens ha de permetre—de redreçar-nos i de construir una resistència positiva contra les forces ocupants i botifleres de la nostra pàtria.
Davant la Casa de la Ciutat i el Palau de la Generalitat, el català dempeus, a despit de la seva ocupació bastarda, ha de saber-se amo i senyor d’ambdós edificis, d’ambdues institucions. No són els “governs per a tothom” que el Rexisme que parasita tots dos governs, local i nacional, proclama falsament. Són els governs dels catalans, els de Barcelona i els de la nació tota. Hi tenim dret, és nostre i de ningú més—per molt que ara sigui en mans de l’enemic.
Perquè som el partit de la il·lusió i l’alegria, hem d’estimar Barcelona tal com és avui—amb tota la tristor i pena del món. Al mas i al sotapaís hem de cultivar aquesta alegria encomanadissa. Hem de forjar el retrofutur. Hem de passejar per la terra que posseïm, a Barcelona, enmig d’un decorat d’usura globalista i d’espanyols colonialistes, amb mals actors forans emprats per dissoldre’ns com a poble. Semblantment, podem utilitzar alguns d’aquests NPCs de l’allau globalista per desvetllar aquesta alegria. Com que estimem Barcelona amb bogeria, somriurem, admirarem el nostre passat que és tothora present. Serem feliços per una esperança resistent que se sap senyora de la pàtria, encara avui. Els catalans som l’únic futur que Catalunya té.
