Acabo de tenir la visió. He albirat el guió de la pel·lícula i diversos desenllaços possibles.
Sé com envelliràs. Les arrugues que ara se’t dibuixen al voltant dels ulls es faran més fondes i et sortiran taques pel sol. Els cabells se’t quedaran tots blancs i acabaràs necessitant ulleres. Unes ulleres que et quedaran bé i seran de pasta i sempre tindràs brutes. Pel que fa al caràcter potser se’t tornarà més dolç, si et creus mereixedor de ser estimat, potser més agre i derrotista, si et passen moltes més desgràcies.
He imaginat la cara dels nostres fills perquè segur que sortirien guapos i d’ulls enormes, qui sap si clars. Són dos nens i, com sempre, un surt més a la teva família i l’altre surt més a la meva. Ens plantegem tenir un tercer, però ens adonem que seria per fer feliç al teu pare i prenem la sabia decisió de deixar-ho estar. El meu cos, ja donat una mica de si, ho agraeix.
Vivim a Barcelona i els caps de setmana de fred pugem a esquiar. Vas intentar que a mi també m’apassionés l’esquí, però hi ha coses que han de venir de bressol. Així que em quedo llegint, no em cal fer l’esforç de vendre’t que soc una persona que no soc: llegeixo, parlo, menjo i escric i així en un bucle infinit.
Desenvolupem aquell llenguatge propi de les parelles autèntiques. Tenim les nostres bromes i ja parlem amb el “te’n recordes de quan…” i tu em dius “que no, que no! Que esto no fue así que lo que pasó fue que…” i poso els ulls en blanc i penso “el que tu diguis” però sé que la que té raó soc jo.
Penso en la dona que he pogut ser al teu costat. Fidel i bona consellera i amb molta mà dreta. Amb tu vaig decidir tenir paciència i he “sabut portar-te”. Tu vas ser l’escollit. D’entre tanta palla per fi vaig trobar la meva agulla i la que vaig enfilar per cosir un tapís únic i preciós que un dia vaig decidir que només teixiria una vegada a la vida i que seria per a tu.
Els desenllaços són diversos: un divorci per culpa d’una infidelitat (el nou objecte de desig sempre és més jove) o una mort d’aquelles traumàtiques (un càncer fulminant o un accident de tràfic terrorífic). Però també hi ha la possibilitat d’un final feliç: tu i jo agafats de la mà, asseguts en un balancí imaginant que hagués passat si no ens haguéssim conegut mai. Al cap de trenta anys i de molts quilos de paciència som capaços de sentir-nos orgullosos de les nostres vides compartides.
Però de moment, et veig arribar amb un somriure de gairell i m’abraces confiant que el meu cos sabrà correspondre a la forma del teu. I de sobte, no sé com t’ho fas, la visió se m’esborra i només paro atenció en els teus comentaris i bromes i, agafada per sorpresa, la vida em sembla més lleugera. Somric i em rendeixo, llenço el guió escrit per les meves pors i decideixo improvisar.
