Pocs deuen saber que això dels Còctels Molotov és una aportació finlandesa a la història militar. Corria el 1939 i, després que la Unió Soviètica sota el comandament psicopàtic d’Stalin pactés amb Hitler el repartiment de l’Europa oriental, va decidir actuar com fan els imperis: expandir-se a costa de la sobirania de les nacions petites. I, després d’annexionar-se les repúbliques bàltiques i de repartir-se Polònia amb els alemanys, li va tocar el torn a Finlàndia, una república que va aprofitar la revolució russa per espolsar-se els ocupants. Tanmateix, els finlandesos no van acotar el cap, i es va enfrontar en un conflicte intens contra un enemic infinitament superior en recursos, soldats i armaments. És el que es coneix com la Guerra d’Hivern (1939-1940), un veritable combat entre David i Goliat. Una guerra molt desigual en què, pel que fa a soldats, els soviètics multiplicaven per dos els finlandesos; pel que fa a avions, per trenta-quatre; i pel que fa a tancs, els soviètics els superaven per 200 a 1. Tanmateix, com em va dir una vegada una mestra sindicalista de Seinäjoki, al centre del país, no subestimis mai el que pot fer un finlandès amb un parell d’esquís i una ampolla de vodka. En grups reduïts, en el més cru de l’hivern, combatents finlandesos van posar a la pràctica estratègies de guerrilla en què emboscaven els carros de combat que, amb el dipòsit de benzina exposats, eren vulnerables a bombes artesanals incendiàries a còpia d’una barreja d’alcohol, resines i combustible. L’anècdota que li va donar el nom a aquest artefacte fàcil de fabricar es deu al ministre d’afers exteriors Viatxeslav Molotov (l’artífex del pacte germanosoviètic amb els nazis) quan es va adreçar per ràdio als finlandesos durant els primers bombardejos. El polític afirmava que no estaven llençant bombes contra la població, sinó menjar. L’exèrcit finlandès va respondre, irònicament, que “si ells posaven el menjar, nosaltres hi posarem els còctels”. I així va quedar. Ara bé, els finlandesos no van ser els primers. Sembla que a la guerra civil els milicians republicans i anarquistes, en clara inferioritat armamentística, van ser els primers a fer-los servir contra els feixistes espanyols.

Si avui parlem de còctels Molotov, no és pas per fer lliçons d’història (o potser sí), sinó per recordar que una anècdota de la festa major de Granollers ha esdevingut un incident en què els repressors franquistes, emparats des dels seus tribunals i les agrupacions policials ja estan reclamant un nou Altsasu. Òbviament, i com ens recordava l’antropòleg Manuel Delgado, aquesta activitat lúdica forma part del que serien les protestes soterrades inherents a tota festa i manifestació popular, que no va més enllà de la protesta simbòlica en un espai –la festa– de subversió controlada. I el fet que es canalitzi en aquests formats i espais demostra precisament la seva innocuïtat. El problema no són ni els infants, ni els còctels de joguina, ni els espantaocells uniformats contra qui llençar artefactes simbòlics. El problema és Espanya i el nacional-constitucionalisme, o en altres termes, la pervivència del Règim del 39 en tota la seva esplendor a còpia de togues, uniformes, rojigualdas i propagandistes: el facherío nacional i els indispensables col·laboracionistes colonials.

Perquè si hi ha algun problema que expressa la falsa polèmica d’aquests dies no té res a veure amb els organitzadors dels tallers, sinó perquè precisament que la policia sigui objecte d’escarni públic té a veure amb un evident divorci entre les forces (suposadament) de l’ordre i la ciutadania De la mateixa manera que en els règims d’apartheid els uniformats són percebuts com a una amenaça, a la Catalunya de 2024 el crèdit que poguessin tenir els diversos cossos policials ha quedat reduït de manera molt significativa entre una bona part de la població. Probablement entre la majoria de catalans, entenent el col·lectiu com aquell nascut i arrelat al territori i que fa servir la llengua habitualment, i que després de set anys de repressió continuada i modulada amb intensitat diversa, es veu atacada, no pas defensada, per la policia. Com els negres dels suburbis als Estats Units, això sí, amb la indiferència i/o l’hostilitat d’una opinió pública espanyola intoxicada per la premsa (o perquè en el fons, el nacionalisme banal hispànic duu incorporat l’anticatalanisme com a ingredient essencial).

Ho vam poder comprovar el passat 8 d’agost i l’operació Gàbia. 34.000 ordres de detenció pendents (d’assassins, traficants d’armes, persones i estupefaents, de maltractadors violents) i es tanca tot Catalunya i es mobilitzen més de 600 agents per defensar un president, cap de l’oposició al Parlament actual, que en sa vida no té ni una multa de trànsit, amnistiat, perseguit per l’obsessió personal d’uns jutges que es neguen a complir una llei. Com pot ser respectada una institució que presenta un capteniment com aquest? O la manera de tractar a un dissident com Pablo Hassel, especialment si ho comparem amb la permissivitat amb l’extrema dreta?

Malauradament, la cosa ve de lluny. A les manifestacions contra la presència borbònica a Girona (en recordo algunes amb 50 manifestants) en què, al més pur estil rus, s’encapsulava la protesta i la presència policial multiplicava per dos o per tres els participants (bàsicament activistes que coneixem tothom i són completament inofensius). O el llançament de gas pebre contra les escasses desenes de persones al parc de la Ciutadella. O multitud de manifestacions amb una brutal repressió contra independentistes, o antiglobalització que contrasta amb la permissivitat de la violenta ultradreta (especialment la que durant la Hispanitat es dedica a agredir vianants). Caldria recordar la impunitat amb què el club de la Plaça Artós va arribar al punt d’irrompre violentament en una escola plena de nens), o com grupuscles de la ultradreta es van dedicar a vandalitzar propietats públiques i privades durant les primeres setmanes d’octubre.

Podríem dir… hi ha racisme entre els cossos policials? Efectivament s’han produït alguns casos d’agents que han agredit persones de minories racials. Tanmateix, quan s’han investigat aquests episodis, la cosa sovint ha acabat amb sancions dures contra els uniformats. Tanmateix, no em consta que això s’hagi produït quan les agressions s’han perpetrat contra independentistes (els violents repressors de l’1 d’octubre van ser els primers a ser amnistiats), o fins i tot quan s’han produït algunes discriminacions lingüístiques. Això significa una cosa terrible. Bona part de la policia (potser cada vegada més) són el braç executor del règim… del règim de 1939, perquè és obvi que aquest es fonamenta en el manteniment d’un ordre en què la repressió contra la dissidència (molt especialment contra la dissidència nacional) és estructural.

És obvi que aquest Parlament hauria de tenir entre les seves prioritats una comissió parlamentària dedicada a analitzar aquest capteniment discriminatori contra la majoria de la societat catalana. Perquè, efectivament, malgrat els esforços del propagandisme oficial de fer veure que l’independentisme recula, la realitat és que l’independentisme és l’opció majoritària entre els catalans (és a dir, aquells que s’identifiquen nacionalment com a tals i fan servir habitualment el català, i per tant, constitueixen un Grup Objectivament Identificable). Quan un col·lectiu nacional és sistemàticament reprimit (o els seus agressors són protegits) per qui hauria de vetllar per la seva seguretat, això vol dir que no es tracta ben bé d’una policia, sinó d’unes forces repressives i/o colonials.

Guàrdia Civil i Policia Nacional tenen una història sòrdida al darrere. Els Mossos havien aconseguit projectar una certa imatge de professionalitat i neutralitat, allò que resulta una condició necessària per avaluar la qualitat democràtica d’una societat. Tanmateix, la direcció política dels darrers anys, amb la promoció dels elements monàrquics i la persecució dels més professionals ha empès el cos vers una dinàmica de deteriorament institucional. L’opció d’obeir ordres de tribunals amarats d’odi contra els catalans en comptes de defensar la població que actua cívicament ha esdevingut suïcida per al cos. Alguns diran que per possibilitar la supervivència d’un cos en el punt de mira de les forces obscures del borbonisme (és a dir, la continuació del franquisme per mitjans monàrquics), tanmateix el que està aconseguint és convertir la policia catalana en un cos zombi, una entitat perillosament desacreditada. James A. Robinson i Daron Acemoglou, en el seu clàssic “Per què fracassen els països” assimilaven l’èxit de les nacions en base a la qualitat de les seves institucions. I el que hem trobat és que Espanya, per afeblir la nació catalana ha decidit procedir a una degradació deliberada i programada de la policia pròpia. I ho està aconseguint. Resulta estúpid que l’opinió pública es fixi en uns còctels Molotov de drap i un ninot amb gorra. Caldria, més aviat, fixar-se en el que està passant amb la policia i fer-se la pregunta clau: per què? Precisament la independència és la millor manera de revertir aquesta perillosa situació. Al cap i a la fi, la policia té l’obligació d’estar al servei de la ciutadania, i no pas al de magistrats amarats d’odi i racisme contra un col·lectiu nacional.