La nostra Nació és gran, i no em refereixo només en un sentit romàntic, sinó també en un sentit purament físic i material, de fronteres.
Qualsevol indepe sap la frase “de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó” que, pel nostre gust és massa escurçada i ha de ser “a l’Alguer”. Aquesta fraseta, gairebé rodolí, marca d’una forma prou esquemàtica i graciosa els límits d’una cosa que nosaltres anomenem Nació, però anem a filar més prim.
Aquests territoris són on els catalans hi som autòctons, la terra on la cultura catalana n’és pròpia i on encara hi perviu en major o menor mesura.
D’aquesta forma reclamem la Franja. Reclamem les fronteres d’on som propis i d’on la nostra gent s’hi ha establert, independentment que algunes comarques de ponent estiguessin a cavall entre el Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya. D’igual forma no reclamem Terol. Terol fou durant un llarg temps catalana, ja que en fou repoblada per nosaltres. Però, tristament, forem exterminats durant la guerra dels segadors a tota aquella zona. Per això les reclamacions a Ponent acostumen a ser municipi a municipi, ja que a l’Aragó hi convivien tres pobles, el català, l’aragonès i el castellà.
La mateixa situació fou la de València. El Regne crat per voluntat del Rei en Jaume, fou poblat en la seva part oriental per catalans i la seva part occidental per castellano-aragonesos, dos pobles diferents amb les seves llengües i cultures. A més, hi restà una gran part de població àrab-morisca.
Sovint es diu que València era mestissa i jo em reafirmo ben alt dient que qui us digui això menteix. València fou un regne amb més d’una nacionalitat, sí, però una fou exterminada i les altres dues no es barrejaren entre si.
L’existència del Regne de València és important per a la nostra història, sí, rotundament. Però les fronteres imposades per conquesta no són les de la nostra Nació.
El nostre nacionalisme és un nacionalisme defensiu. Volem protegir la nostra Nació, la seva llengua i la seva cultura, no aspirem a la conquesta ni a l’opressió, ja que aquestes són pròpies del nacional-feixisme.
D’aquesta forma m’atreveixo a dir que hi ha una València i una “Valéncia”, hi ha els valencians i els “valencianos”, ambdòs de nacions culturals diferents, I els nostres evidentment, són els valencians.
Reclamar terra fins a Ademús incloent les fronteres actuals de la Comunitat Valenciana és sobreposar-se a les reclamacions de la nació aragonesa o la castellana, és injust i il·lògic i desacredita el nostre nacionalisme.
Els xurros són castellans (o, si filem prim, aragonesos) que tenen dret a dir que són “valencianos”, però que no en tenen cap a dir que són valencians. Els valencians han viscut vinculats a la cultura, la llengua i la història catalana; en canvi els “valencianos” ha han fet des de la folclorització i han mirat sempre a Madrid o Saragossa, són dues cosmovisions diferents d’un mateix territori. Malgrat això gràcies a la tasca dels intel·lectuals nostrats sabem molt bé on comencen i on acaben les nostres fronteres.
Ni un pam més, ni un pam menys, volem allò nostre i hi moririem si fa falta sabent que la nostra causa és justa.
EL NOSTRE ÚNIC CRIT,
EL NOSTRE PRIMER CRIT,
EL NOSTRE DARRER CRIT,
REPÚBLICA CATALANA,
PAÏSOS CATALANS!
