Un dels grans enigmes de la literatura catalana actual es troba al voltant de la veritable identitat amagada rere la Psicòloga del Born. La protagonista fictícia de la saga de novel·les és, teòricament, una psicòloga argentina de metxa curta, que fa servir el sexe i la violència (és a dir, el poder) per defensar els seus interessos particulars, i ja de pas, per perpetrar actes de justícia poètica contra els remenadors de cireres locals i globals. És, en altres paraules, una anarquista perillosa dedicada a desmantellar els projectes de les elits sense miraments, entre xuclades mate i Fernet. Com ja hem dit en altres ocasions, i a partir d’accions detectivesques i acompanyada d’en Sensat, un veritable dandi de Sarrià, el darrer barceloní autèntic del cap-i-casal, prenen el relleu de Pepe Carvalho i tornen a posar Barcelona al centre de les ciutats europees amb detectius literaris. Una parella que podria recordar al Londres contemporani de la nova saga de Cormoran Strike, la genial aportació a la literatura adulta de l’esperit lliure de J. K. Rowling, ubicada a un Londres tan trinxat per la globalització com Barcelona. La diferència (o, a parer meu, el punt més interessant) és que paral·lelament a un ritme trepidant de l’acció, bona part de les novel·les (i ja van 9!) és el punt descriptiu i enciclopèdic dedicat a analitzar diversos aspectes de la sordidesa i corrupció del sistema colonial català: les elits col·laboracionistes, la policia, l’alta burgesia o qualsevol altre aspecte que, reflectit en la ficció, resulta altament més pedagògic i divulgatiu del que podrien exposar diversos periodistes d’investigació en un país sense veritables mitjans de comunicació.

Començava especulant al voltant de la veritable identitat de la Psicòloga del Born, de la qual he llegit la majoria de volums. Teòricament es tracta d’una psicòloga (sense titulació) procedent de la Mendoza andina, baixeta i voluptuosa, amb poca paciència i sense complexos. Fins i tot, fa alguns mesos vaig anar a la presentació d’un dels seus llibres a una llibreria de Gràcia on hi va haver gent que es va haver de quedar a fora perquè no hi cabia ni una agulla (la “bombolla de Twitter”), i servidor de vostès, que exercia com a un dels presentadors / prologuistes, vaig estar fitant si hi entraria o no per la porta (i vaig respirar alleujat que, com a bona gost writer no s’hi presentés, perquè literàriament, intimida). Com a lector, tinc cada vegada més clar que algú (o un equip de gent) s’amaga sota una identitat fictícia. Tinc les meves teories i candidats, tanmateix, això, més enllà de la simple curiositat, no resulta rellevant. Al cap i a la fi la lectura dels seus llibres il·lustra sobre la cuina (força bruta i desendreçada) on es prenen les decisions estratègiques del país i la descripció (sòrdida) dels veritables protagonistes públics o discrets d’una Catalunya on els valors i la moral han vist enfonsada la seva cotització.

Si volem saber què hi ha al darrere i al davant de la Copa Amèrica, convé llegir-se el darrer lliurament de la saga, “Aromes íntimes”. Prologat per un altre il·lustre col·lega, un Bernat Deltell que exposa un aclaparador informe sobre les mesquineses perpetrades pels organitzadors d’aquest esdeveniment esportiu a la seva Vilanova, el volum 9 de la psicòloga procedeix a fer inventari de les estretes connexions entre delinqüència internacional, elits globalistes i col·laboracionisme indígena. El tema de les “aromes” té a veure amb la participació de les perfumeries Puig , un dels tradicionals patrocinadors dels esdeveniments de vela de la casa reial (i sostenidors borbònics), que també ho és d’aquesta mena de festa VIP per a ultrarics (i ultres rics) ociosos que representa l’esdeveniment esportiu d’aquests dies. Tanmateix, l’empresariat és una pota més d’aquesta mena de poltrona en què les elits s’asseuen damunt dels catalans en general, i dels barcelonins (espècie en vies d’extinció) en particular. Fa poc l’Albano Dante Fachín i la Marta Sibina van fer un d’aquells vídeos que circulen per les xarxes per vies pràcticament clandestines en què denunciaven la conxorxa dels poders tradicionals madrilenys i indígenes per apropiar-se de Barcelona, descatalanitzar-la, arrencar-li l’ànima, i “valencianitzar-la”. En altres termes, despullar-la d’identitat pròpia, alienar-la de país, provincialitzar-la i convertir-la en una closca buida, excel·lent decorat per al turisme i l’especulació, i ja de pas, mirar de carregar-se la nació catalana. I, en certa mesura, la Copa Amèrica representa, bàsicament, això. Desnacionalització i robatori a gran escala. Per al primer objectiu compten amb les elits polítiques madrilenyes i el Vichy català; per a la segona, les elits globalistes, els rics globals i els personatges sòrdids que remenen el cul aquests dies per les zones VIP d’una Barceloneta sense barcelonetins. 

He esmentat fins al moment tres grans periodistes: Deltell, Fachín i Sibina, probablement els darrers mohicans del periodisme polític d’investigació que van amb la sabata i l’espardenya autogestionades en un país sense periodisme. Persones que saben molt, i la col·laboració dels quals, directa o, com més aviat em penso, indirecta, són indispensables per escriure ficcions, en el fons prou realistes. En un món cada vegada amb més censura (i la més eficaç és la que exerceixen les elits mitjançant el control del mercat publicitari o les subvencions públiques prenent decisions sobre el que es pot parlar o no), cal recórrer a les novel·les per entendre el territori on ens movem cada dia. I calen personatges com la psicòloga i el seu inseparable Sensat (símbols respectius de la rauxa anarquista i el seny burgès tan inherents del país) per impartir la justícia que, ara per ara, com a societat sense sobirania, no estem en disposició d’oferir. Sense pretendre-ho, la col·lecció editada per Pablo Odell exerceix de Víctor Hugo o Alexandre Dumas en un segle XXI sense romanticisme i excés de gore. 

Ara bé, si ens centrem en la trama, i en els intervals alterns de descripció política amb acció trepidant, ens trobarem amb un panorama actual propi d’una nova temporada de Narcos. Perquè, al cap i a la fi, com demostren les connexions empresarials i polítiques al voltant de la Copa Amèrica, trobem, essencialment, una història de delinqüència d’altes esferes acompanyada de corrupció. Una delinqüència i corrupció que podem seguir en directe mitjançant el BOE, com hem vist aquests dies amb les exempcions fiscals als ultrarics, la qual cosa, juntament amb aquest entramat de convenis público-privats, assistim a l’enèsim robatori de l’erari públic (en forma de subvencions directes o indirectes), o el que és el mateix: beneficis privats finançats per la despesa pública o deute. Valdria la pena que Carles Porta i TV3 centressin el seu “crims” en aquesta dimensió de la delinqüència a escala industrial, més enllà del morbo de la literatura de cordill que han tractat de popularitzar a la televisió.

Em penso que el sentit general de barcelonins de tercera generació com un servidor és que la Copa Amèrica, esdevingui un naufragi esportiu, ja que ara per ara representa una hecatombe econòmica (deute) i social (aprofundiment  de la gentrificació i exclusió de la gent normal). El destí desitjable a aquesta mena de “tinglados” és el que es descriu a les novel·les de la psicòloga, on aquests delinqüents amb Rolex al canell, si més no en la ficció, acaben pagant pels seus múltiples i continuats pecats.