A principis d’agost, els carrers del Regne Unit van cremar. L’assassinat de tres nenes d’entre sis i nou anys i les ferides greus per a altres vuit a mans d’un home d’origen ruandès a Southport, al nord d’Anglaterra, va precipitar una reacció enfurismada a diverses ciutats del país. Tal com van comentar diversos mitjans, hi va haver certs graus de manipulació sobre el que havia passat que va propiciar que s’atribuís un crim tan horrible a un atemptat gihadista, i que va comportar intents de destrucció d’algunes mesquites. D’altra banda, tampoc no ha quedat massa clara la intencionalitat de l’assassí, i que, per descomptat, la ultradreta, espècie oportunista, tractés de capitalitzar una situació de crisi com aquesta. Tanmateix, la realitat és més complexa. Probablement les desenes de milers de manifestants d’aquells dies no estaven pensant tant en el detonant (les tres nenes assassinades mentre participaven en un casal d’estiu), sinó sobre la pólvora acumulada, un rerefons que ja fa massa temps de temps que dura i que representa una amenaça poderosa. I que es podria resumir en una “epidèmia d’apunyalaments” que, amb dades oficials, des de 2015 fins a principis d’any s’ha incrementat un 70%, registrant-se 50.833 incidents i 247 assassinats.

Com a lector dels grans historiadors anglesos d’història social com E. P. Thompson o John Rule, convé no deixar-se entabanar per l’espectacle i mirar els petits detalls de qualsevol mobilització. Quan la premsa tanca files i mira de demonitzarels manifestants com a “ultradreta”, “bojos”, “manipulats”, i altres apel·latius amb intenció de desautoritzar una protesta, és que hi ha quelcom que no t’acaben d’explicar massa. Primer de tot, Anglaterra és un país més classista que racista. Tradicionalment menysté més les seves classes populars que als habitants de les colònies, especialment si, com, en el cas de Rishi Sunak han estudiat a Oxford. Unes classes populars a les quals tradicionalment estigmatitzen, ridiculitzen, animalitzen i deporten. Voldria recordar la facilitat amb què, per petits delictes, reals o inventats, la justícia de la corona britànica enviava els pobres i rebels de les ciutats angleses a Austràlia, Nova Zelanda o Estats Units, en condició legal de “convictes”, una mena d’esclavitud temporal. Dada interessant. El polèmic assagista Jim Goad recordava que les possibilitats de morir d’un convicte blanc a les plantacions dels Estats Units era més elevada que la d’un esclau negre, entre altres coses perquè aquest darrer podia tenir valor mercantil, mentre que la condició temporal dels primers implicava una explotació més intensiva perquè la seva mort no implicava realment pèrdues econòmiques, i sovint s’obtenien gratuïtament.

El cert és que aquest agost hem assistit a una reacció violenta contrària a la immigració en general, i a la musulmana en particular. Unes manifestacions durament reprimides per la policia. I uns manifestants on, certament hi havia senyors amb aspecte de hooligans al costat d’altres que clarament semblaven pares i mares de família horroritzats pel que acabava de succeir. Que algú apunyali onze nenes que estaven preparant coreografies al voltant de les cançons de Taylor Swift encén a qualsevol.  Les xarxes socials també ens han permès contemplar que rere la violència de la policia contra els manifestants, grups organitzats des de les mesquites, armats amb ganivets, pals i martells, acabaven de rematar la feina. Les tensions interreligioses s’incrementen en una mena de guerra civil híbrida en què les esquerres titllen qualsevol crític contra la immigració com a “feixista” o “ultradreta”, mentre que l’oportunisme de la ultradreta, que sap explotar molt bé aquestes situacions, ben segur no pararà de créixer, com ja es va veure en el Brexit o com es percep en els moviments políticsactuals que amenacen el bipartidisme britànic. Tot plegat, s’ha complementat amb una mena de justícia sumaríssima que ha portat a centenars d’anglesos a la presó, en judicis sumaríssims, per alguns tuits desafortunats, en el que representa una perillosa espiral de destrucció de la llibertat d’expressió. Que KeirStarmer, nou primer ministre britànic tingui experiència de fiscal no ajuda precisament, i que enviar a pastar fang a l’islam sigui considerat un delicte que comporta presó ens hauria de preocupar, per no dir altres coses.

I tanmateix, en tot aquest moviment de fons, amagats o exagerats, trobem elements reals. L’arribada massiva de refugiats de la guerra de Síria el 2015 va comportar episodisextremadament greus, que tanmateix han quedat ocults dels debats públics. Per posar un exemple tan conegut com silenciat, la nit de cap d’any de 2015 es va registrar a diversos països europeus, molt especialment a Alemanya, entre 1.000 i 2.000 agressions sexuals, almenys per part de 2.000 homes, la major part africans, molts demandants d’asil, i amb clares sospites que es tractava d’un assalt coordinat. Segons les dades de la policia,i només per al cas de la ciutat de Colònia sobre 153 agressors identificats, dos terços eren del Marroc i Algèria, 44% demandants d’asil, 12% eren residents il·legals i un 3% menors refugiats no acompanyats. Suggereixo als lectors que consultin l’entrada de la wikipedia sobre aquells incidents (New Year’sEve sexual assaults in Germany) al respecte, d’on he tret aquestes dades. En qualsevol cas, les autoritats de cada país, amb la inestimable col·laboració de les esquerres han fet tot el possible per minimitzar episodis com aquests, mentre que l’absència d’informes periodístics rigorosos fa que els hostils a la immigració cerquin i comparteixin informació (sovint de manera força destralera i sensacionalista) a les xarxes socials.Al meu entendre, aquest silenci oficial, aquesta voluntat per part del poder polític, judicial i periodístic de mirar cap a una altra banda, genera el combustible capaç d’encendre protestes, incidents i conspiranoies com les que s’han viscut a Anglaterra o Irlanda.

En aquesta guerra política soterrada, proliferen les teories conspiratòries. La idea de “el gran reemplaçament”, segons les quals immigrants extraeuropeus arriben aquí amb la intenció de colonitzar els nous espais, com els bàrbars que van fer caure l’imperi romà, està fent forat entre diversos fòrums i espais polítics en creixement (les declaracions d’alguns imams de mesquites salafistes, àmpliament recollides per les xarxes, contribueixen a donar aquesta imatge). O idees com que el financer Georges Soros es dedica a destruir la societat occidental tot introduint elements ideològics dissolvents, com ara el moviment trans, els matrimonis igualitaris o qualsevol altre element que es dediqui a generar un caos socials que acabi amb la destrucció de la família i l’extinció d’occident a partir del col·lapse demogràfic.

Qui escriu això, com a historiador més o menys acadèmic, no pot permetre’s el luxe de creure en teories conspiratives. Prefereixo, a la manera d’Ockam, confiar en l’explicació més simple. I tenint en compte que, més enllà del món de les idees, existeix un món econòmic fonamentat en el materialisme, segons el qual l’arribada d’immigrants molt per sobre de les necessitats de les societats receptores, i amb més riscos que avantatges és el fruit de decisions deliberades, i no pas motivades per destruir occident (això pot ser més aviat un dany col·lateral), sinó com a fórmula de preservar el model econòmici els interessos de les elits globalistes.

Les elits del capitalisme financer actual, un cop han desmantellat la indústria per portar-la especialment a l’Àsia a la recerca d’avantatges comparatius i veure incrementar els seus guanys, són conscients que hi ha una davallada demogràfica entre els occidentals. D’una banda, la nova precarietat econòmica derivada del model postindustrial, fonamentada en serveis d’escàs valor afegit, amb elevada temporalitat i salaris decreixents, representa un factor que implica conseqüències ben conegudes, com el retardament de l’emancipació dels joves, la no constitució de famílies -o las seva creixent inestabilitat-, i finalment, una escassa natalitat. A tot això, l’extensió de l’escolarització, els estudis universitaris i les pautes socials i vitals de classe mitjana fa que seguir el model tradicional familiar s’hagi abandonat a favor d’una existència més lúdica, consumista i individualista. Això té com a resultat que, ens acostem a un nombre de fills inferior a l’1 per dona fèrtil europea. Des de la perspectiva de les diverses patronals globals, d’aquestes que es reuneixen cada hivern a la ciutat balneària de Davos, llegint informes de prospectiva dels seus nombrosos instituts acadèmics, resulta una catàstrofe, perquè és evident que el contrast entre oferta i demanda d’ocupació, implicaria, a la llarga, una gran capacitat negociadora entre sindicats i empresa que podrien traduir-se en millors salaris i millors condicions laborals. Només cal veure què succeeix a països sense la supervisió de Brussel·les, com Noruega o Suïssa, on la immigració està més estrictament regulada (espòiler: els salaris tripliquen o quadripliquen els catalans).

En aquest context, defensar la immigració és una manera d’afavorir els seus interessos. Defensar-la desordenadament és una manera d’enriquir-se sense fre, com demostra la creixent desigualtat entre participació de rendes salarials i derivats d’activitats financeres, patrimonials i empresarials. No revelo cap veritat sagrada ni cap secret d’estat, sinó que exposo allò que ha fet tradicionalment el capitalisme: fer servir la immigració com a fórmula de generar demanda de treballartificial, sense que importin les conseqüències polítiques, socials o morals. De fet, aquestes conseqüències, com demostra la violència d’aquestes protestes i les que vindran, impliquen allò que ja s’està experimentant: la destrucció de les classes mitjanes, que sempre representen un factor estabilitzador i afavoridor dels sistemes democràtics. O, com ja ha passat en altres societats com les llatinoamericanes, la creació de societats duals on minories cada vegada més minoritàries visquin en espais protegits i custodiats per seguretat privada envoltats d’oceans de desordre, violència i delinqüència. D’això, el sociòleg Ulrich Beck ja ens va parlar quan, fa vint anys percebia la creixent “brasilerització d’occident”: gent benestant vivint en urbanitzacions privades i tancades per filferrades, envoltades de faveles en extensió, amb un munt de persones de vides precàries i entre el caos i l’anarquia de la delinqüència, on ni la policia gosa intervenir.

En aquest sentit, el més sorprenent de tot és com l’esquerra, que tradicionalment s’havia caracteritzat per l’anàlisi racional i de lògica material que fonamentava els antagonismes en el desigual repartiment de la riquesa i la lluita de classes esdevingui el col·laborador necessari per contribuir a aquesta destrucció de la societat occidental. Els seus discursos decolonials semblen defensar que bona part de la violència urbana, normalment protagonitzada per joves de procedència estrangera, estaria justificada pel passat colonial europeu (obvien que els principals comerciants d’esclaus de l’era moderna i contemporània, sovint blancs, eren precisament àrabs i otomans), i que qualsevol crítica a la immigració o a les seves pràctiques o creences sigui un tret inherent de racisme que situa a qualsevol dissident en el món de la ultradreta. De fet, aquesta estranya aliança entre elits globalistes i elits intel·lectuals acadèmiques de seminari universitari que forneix d’activistes les formacions i moviments socials d’esquerres fan servir el comodí de la ultradreta per demonitzar qualsevol que no pensi com ells, fins i tot si es fa servir el mecanisme marxista de la lluita de classes o s’oblida que els anarquistes eren contraris a qualsevol migració que, precisament servia per alterar el mercat de treball, o també, des de la perspectiva del migrant, com a afavoridor dels despotismes dels països d’origen respectius.

A la ultradreta, la de debò, fonamentada en l’oportunisme i la despersonalització del diferent, la que sempre considera que hi ha col·lectius naturalment superiors a d’altres com a justificació de l’explotació, li ha tocat la loteria. S’està fornint de tots aquells que són expulsats de les esquerres oficials, precisament per ser d’esquerres.

P.S. A casa nostra el tema també és més que greu. Amb un punt d’irònica amargor, un compte de twitter, apunyalòmetre, registra a partir d’informacions confirmades de premsa, el nombre d’apunyalaments que es registra a Catalunya. A data d’avui (19 d’agost) es confirmen, des de l’1 d’aquest mes, 27 apunyalaments, amb el resultat de 24 ferits i 3 morts. En comparació, recorda a la situació anglesa, quan es va parlar d’epidèmia d’apunyalaments quan en 3 mesos (gener a març de 2018 es van registrar 24 morts en el Regne Unit, amb una població vuit vegades superior.