En la cosificació extrema de tot i tothom que patim sota la tirania del materialisme modern, els sentiments i les emocions en són una de les víctimes transformades i anihilades més rellevants. Els sentiments avui són palpablement materials, entronitzats al capdamunt de la religió hedonista-consumista, convertits en moneda de canvi efímera, la tinença de la qual pot tenir conseqüències meravelloses o desoladores. Atès que el sentiment és un objecte sotmès al mercadeig del capital, ha perdut tota transcendentalitat però també la idea d’eternitat o solidesa permanent de la qual gaudia en un món de tradició.
Aquest materialisme afectiu s’expressa de manera preeminent i letal en les nostres relacions. Tant l’amistat com l’amor, el refinament més excels i elevat del sentiment viscut en l’eviternitat de l’existència de l’home, han estat sotmesos primer a la transaccionalitat i després a la intransigència de la paradoxal possessió temporal. Les relacions han esdevingut situacions passatgeres, enteses merament per la seva valor hedonista i del consum immediat de la transacció reeixida. Com que la immediatesa impera, la profunditat del sentiment etern ha quedat enterament desterrat. I encara més: ni l’amistat ni l’amor poden ser compreses per la mentalitat del darrer home. L’home modern, home-insecte, ha estat soscavat de tal manera que l’amistat és una emoció quantificable de la gratificació de l’instant; l’amor esdevé una transacció estudiada i avaluada al tinder o a bumble. Com que l’home hedonista només se sent reeixit i complet consumint, la consumició accelerada d’amistats i amors és la marca i consol del darrer home. Enrere queden la vella amistat i la vella amor. Un Ciceró glossant l’amistat en termes espirituals a Leli o un Plató celebrant l’amor al Simposi són d’una impossibilitat metafísica aguda. Hem trencat la baula humana que unia les generacions a un profund sentiment comú a través del temps i de l’espai. Així, de la mateixa manera que la modernitat ha obliterat l’amistat i l’amor, el materialisme globalista també ha desterrat coses com la pàtria, la comunitat, la família, o la divinitat—totes elles idees transcendents, rarament cosificades, i amb una permanència sòlida que sobrepassa el món sensible. Però, és clar, el darrer home, the bugman, és transient, desconeix les grans veritats de la vida plena, i quan perd l’objecte de desig el nihilisme el pren i el desassossega fins al fons de les entranyes.
Aquest materialisme afectiu és la norma de les relacions d’avui, tant les que tenim amb amics, com les que tenim amb “parelles sentimentals” (quina collonada!). Com que el ferment veritable de la religió moderna de l’hedonisme consumista és el nihilisme, l’absència ens provoca pànic. L’absència, amb tot, és més present que mai perquè “res no dura per sempre”—en realitat tot dura poquíssim. L’absència s’actualitza constantment perquè consumim afectes, això és, consumim amistats i amors: consumim persones. Tant l’amor com l’amistat no cosificades requereixen de fidúcia i reclamen l’esperit. Sense elles roman, en paraules de Pol Guasch, “la desempara sentimental” i la manca de significat del real. Hi ha hagut la plena substitució del real per una il·lusió materialista. El real només es pot omplir amb l’alta visió autèntica de l’existència, que és la unió de la immanència a la transcendència—la unió de la matèria i l’esperit.
En aquest concert dissonant del gran supermercat de les amistats, dels amors i de les idees, sotmès tot al capital i a la tirania del materialisme, hem desaprès a estimar. L’home modern és rabiosament existencialista, esclau de la superficialitat i del desconeixement d’una vida plenament viscuda. No sap tenir amics, però alhora es deleix per ser envoltat d’amics constantment—i la solitud l’aclapara. No sap què és l’amor, però tothora persegueix la carnalitat coital de la convivència en comú d’una relació basada en els mateixos mecanismes capitalistes que determinen una compravenda de suc de taronja congelat. Enrere queden les grans passions i els grans genis totalitzants de la vida humana real. És per això que avui Lord Byron és impossible, perquè no sabem tenir ni un amic, ni un amor, ni una pàtria, ni una família, ni la causa d’una idea. L’arquetip apagat-melangiós, aturat-inepte, incel-rabiüt, papallona-existencialista, buit-consumista és el que predomina en la personalitat del bugman. I no podem fer cap altra cosa que la d’admirar com tots ens anem impregnant d’aquesta capa de fina porqueria que ens corrou els més alts sentiments. L’única recepta per evitar tot això és la de no perdre l’ànima—el darrer ressort en el qual el materialisme de la modernitat pot penetrar. Així sabrem estimar, celebrarem l’amistat, reverenciarem la família, serem lleials a la pàtria, i coneixerem Déu. Només quan l’ànima és morta, la victòria del nihilisme materialista és completa.
Per dir-ho en paraules d’Ezra Pound, que sempre ho diu millor que tots nosaltres:
El que tu estimes bé roman,
La resta és merda
El que tu estimes bé no et serà robat
El que tu estimes bé és la teva heretat
