Que set anys de retrets, exili i repressió es resolguin amb Salvador Illa presidint la Generalitat és un final més que merescut. És, al cap i a la fi, el resultat d’uns partits i unes entitats independentistes més centrades en les aspiracions pròpies que no pas en les col·lectives.
Si avui el moviment independentista brilla per l’abstencionisme i la seva incapacitat per repetir aquelles mobilitzacions massives és perquè tots els actors principals han fet de la virtut un defecte, de l’amabilitat la toxicitat i del companyerisme l’egoisme.
L’escenari polític a curt i llarg termini per a l’independentisme és molt complex. A diferència d’ERC, el PSC sap què és el poder i com l’ha de gestionar per mantenir-lo. Amb Sánchez a la Moncloa i amb l’objectiu d’ampliar la base -sí, aquests la saben ampliar-, ens podem trobar amb concessions atractives per al 25% dels votants d’ERC, el 20% de la CUP o el 9% de Junts que no donen suport a la independència i poden veure en els socialistes un “catalanisme pragmàtic” que assoleix millores econòmiques, socials i culturals per al país.
Desconec si l’aventura i la gosadia de Sánchez arribarà fins al punt de tolerar una mena de pacte fiscal per a Catalunya, una protecció del català efectiva i la concessió de l’oficialitat de les seleccions catalanes. L’única certesa és que ells tenen les regnes i saben millor que ningú com aguantar. Sánchez no és president des del 2018 per casualitat.
A 12 d’agost del 2024 el problema de l’independentisme continua sent el mateix que el del 21 de desembre del 2017 quan va guanyar les eleccions postreferèndum, i no és cap altra que no té ni punyetera idea de què fer. Per molt que Junts tingui l’actiu de Puigdemont, ERC es posi la medalla d’un acord amb el PSC i la CUP es pugui reivindicar com el principal partit de l’esquerra independentista després de la investidura, la veritat és que no hi ha un pla.
El primer pas per poder avançar és detectar que hi ha un problema, si les entitats i els partits es retroben per analitzar l’escenari ho han de fer apartant tots aquells elements tòxics que no han permès mantenir el suport dels més de dos milions d’independentistes que hi ha al país. És un problema que Junts ho fiï tot a la carta Puigdemont, és un problema que ERC tingui una direcció política i comunicativa obsessionada a fer mal al company de viatge per tenir més poder, és un problema que la CUP hagi perdut la seva capacitat per connectar amb les bases més joves i és un problema que Òmnium i l’ANC estiguin totalment desaparegudes.
És imprescindible que l’independentisme enceti una nova etapa i ho faci amb la voluntat moral i política d’establir una col·laboració i cooperació honesta amb tots els actius independentistes. Tot element tòxic i egoista ha de desaparèixer. Sigui president d’un partit, secretari general o director de comunicació del partit o l’entitat. Les filies i fòbies personals són les que han fet perdre tot el capital social i polític de l’independentisme.
Cal fer net, net de debò. De fet, en aquest sentit, voldria tancar aquest article amb una reflexió sobre el comunicat que va emetre Mirall en el qual lamentava que 24 hores després que jo publiqués un fragment de l’entrevista de Sergi Sabrià -Director de l’Oficina de Comunicació i Estratègia del President de la Generalitat i exvicesecretari general de Comunicació i Estratègia d’ERC- a El Nacional on assegurava que “mai” pactarien amb el PSC la Direcció General de Mitjans de Comunicació del Departament de la Presidència ens va notificar per sorpresa que la subvenció sense ànim de lucre de 1.500€ resolta provisionalment el 8 de juliol de cop i volta era tombada per la direcció d’aquests departaments.
Què ha portat la toxicitat al moviment independentista? Absolutament res. Han fet créixer el suport a la independència aquestes campanyes brutes contra companys -propis i externs- i partits del mateix moviment? Absolutament res.
Aquesta nova etapa que comença ara exigeix no comptar amb persones que manquen de moral i valors humans. No té cabuda aquella gent que és capaç d’articular campanyes de mofa i befa de l’exili d’un president cessat pel 155, que fan cartells contra l’alzheimer per col·locar-los a centres de malalts o pengen ninots amb una soga al coll als ponts dels pobles. Tots aquests, del primer a l’últim, fora. No torneu mai més.
Malgrat que l’hora que viu l’independentisme és complexa, la victòria és possible. La recepta és coneguda: il·lusió, compromís, valentia, determinació i voluntat. Recuperem-la. Que cada organització faci els canvis necessaris per tornar a ser un moviment transversal i fort.
