La memòria històrica del nostre país és selectiva. Alguns voldran argumentar que és forta, amb episodis gravats a foc al nostre imaginari col·lectiu com la Revolta dels Segadors o la Guerra de Successió. Jo, en canvi, soc del parer que ens han fet descartar molts records per induir-nos un discurs servil cap a l’statu quo. N’és un exemple clar el soterrament del caràcter guerrer que sempre ha caracteritzat el nostre poble; els comtes catalans van saquejar la Còrdova califal durant tres dies, els peixos del Mediterrani no s’atrevien a guaitar per fora de l’aigua per si es topaven amb un vaixell almogàver, les bullangues van convertir a Barcelona en la ciutat més ferotge del món durant un segle sencer i l’avi Macià va intentar efectuar la independència a través d’un cop d’estat; al més pur estil espadón.

El caràcter guerrer, però, segueix amb nosaltres. Al cap i a la fi, és la nostra naturalesa i costaria anys i panys diluir-la. Només cal tirar la vista enrere, més concretament a la batalla d’Urquinaona del 2019, per comprovar com efectivament continuem sent un poble combatiu. Tot i això, les classes polítiques sempre han fugit d’aquesta violència i han optat per la negociació i el diàleg amb els nostres captors. Sona esbojarrat imaginar un presoner —desesperat pel desig de llibertat— que, darrere d’uns barrots d’acer inexpugnable, la seva estratègia és parlamentar amb el seu captor. Sona esbojarrat, però és la realitat del nostre país. En comptes d’intentar fer un forat per escapar-nos o intentar enganyar al carceller per reduir-lo i aconseguir les claus, el que Esquerra i Junts han proposat incansablement, ha estat aconseguir millors mantes per la cel·la, un lavabo més net i un parell de revistes per passar l’estona.

Òbviament, els partits processistes no volen sortir de la presó que ens té retinguts. Ells hi viuen molt còmodes i han fet servir el relat i la força del poble per millorar la seva posició autonòmica. Per tant, no podem parlar de partits independentistes i encara menys pensar que la independència es farà a través d’un òrgan clientelar com ho és la Generalitat. De fet, com a societat, hem d’obrir els ulls i deixar de pensar en la Generalitat com un organisme que mira pels nostres interessos. Ans al contrari, ha quedat palès que la Generalitat que es restitueix l’any 1932, ha passat a ser una institució que captura i corromp als nostres polítics, tot fent-los ballar al ritme castellà. La vella Generalitat que va encapçalar Pau Claris al segle XVII, la que veritablement lluitava pels catalans, va morir i ara només ens queda la mística i el nom d’aquella. L’actual, es limita a ser un engranatge més de la gran maquinària estatal castellana. Així doncs, hem de reformular des de quina posició ens toca lluitar.

Esgotada la via dels partits tradicionals, ens toca entendre que una revolució pacífica és un oxímoron. Voler desempallegar-se d’un estat que no dubta a mobilitzar la seva policia per reprimir un procés democràtic, torturar manifestants, espiar polítics i incentivar la minorització demogràfica i lingüística d’una nació sencera, no és una fita que s’aconsegueix amb un lliri a la mà. És un estat que juga brut, i ens cal jugar amb les mateixes regles. Hem de ser igual de retorçats si volem guanyar.

Ara, amb la pèrdua de la majoria “independentista” al parlament, s’obre la porta a un nou horitzó on la nostra lluita no està capturada per aquells que prediquen el bonisme. En aquest nou taulell de joc hem d’adoptar un marc mental de revolució de sota cap dalt. I no al contrari com havíem funcionat fins ara. Un moviment que no està comprat ni pervertit per aquells catalans que mengen directament de la mà de l’estat castellà. En altres paraules, necessitem nous lideratges i desplegar una absoluta i veritable societat civil independent que articuli la totalitat del moviment; que estigui disposada a no continuar jugant sota aquelles regles que mai ens faran guanyar.

Aquest moviment ha de ser vertebrat per agents netament nacionalistes, a través d’una col·laboració transversal que aglomeri a tots els outsiders del sistema que, no combreguen amb l’actual, o que han estat apartats i marginats de l’statu quo per voler desmarcar-se dels partits tradicionals —tot i molts d’ells ser excepcionalment competents per la causa—. Cal renéixer en forma d’un nou gran moviment nacionalista desacomplexat que incideixi en la política de veritat; aquella que té un pes real en el carrer, l’escola, la feina… A l’hora de seleccionar les meves peces per la partida, té més valor l’empresari que només contracta a catalans, o el grapat de mestres que engeguen una escola exclusivament en català, que un estèril diputat independentista al parlament que predica discursos buits.

En tot aquest entramat d’agents que han de col·laborar per alliberar el nostre petit país, els joves també tenim un paper fonamental. Som el futur, però també som el present. En un moment clau on la força ha de tornar al carrer, som nosaltres, els joves, qui hem de portar la veu cantant quan les protestes tornin a desbocar-se. La nostra responsabilitat amb el país, el nostre deure, és actuar com a punta de llança d’aquest renaixement nacionalista que no continuarà jugant amb les normes que ens col·loquen en desavantatge. Aquest cop no hi haurà polítics que ens puguin enviar a casa. Per això, ens hem de fermar amb aquest caràcter guerrer dels nostres avantpassats, de tots aquells que van venir abans que nosaltres, i fer valer-nos com una de les peces més cobdiciades de la partida. Tanmateix, les ganes i el foc juvenil cauen en sac foradat en el moment que no existeix una preparació i una organització al darrere. Per tant, ser capaços de protegir-nos a nosaltres mateixos, en un escenari on les nostres pròpies autoritats van en contra nostra i un context repressiu que recorda als més durs del segle passat, s’entén bastir el moviment amb espais i tècniques d’autodefensa nacionalista com una obligació capital.

Per altra banda, també tenim una responsabilitat de cara el futur. El relleu arribarà i ens tocarà a nosaltres assumir el lideratge. Per això, hem d’estar preparats per fer un pas al capdavant quan se’ns necessiti i fer aquest pas amb fermesa, sent profundament competents, anant més enllà de l’excel·lència. Hem de ser els millors metges, arquitectes, economistes, mestres, administratius, artistes, historiadors, pagesos, enginyers… perquè quan nosaltres siguem el gruix de la societat, puguem convertir Catalunya en la nació més virtuosa del món.

Els historiadors de finals d’aquest segle parlaran d’aquest precís moment com els compassos on es va obrir un nou període de la història catalana. En un context de minorització del nostre poble, el pas inexorable del temps ens juga molt en contra, per la qual cosa la resposta ha de ser ràpida i implacable; subvertint tota lògica existent allunyada tant de les institucions capturades del govern central com d’aquells actors que ens volen fer creure que som gent de pau.