Un dels avantatges de la condició d’historiador és que el passat sempre s’acaba semblant al present. Això també va bé quan es mira de fer d’analista polític. En qualsevol cas, els columnistes solem abusar dels clixés i d’un limitat repertori de cites històriques. I Marx sempre resulta un clàssic al respecte. No, no parlo de Groucho, que va molt bé per avaluar el capteniment de la Guàrdia Pretoriana d’ERC amb el seu “jo tinc aquests principis, i si no us agraden, en tinc uns altres”, sinó d’en Karl, que en ple procés revolució(involució)nari de 1848, al seu “18 Brumari de Bonaparte” va deixar dit allò de “la història es repeteix dues vegades; la primera com a tragèdia; la segona com a farsa”.

Perquè, efectivament, aquest segon tripartit, si bé podria semblar una repetició, en realitat també resulta una farsa. El Pacte del Tinell, de 2003, va resultar una decepció, el certificat de defunció dels intents del catalanisme moderat de buscar un encaix amb Espanya. El que veurem aquests dies, en plena estivalitat (com a fórmula poc subtil d’evitar mobilitzacions i interferències democràtiques), resulta d’una decepció consentida, d’aquelles que es cobren d’avançada, quan tothom és conscient que allò no servirà per a res més que protegir interessos particulars o allargar innecessàriament carreres polítiques.

A diferència del del Tinell, aquí les converses han estat clandestines i secretes. La vergonya i la sensació de prevaricació moral pesen molt, en aquest sentit. I, com tot historiador que aspira a posar nom a fenòmens i esdeveniments històrics, un servidor proposa aquest de l’estiu de 2024 com el Pacte del Taxidermista. Anem a pams.

Si alguna cosa hem après del prop de mig segle de restauració borbònica és que la Constitució del 78 ha esdevingut un instrument jurídic i un pretext intel·lectual per esborrar Catalunya del mapa, per dibuixar l’Espanya uniforme llargament anhelada per les elits espanyoles (totes postfranquistes i postfeudals). Només cal adonar-se de com s’ha apostat, des de l’època de Felipe González, de desindustrialitzar els Països Catalans, de tallar qualsevol connexió física, política o cultural d’aquest espai natural i àrea geogràfica dinàmica, d’apostar pel Gran Madrid, o per l’operació a gran escala per marginar el català de l’esfera pública. Tenint en compte que l’Espanya de les autonomies (un mapa completament artificial, on Castella és dividida en, almenys set CCAA) precisament com a operació Café-para-todos amb la intenció de diluir la plurinacionalitat de l’Estat, precisament l’operació Illa-Rovira-Albiach, la intenció de la propera legislatura és convertir la Generalitat en un cadàver polític. Una mena d’animal amb aparença de vitalitat, malgrat que difunt, sense capacitat d’iniciativa, ni d’opinió, ni de res de res. Un animal mort, amb cert aire d’antiguitat, fins i tot de dignitat, encara que desposseït de vida. De fet, la Generalitat, especialment des de l’inici de segle, ha anat perdent capacitat legislativa. I amb el 155 (permanent, a la pràctica) entre la suïcida incapacitat de la nostra classe política de rebotar-se i desobeir uns magistrats posseïts per l’esperit de Franco i la Falange, ja fa temps que és mort. És per això que han anat a buscar un taxidermista (el tercer tripartit) que el presenti davant del públic com una rampoina, si bé inservible, amb certa aparença.

El president Puigdemont ha exposat la seva voluntat de tornar a la Catalunya ocupada per Espanya i a assumir que això implicarà presó. Jo li demanaria que no ho fes. A banda de la qüestió de l’afecte personal –fa anys que ens coneixem, molt abans que esdevingués el 130è president de la institució– i de la moral –ningú innocent ha de passar ni un minut a la presó– hi ha un fonament polític. Si bé la Generalitat parasitada pel règim de la segona restauració, caldria mantenir fora de les urpes imperials un govern provisional republicà. Sempre he defensat aquesta figura, present en la major part dels processos d’independència. Normalment la legitimitat d’un govern a l’exili o la clandestinitat representa sempre una amenaça contra els opressors, i una esperança entre els oprimits. Qualsevol cosa abans que el taxidermisme.