Bernat Deltell tuitejava dissabte que les cerimònies olímpiques reflecteixen el moment concret d’una ciutat i la seva projecció al món. Suposo que volia evocar el moment en què els Jocs del 92 volien vendre la imatge d’una ciutat creativa i amb voluntat de mirar vers el futur. No és gens estrany, això. Mirar vers el passat implica l’exercici incòmode de recordar una ciutat periòdicament bombardejada per Espanya en la llarga història d’una opressió que continua. I tanmateix, ja som en aquell futur en què ens hem trobat amb la sorpresa d’un veritable “gran reemplaçament” en què els turistes i la indústria de la prostitució mercantil que porta aparellada ens ha deixat la ciutat com la coneixem ara: una marca que implica expulsió dels veïns i una profunda alienació entre globalista i descatalanitzadora.

Tanmateix, la meva intenció era parlar avui sobre la cerimònia parisenca de divendres. Si les cerimònies olímpiques reflecteixen el moment concret d’una ciutat i la seva projecció al món, i entenent que París és més que una ciutat i capital de França, hom no pot estar més preocupat. Si ho avaluo a partir dels diversos grups de whatsapp que tinc silenciats, allò de la polarització social que tant es parla és tota una evidència. Des de la defensa més fanàtica del queerisme fins a la denúncia del satanisme propiciat per l’agenda 2030, del qual l’exhibició parisenca en va ser una mostra. Servidor de vostès, que ja fa unes quantes dècades que és historiador i que tendeixo a complir amb el mandat deontològic de l’escepticisme prudent i la distància emocional, bàsicament, la va trobar avorrida. I, més enllà de valorar-ne la forma i contingut (no es preocupin, que ja m’hi posaré més avall), aquest moment concret d’una ciutat i una projecció reflecteix un espectacular naufragi intel·lectual, absència de manca de coherència i idees, i una certa predilecció barroca i estètica pel kitch com no podia arribar a imaginar quan estudiava francès a l’antiga EGB.

A banda de llarga i inacabable, la superposició de propostes barrejades de manera caòtica, amb una concatenació de moments sense solta ni volta, al més pur i actual estil “scrolling” d’adolescent enganxat al mòbil, sense estructura, ni coherència, ni tan sols una mínima finalitat, feia desconnectar al públic. La voluntat d’exhibir París (en comptes de concentrar l’acte en un estadi, amb una coreografia mínimament planificada), trencava del tot amb la tradició olímpica.

És cert. Precisament la tradició olímpica si destaca per alguna cosa és pel seu flaire a resclosit. El moviment olímpic, aplegat al voltant del baró de Coubertain, en ple segle XIX, ha tendit a ser prou reaccionari. Crec que va ser Borja de Riquer que en una classe sobre la França del XIX va comentar que tot el legitimisme ranci de França, i per extensió d’Europa, va fer de l’olimpisme un refugi segur. La morralla aristocràtica i antirevolucionària trobava asil sota la bandera de les cinc anelles. L’èpica de l’esportista anava amarat del discurs de la raça, l’imperialisme, la força, i coses d’aquestes tan pròpies del conservadorisme reaccionari europeu. I, de fet, esdevenia una eina indirecta de reivindicació del militarisme, en una època de competència de les potències europees que va acabar com el rosari de l’aurora. Avui mateix, si mirem qui forma part dels comitès olímpics de cada país, descobriríem concentrada les grans reserves de naftalina mundial. Actualment (i només cal veure com cada país segueix les notícies a l’entorn dels jocs) l’olimpisme és un actiu agent del nacionalisme banal, de l’expressió de xovinisme d’estat, on no es permet participar els atletes kurds, amazigs, bascos o catalans amb les seves banderes. O, tot recordant Salvat Papasseit, “sota cap bandera”. La peculiar cerimònia de divendres va resultar falsament trencadora. La sobrepoblació de queers i trans es va escolar entre els aplaudiments acrítics de bona part del progressisme occidental recordant què fàcil és l’autodeterminació de gènere, i què prohibida i reprimida es troba l’autodeterminació nacional, la qual cosa fa pensar en què la primera sembla promoguda pel poder, mentre que la segona continua essent un veritable tabú geopolític, malgrat que la immensa majoria de conflictes internacionals hi tenen a veure. L’olimpisme, en aquest sentit, no representa una treva, sinó un tió més a cremar a la foguera dels nacionalismes d’estat. Voldria recordar que durant els Jocs, Iran s’ha dedicat a executar alguns activistes i dissidents kurds, mentre que Turquia continua amb el seu apartheid particular contra les minories nacionals.

Algunes ratlles més amunt he promès els meus impopulars comentaris particulars sobre la cerimònia, i és hora de mullar-me. A banda de llarga, avorrida, incoherent i caòtica (hi ajudava una pèssima realització i la pròpia dispersió geogràfica), no disposava d’un relat. Com deia Deltell, Barcelona buscava projectar creativitat, i afegia que Rio, diversitat; la Xina, la carta de presentació com a potència mundial; Tòkio, l’hermètica, a ulls occidentals, cultura nipona. I França?

Bàsicament els organitzadors van organitzar una mena d’aiguabarreig entre el Pride i una Eurovisió colonitzada pel moviment queer. Amb un Clímax que imitava el Sant Sopar de Leonardo da Vinci. Una aposta decidida per una simbologia pagana, i segons alguns experts en la matèria, amb elements satànics. No seré jo qui es mostri en contra de la llibertat d’expressió (d’això ja se n’encarrega el moviment woke), tanmateix resulta cada vegada més obvi que en un país on fer caricatures de Mahoma ha suposat diversos morts, carregar contra el cristianisme, i més en un país on “accidentalment” s’han produït nombrosos incendis a esglésies i catedrals, surt gratis, és atiat des dels elements més progressistes i resulta de mal gust. No veig positiu ofendre els sentiments religiosos de ningú. Encara menys en una cerimònia oficial vista per milers de milions de persones, i en un espai, l’olimpisme, que si bé resulta carca, sempre ha tractat de reprimir exhibicionismes identitaris (més enllà dels oficials, és a dir, dels estats, per descomptat). Caldrà recordar la repressió brutal contra Tommy Smith i John Carlos quan, després de quedar primer i tercer als 200 metres llisos als Jocs de Mèxic de 1968 se’ls va arrabassar les medalles per fer el gest del black power en l’emblemàtic gest d’aixecar el puny durant la cerimònia del pòdium?

En qualsevol cas, i tornant al principi, “reflectir el moment concret d’una ciutat” (i per extensió, del món occidental que representa París) el que mostra és aquesta polarització creixent que hem vist a les darreres eleccions. Hi ha una França dividida en què les guerres culturals són d’una especial virulència, i de fet, representen un dels factors que contribueixen a aquesta divisió política i social. El moviment queer ha declarat la guerra contra els convencionalismes socials. La seva guerra (i la de divendres va representar una batalla victoriosa) és mirar d’imposar un model social on l’excepció sigui considerada norma, on els capteniments sexuals i morals anticonvencionals, per molt minoritaris que siguin en les estadístiques relatives i absolutes, siguin imposats a la majoria. A qüestionar la immensa majoria (incloent gais, feministes, practicants religiosos) que prefereixen preservar els seus sentiments i capteniments particulars en l’esfera de la privacitat, i que siguin valorats pels seus mèrits, no pas per la seva condició?  Que els homes puguin invisibilitzar les dones (cosa terriblement reaccionària) i on imposin una caricatura de feminitat kitch i anòmala. En altres termes, normalitzar l’anormalitat. No és una batalla pel reconeixement ni el respecte, sinó un exhibicionisme agressiu invasor de la privacitat i que batalla per conquerir el poder a fi de poder imposar la seva agenda d’enginyeria social.

Douglas Murray, assagista britànic conservador (que, per cert, recorda sovint la seva condició d’homosexual) explica que el moviment queer, així com els activistes de la teoria crítica de la raça, fonamenten el seu ideari polític en el postmodernisme, les idees gramscianes sobre hegemonia i el marxisme marginal post 68. I fan servir una estratègia leninista d’uns revolucionaris professionals que, sabent-se una minoria, plantegen una batalla oberta i cruenta contra els seus oponents, que representen la majoria social. Així com uns pocs i decidits bolxevics van imposar la seva “dictadura del proletariat” en un moment de crisis profunda de la Rússia tsarista, el moviment queer busca fer demostracions de força per convertir l’anècdota que representen en norma general, la seva “dictadura del queerisme”. I allò de divendres, en va ser una mostra. Aplegats a l’entorn d’un “progressisme” identitari, fan servir unes tàctiques agressives de lapidació de l’adversari, de titllar de feixista a qui no pensem com ells, i d’imposar un seguit de valors que no s’aguanten de cap de les maneres. Potser d’aquí hi ha tota aquesta estètica satànica, i aquesta clara voluntat de destruir els fonaments del món occidental on el cristianisme representa certa matriu i essència. Un Sant Sopar queer va més enllà de les diverses paròdies que tradicionalment s’han fet al voltant del fresc de Leonardo da Vinci. Un moviment queer voluntariosament destructiu, que com una horda bàrbara al més pur estil Àtila intel·lectual, evitarà que torni a créixer l’herba al món il·lustrat que ens pensàvem que gaudíem. Tot plegat, una mena de Revolució Cultural maoista (precisament el progressisme del 68 va implicar grans defensors del model xinès de destrucció de la tradició, que dècades després van esdevenir els grans empresaris i les elits globals)

Al principi de tot aquest circ, potser fa més de dècada i mitja, aquesta mena d’espectacles podrien semblar curiosos i interessants. Avui, molt vinculats a un poder (empresarial, institucional, cultural) semblen una amenaça seriosa. Una bona mostra va ser aquesta cerimònia inaugural que, literalment, semblava dissenyada pel diable. Això en un context d’una perillosa polarització entre una ultradreta il·liberal i una esquerra que cala foc a la il·lustració.